dimecres, 25 d’abril del 2012

UN DIA ESPLÈNDID


Avui fa un d’aquells dies de primavera en què tot sembla possible. El sol llueix amb tanta força i els colors són tan intensos que vés a saber si l’hivern ja ha quedat definitivament enrere. Sóc jo, o veritablement tot és tan bonic? Potser sóc jo, perquè avui és un dia esplèndid per a mi: m’ha arribat el primer exemplar del meu segon llibre. Me l’envia la Berta Bruna i tot el seu equip, des de Columna i jo els dic en veu alta: Gràcies! Gràcies! Gràcies! Encara fa olor a tinta! Aquí us en deixo una fotografia perquè el moment és únic i n’ha de quedar constància!


Ja falta poc, el 15 de maig a les llibreries!


dimarts, 24 d’abril del 2012

I DESPRÉS DE SANT JORDI: UN RACÓ PER LA LECTURA... O MOLTS


Aquest diumenge passat, el diari Ara va treure un suplement on ens descobria el racó de lectura d’alguns dels nostres escriptors catalans –també d’altres que no ho són, d’escriptors, però potser són grans lectors–. Així doncs, descobríem a través d’una suggerent fotografia cada petit univers de lectura. N’hi ha per a tots els gustos: espais recollits, parets folrades de llibres, butaques de pell o de roba –d’antiquari o de l’Ikea–, finestres que fan entrar la llum sense complexes.

  

 

Tot plegat em va fer pensar que si bé existeix, en moltes cases, un racó pròpiament destinat a la lectura, la veritat del dia a dia de molts de nosaltres –em refereixo als que llegim compulsivament– és que de racons n’hi ha mil, ja que sovint ens emportem el llibre sota el braç i llegim allà on ens enxampi aquell moment del dia en que res ni ningú ens reclama. O no és cert que en un viatge en tren, en metro, en una parada d’autobús, en una cua de la Seguretat Social, a la sala d’espera del dentista o fins i tot caminant pel carrer –amb autèntic perill d’ensopegar– ens creuem amb tota mena de gent que llegeix? Visca la lectura! No és cert que la gent no llegeixi, jo la veig cada dia quan surto al carrer i en un dia com ahir –Sant Jordi– fins i tot un s’ha de barallar i donar alguna empenta per aconseguir un lloc a primera fila de la parada de llibres. Increïble però cert!


I si parlem de continguts de lectura, n’hi ha que no el volen ensenyar i per això es folren el llibre que llegeixen amb un paper que no els delati. D’altres l’exhibeixen sense problema i, així, els tafaners podem descobrir que encara hi ha molta gent a l’autobús que llegeix els clàssics, però sobretot els super-vendes i darrerament s’ha disparat l’auto-ajuda. Què hi farem, el moment ho demana!
Sigui com sigui, i esperant que el desig de lectura no sigui fruit d’un sol dia, us desitjo bon profit!



dilluns, 16 d’abril del 2012

I abans d’anar a dormir... un poema cada dia


S’acosta un dels millors dies de l’any: Sant Jordi. Almenys ho és per aquells a qui ens agrada llegir o, més aviat, per aquells que necessitem la lectura com l’aire que respirem. També per als que escrivim és un dia important –tot i que aquest any, el meu proper llibre sortirà just després de Sant Jordi, ai...–.
Però naveguem una mica en el temps: recordo quan anava a escola i arribava el dia de la rosa i el llibre. Muntàvem una parada de llibres tan suculenta com avui ho fan a l’escola dels meus fills. Miràvem, remenàvem i, finalment, compràvem. I després venia la rosa: me la regalarà aquell nen que jo vull? Quantes roses tindré? La del pare sempre queia, això segur!
A l’escola també hi havia representació de la llegenda de Sant Jordi: els professors en feien una de grossa i es vestien de cavaller, de donzella, de gent del poble... La cirereta del dia era, naturalment, els Jocs Florals. Si aquell any et premiaven el conte, el relat o el poema que havies escrit amb il·lusió i esperances d’èxit... esdevenia el millor Sant Jordi!


Si avancem en el temps ens trobem ja amb aquells Sant Jordis amb la parella, passejant per les parades de llibres de la ciutat o poble –quin altre dia necessitem, els catalans, per a celebrar el dia dels enamorats?– i més endavant, els que tenim criatures, tornem a començar el cicle gaudint del Sant Jordi en el marc escolar.
Diu la tradició que el noi li regala una rosa a la noia mentre que ella l’obsequia amb un llibre. M’agrada, però jo també en vull, de llibre. Així doncs, cada any me’n regalo un d’especial, sempre d’algun autor català –i no només per allò de fer pàtria sinó perquè n’hi ha de molt bons!–. De novel·les i llibres de no ficció n’hi ha un munt de recomanats, aquest dies, a les xarxes socials, als aparadors de les llibreries i en les campanyes de les diverses editorials. Però a mi m’agradaria proposar, més que un llibre en concret, una petita però molt engrescadora idea: compreu-vos un llibre de poesia, sí, sí! de poesia! i us el deixeu ben posat a la tauleta de nit. Cada dia, un poema abans d’anar a dormir i veureu com la pressa del dia s’esvaeix en un instant.

