dilluns, 25 de novembre del 2013

SI LA JASMINE HAGUÉS ESTUDIAT...

Divendres vaig anar a veure l’última pel·lícula de Woody Allen. Des de fa anys que, cada tardor, l’estrena de la nova pel·lícula d’aquest director em suposa un feliç esdeveniment. Cal matisar que la seva estricta regularitat en estrenar cada any no és directament proporcional a la regularitat en la qualitat de les obres presentades. Malgrat que en sóc fan des de fa molts anys i que és cert que Mr. Allen m’ha fet passar estones fantàstiques amb els seus diàlegs enginyosos i personatges d’allò més peculiars, també cal incidir en el fet que m’ha fet sofrir salvatges decepcions, sobretot en els darrers temps.


Però parlem de la Cate Blanchett, una actriu d’aquelles que s’escriu en majúscules, que a “Blue Jasmine” –la nova pel·lícula de Mr. Allen– és protagonista absoluta. La seva interpretació d’una dona trencada per dintre i per fora, –la Jasmine–, d’una dona que després de nedar en l’abundància i el luxe de la societat novaiorquesa cau en picat quan el seu marit, responsable del seu status, és engarjolat per estafador i es suïcida, és una interpretació magistral, colpidora, tan plena de veritat que quan surts del cinema només penses en dues coses: la primera, que la Cate és un monstre de la interpretació i que podria ser que el mèrit d’aquesta pel·lícula tingués més a veure amb el seu treball excel·lent que amb el propi director –ella és tan absorbent que, en determinades estones, has de fer un esforç per recordar que estàs veient una pel·lícula de Woody Allen–; la segona cosa que penses, és que el director ha hagut d’inspirar-se en algun cas real per escriure un personatge com aquest, ja que –malgrat que alguns crítics puguin acusar-lo d’exagerar–, feia molt de temps que no veia en les seves pel·lícules un personatge que destil·lés tanta veritat.



La Cate interpreta una dona que només és a dalt de la cresta o en les profunditats més negres de l’oceà, en funció de l’home que té al costat. La Jasmine ho és tot per matrimoni, i és per això que només veu la seva taula de salvació a través d’un segon casament. Si la Jasmine s’hagués deixat de barbies i castells de princeses i hagués jugat, de petita, amb el kit de les futures enginyeres amb què poden jugar les nenes d’avui dia, com en aquest anunci que ha donat la volta al món i ha esdevingut viral en els darrers dies a Youtube, potser no hauria depès tota la seva vida dels homes... Caldria, doncs, advertir, a les futures Jasmines.


dilluns, 18 de novembre del 2013

INTENTO IMAGINAR UN DIA COM AVUI... FA 75 ANYS

Intento imaginar un dia com avui fa 75 anys: som a casa; som catalans; som republicans; algun membre de la nostra família és al front, lluitant contra els nacionals. Potser és un germà, o un fill, o un nebot que, de tant jove com és, va marxar dalt del camió plorant. Se’l van emportar a la batalla de l’Ebre, l’última gran operació militar que ens van assegurar que donaria un gir a la guerra civil. Fa tres anys que la patim, la guerra. A casa, al barri, la gent no pot més. Sota un cel barceloní on hi plouen bombes cada dia, el president Companys ens crida a “resistir, resistir, resistir.”. I la família no pensa més que en el noi de casa, que va marxar a l’Ebre.


Mentre escoltem les notícies que arriben del front, mentre assistim a la desfeta de l’exèrcit republicà, dels nostres soldats i dels nostres nens, comptem les hores, els dies, per saber quan ens tornaran el noi. Potser no tornarà.

El novembre de 1938, les tropes republicanes que mesos abans havien creuat el riu Ebre, guanyant territori als nacionals, van haver de recular enmig d’un pols titànic amb un exèrcit que anava més i millor armat. Feixistes de Hitler i Mussolini els van ajudar. I als nostres republicans només els va quedar la fugida. Van recular fins a casa, –els que hi van arribar–, i a l’ entretant, a Barcelona i a tots els pobles que encara quedaven lliures de tancs, les famílies van haver de decidir si emprenien el camí de l’exili o es quedaven a patir les conseqüències. “Tota persona que hagi treballat per a l’Administració republicana, o en una empresa col·lectivitzada, o que tingui el carnet d’afiliació a qualsevol sindicat corre perill”, diran.



Intento imaginar un dia com avui fa 75 anys i l’única cosa que penso és en tots ells i elles, família meva i desconeguts, víctimes del moment terrible que els va tocar viure. És aleshores quan, tornant al present, demano: no permetem que caiguin en l’oblit. No s’ho mereixen.

Republicans: 5 anys abans del malson de la guerra

dilluns, 11 de novembre del 2013

CLAUDE I ALICE, ELS PERFECTES AMFITRIONS DE GIVERNY


Giverny, un petit poble de pocs habitants situat a l’Alta Normandia, on al 1883 hi arriba un pintor: Claude Monet. Els seus quadres impressionistes es comencen a vendre amb una certa regularitat i en els propers anys podrà aspirar a comprar-se la casa on s’ha instal·lat amb la seva companya, l’Alice Hoschedé,  i els fills de tots dos. El pintor va comprant els terrenys adjacents a la casa i comença a construir els seus meravellosos jardins: hi planta espècies exòtiques, fa proves, inventa... construeix el seu paradís particular que, tot seguit, esdevindrà el gran protagonista de les seves obres.


A aquesta agradable maison de famille hi convida sovint els seus amics i col·laboradors: Renoir, Pissarro, Cézanne, Durand-Ruel i artistes d’altres països el venen a veure i s’asseuen a una taula que l’amic pintor, –conegut pel seu coup de fourchette i ,alhora, pel seu fi paladar–, omple generosament amb els plats més suculents. Li agrada repassar setmanalment els menús amb l’Alice; gaudeix a taula tallant ell mateix els rostits de carn i l’aviram; i les espècies, verdures i herbes amb què es cuinen els seus plats són collides en el propi jardí. L’art de viure s’imposa al menjador groc dels Monet com una rica paleta que queda recollida i immortalitzada, molts anys després, gràcies a un llibre: “Les carnets de Cuisine de Monet” (Editions du Chêne, 1989).




Amb un prefaci de Joel Robuchon i el text de la historiadora Claire Joyes, aquest recull de receptes dels dos amfitrions de Giverny, esdevé el primer d’una sèrie de llibres que relacionen l’art de la cuina amb artistes prou coneguts. Potser alguns d’ells ja són pur oportunisme, però la idea és bona si tenim en compte que el món de l’artista no es limita a les seves pintures, o escultures, o partitures, o manuscrits que omple, sinó que el seu art és fruit d’un concepte de vida i un pensament determinat, d’una manera particular de veure les coses que l’envolten i del seu respirar. També, –quan per l’artista esdevé important–, del seu menjar.

De la mateixa editorial trobem els quaderns de cuina de George Sand, que sembla que va fer servir a la seva casa de Nohan. Plats que podien ser degustats per convidats tan il·lustres com Chopin, Balzac, Delacroix o Dumas fill.
       Precisament, del pare d'aquest darrer, l’Alexandre Dumas autor d’ “Els tres mosqueters” o d’ “El comte de Montecristo” –per citar només dues de les seves grans novel·les–, en sabem que va escriure un gran diccionari de receptes que anys més tard ha estat reinterpretat i adaptat per cuiners més moderns. Un home, en Dumas pare, que es veu que va viure intensament i a qui agradava no només menjar, sinó també cuinar.  

 


Una manera més d’acostar-nos a aquests grans artistes que també van ser persones corrents, que menjaven, que bevien, que somiaven i que degustaven la vida com tots nosaltres.



dilluns, 4 de novembre del 2013

DIES ROMANS

Obrir la finestra i escoltar la cantarella italiana que arriba des d’ algun racó d’una piazza del centre històric de Roma: un  guia explica a un grup de turistes els detalls de la façana barroca que allà s’hi troba. Si hi entres, pots descobrir qualsevol meravella d’un dels mestres italians que van omplir el nostre món de bellesa, misticisme i plaer per als sentits.
            De sobte, el repicar impacient de les campanes que criden a missa. Domenica mattina. Roma.