Jo no sóc cap experta, no llegeixo poesia d’una manera intel·lectual, conceptual, fixant-me en l’estructura intrínseca del poema o en les capacitats innovadores del poeta. Això ho deixo pels que en saben. Jo llegeixo poesia per sentir, perquè aquesta veritat que alguns poemes contenen, quan t’arriba, ho fa de debò. I si ho fas al final del dia, quan tothom dorm, quan el silenci envaeix cada recó de la casa oferint-te aquell moment per pensar i per sentir, és molt possible que te’n vagis a dormir amb un somriure inesperat. 


dimarts, 10 d’abril del 2012

GREASE LIGHTNING

Tots hem estat adolescents; tots hem sentit aquesta barreja explosiva de sentiments i noves sensacions que fan que el nostre cos, primer, i la nostra ment, després, passi de la dolça infància a la terrible i excitant adolescència.
En aquest moment tan decisiu –o, si més no, tan explosiu– de les nostres vides, la qüestió és que el món t’entengui. Però és justament aleshores quan penses que cap adult està en condicions de fer-ho –què sabran, els adults... de tot això que em passa...!–. Aleshores busques nous referents, més de la teva edat, gent com tu que passa pel mateix i sap què penses, com et sents, què t’agrada, què detestes, què necessites.


Just en aquest moment, moltes generacions han trobat pel·lícules que els han servit de referent, pel·lícules on han descobert aspectes que ja sabien –perquè, de fet, un adolescent ja ho sap tot...– però que reflectien a la perfecció tot allò que els passava en aquell moment de la seva vida: parlem d’amistat, d’amor, de complicitat, de rebel·lia, de pensar què vull ser, què vull fer o com m’empasso tot això de les hormones.


“Grease” va ser la pel·lícula de la meva generació, la dels adolescents dels vuitanta. També ho van ser algunes altres com “Flashdance”, “Dirty Dancing”, “Footloose” i un llarg etcètera que ens faria somriure a l’instant, només de mencionar-les, però “Grease” va ser especial. Deu ser que tot plegat va funcionar: la banda sonora, la química entre els personatges, les coreografies, els diàlegs, els temes tractats. Un grup de nois i noies que durant l’últim curs a l’institut s’enfronten a tots aquells interrogants sobre la vida, l’amor, l’amistat i el seu futur.


Tinc una filla trepitjant el llindar de l’adolescència i està entusiasmada amb “Grease”. I no és l’única! Ara mateix organitza un rodatge amb els seus amics per a fer la seva pròpia versió de la pel·lícula: no hi faltaran en Danny Zuko, la Sandy, la Rizzo, el Kenickie, la Frenchy, el Sonny, el Putzie, el Doody, la Marty... i fins i tot la directora de l’institut Rydell! Les localitzacions no seran les mateixes, els actors s’adaptaran a un guió nou, versionat, però hi haurà –segur– tot allò que hem trobat generació rere generació en la pel·lícula: la màgia del despertar de tot plegat. It’s electrifying!  





dilluns, 2 d’abril del 2012

QUAN ÉREM NENS


Diu la frase del poeta Rilke: “La veritable pàtria de l’home és la infància”.
És curiós com, a mida que ens fem grans, tornem a pensar sovint en la nostra infància o adolescència. Alguns la tornem a reviure quan, observant els nostres fills, veiem que els passen coses que ens havien succeït; que se’ls desperten sentiments que nosaltres també havíem experimentat; que descobreixen el misteri de la vida, de l’amor, de l’amistat, de tot plegat, igual que nosaltres ho vam fer en el seu dia. I és preciós, són moments únics que es viuen amb gran intensitat i que es recorden, després, amb tendresa i emoció.


Jo sóc de les afortunades que conserva amics de la infància i estar amb ells o elles és ben bé com ser a casa. Ho he comentat sovint: no cal explicar com ets, d’on vens o què has fet. Quina importància té això, de fet? Ets com ets i ells et coneixen. I això és una sensació reconfortant. Tampoc cal veure’ls a cada moment perquè l’amistat no depèn d’això: només cal saber que hi són. El nostre aspecte canvia, la nostra ment s’ocupa de mil responsabilitats, maldecaps i altres coses... però aquells ulls de l’amic o l’amiga d’infància somriuen perquè no els impressiona tot això, ells et veuen com sempre, com quan érem nens.

I si la infància és la nostra veritable pàtria, les nostres primeres lectures han d’haver estat decisives en la nostra formació com a persones. Què hi ha en cadascun de nosaltres de tot allò que vam llegir?


Avui se celebra el Dia Internacional dels Llibres Infantil i Juvenil arreu del món, ja que un 2 d’abril de fa molts anys va néixer un dels grans escriptors de la literatura infantil: Hans Christian Andersen.
Quines són les lectures que més recordes de la teva infància o adolescència? Quines et van marcar? Quines et van donar respostes o et van convidar a reflexionar més? Per les xarxes socials ja corren molts noms que tots coneixem, com les diverses sèries d’Enid Blyton –“Els cinc”, “Misteri”, “Aventura”, “Torres de Mallory”, “Santa Clara”–, la sèrie de “Els Hollister”, llibres d’aventures extraordinàries de Jules Verne, Stevenson, Defoe, Melville, els entranyables Tom Sawyer i Huckelberry Finn de Mark Twain,  aquelles primeres lectures de terror a través dels relats d’Edgar Allan Poe. La llista es va engrossint per moments i és difícil assimilar tants records de cop. Si parlem d’adolescència i de llibres que ens van fer reflexionar, ràpidament ve a la memòria “El mecanoscrit del segon orígen” de Pedrolo, o si parlem de còmics imprescindibles ens recordem de “Tintín” o “Astèrix i Obèlix”.
N’hi ha tants que falten encara... que cadascú posi el seu granet de sorra en un dia com avui i commemorem la nostra infància, la nostra pàtria, el despertar de tot plegat. I, per què no, aprofitem aquestes vacances per rellegir-ne algun dels que més ens van marcar.