Han passat dos dies des que vam arribar a l’antiga capital de l’imperi romà. L’octubre ha deixat pas al mes de novembre i amb ell ha arribat una certa fresca –que no pas fred, encara– que bona falta feia. Als carrers adjacents a la via del Corso hi treuen el cap les parades de castanyes. No sé com s’ho fan, però són més grans, més rodones i més maques que les que hem vist per la nostra terra, aquests dies. La seva olor i l’escalforeta que desprenen omplen de tardor els carrers romans, on una riuada de gent –la majoria italians de tota la província que visiten la ciutat i hi fan les seves compres– passeja sense pressa, badant a cada aparador.


Quan el capvespre es fa present, les taules que totes les trattorie mantenen a fora des de l’estiu es comencen a omplir de clients. Plats de pasta, risotto, cotoletta alla milanese, puntarelle, carciofi alla romana i un mosaic de colors i sabors mediterranis et fan girar la vista a cada moment, convidant-te a seure en la darrera taula lliure, allà al racó.
            Veure passar la gent, assegut a la terrassa d’un cafè, d’un restaurant, en una piazza qualsevol de Roma, et fa perdre el món de vista per uns instants i  assaboreixes, senzillament, el present. El passat, tanmateix, es fa notar amb força si observes al teu voltant. Segur que, des de la terrassa on et trobes, arribes a veure una façana, un fris, una cúpula que sobresurt, un frontó sostingut per columnes mil·lenàries...


Els cotxes i les motos passen temeràriament entre la munió de vianants. El meu fill em pregunta si les pedres que trepitgem són les mateixes sobre les quals caminaven els antics gladiadors –aquells homes que omplien de coratge el Colosseo, grans amants, adorats i admirats per tots i totes–. Entre el bullici, un refugi de pau: el Palazzo Doria – Pamphillj. No és la primera vegada que el menciono, ni tampoc serà l’última. Un cop superada l’entrada principal, accedeixes a un pati de columnes renaixentistes al voltant del qual es disposen les ales de la residència d’aquesta important família. Una família, com totes les poderoses, que es va fer a base de matrimonis entre els integrants de les millors cases, contribuint així a incrementar-ne el seu valor, el seu poder, el seu patrimoni. El Palazzo Doria Pamphilj és una meravella amagada al bell mig de Roma, un reducte de pau i de bon gust d’altres èpoques que ningú que trepitgi la vella capital italiana pot perdre’s. Un edifici que guarda amb recel la més impressionant col·lecció privada de pintures i escultures dels grans mestres de la pintura i l’escultura de tots els temps. Però no només és això, sinó també la llar dels que hi van viure, i gràcies als seus salons ben conservats, als mobles, retrats, miralls i objectes que han quedat aturats en el temps, dintre els murs revestits de vellut i tapisseries brodades, podem saber una mica com eren i com vivien. 
        Agafo un aparell d’aquells que sembla un telèfon i que anomenen audio-guia. Me’l poso a l’orella i una veu jove, masculina, em relata els detalls de la vida al palazzo. En cert moment, la veu que em fa de guia em confessa que ell en forma part, d’aquella família, que n’és un dels descendents. M’explica com ell i la seva germana, de petits, jugaven per aquells salons i em parla dels personatges que ens miren, a través dels quadres, com dels seus oncles-avis i tietes. Els Doria Pamphilj segueixen vivint al palau, probablement en una ala que mai mostren al visitant. Amb la família –la meva–, especulem, tot observant les finestres des del pati quadrat. Potser és allà on es veu certa llum, unes finestres l’interior de les quals no arribem a veure. Potser els ulls de la veu que ens ha fet de guia ens observen des de l’altra banda.



Domenica pomeriggio. Marxem cap a casa amb la motxilla carregada de les nostres més recents experiències, dels nostres dies romans.