La katalana tribu

Jo no sé vosaltres, però jo la pàtria la porto molt endins. És una mena de sentiment que, de tant en tant, algun element extern –sigui positiu o negatiu– exalta tant que surt cap enfora com un coet, o com l’home bala!

Ahir em va passar i, curiosament, per trencar la dinàmica dels darrers temps en què només l’exalten elements pertorbadors, xenòfobs i reaccionaris, aquesta vegada va ser una cosa positiva. Parlo de l’obra que ahir s’estrenava al TNC, sala gran: Trifulkes de la Katalana Tribu. Quina obra!

            El públic era familiar –jo diria que els nens que ho van seguir de debò eren els d’a partir de dotze. Els més petits... una mica just–, i la platea va vibrar amb el text magnífic de Víctor Alexandre i la posada en escena de Zitzània Teatre. Una companyia, per cert, que per ser la primera vegada que actuaven al TNC no se’ls va quedar gens gran l’escenari.

            Però anem al contingut de l’obra: Nguéa, una noia adolescent d’origen africà i catalana d’adopció, ha d’estudiar per a un examen de l’institut ni més ni menys que la història de Catalunya, tota! La tasca sembla llarga i feixuga: per on començar? N’han passat tantes de coses... La seva àvia Rieka, recent arribada de Guinea Equatorial, no en sap res d’aquest país, ni tampoc d’aquesta gent, però vol que la seva néta li ensenyi la ciutat. La Nguéa troba la solució al TNC on, de la mà de quatre actrius polifacètiques, repassaran els diferents capítols de la nostra història a través de bona música i recreació d’escenes.

            Chapeau! Em trec el barret! M’ho vaig passar tan bé. Mai m’havien rapejat la història de Catalunya! Mai havia vist tan de prop en Guifré, Jaume I o la falç dels Segadors. Vaig sortir del teatre amb un somriure d’orella a orella i pensant que això no pot quedar aquí: cal que aquesta obra traspassi les parets del TNC i faci “bolos” per tot Catalunya. Ep, és una qüestió de país! Tots els adolescents haurien de veure aquesta obra i també tots els adults. Així potser hi haurà més gent que desperti d’una vegada i, estimant la katalana terra cridi, igual que ho fa la cançó: via fora als adormits!

MA SOLITUDE

“La solitud, quan no és imposada, és una benedicció”.

Ho escrivia fa uns dies Jordi Llavina al seu article setmanal al 3 de vuit. M’agrada llegir-lo, sovint hi trobo aspectes i reflexions quotidianes amb les quals és fàcil identificar-se. Aquesta frase em va agradar, especialment, perquè diu una gran veritat, d’aquelles que un cop llegides penses: doncs sí, té raó. Clar i simple.

La solitud por ser un dolor punyent quan et ve imposada; la solitud pot ser un plaer immens quan l’has buscada. Solitud esfereïdora és la que sent el personatge interpretat per Juliette Binoche a la pel·lícula “Blau” de Kieslowski; i també blava i despullada és la solitud que experimentava Picasso quan pintava a París en la seva etapa coneguda amb el nom d’aquest color; París és solitud quan hom passeja sol pels seus carrers a l’hivern; els quadres de Kaspar Friedrich desprenen aquesta sensació, amb les figures d’esquenes a nosaltres observant més enllà de l’horitzó. El fred, la foscor, el silenci... podríem trobar tants sinònims per expressar aquest sentiment. Tots l’hem sentit, en un moment o altre; tots l’hem viscut, segurament, des de les dues perspectives.

  

Georges Moustaki en va fer una cançó que no em canso mai d’escoltar. Com si es tractés d’una vella companya, aquest cantautor de tantes pàtries –nascut a Alexandria, de família grega, francès d’adopció i mediterrani per excel·lència–, li dedica tota una lletra que, de veritat, val la pena llegir i assaborir. Moustaki afirma, senzillament: “No, je ne suis jamais seul / avec ma solitude”. 

Temps per llegir, temps per escriure, temps per pensar. Aleshores és quan la solitud esdevé la millor companya. Això sí, mai imposada.

VEUS FEMENINES

La filla d’una cantant de gospel i fillola d’Aretha Franklin, havia d’assistir a una festa prèvia als Grammy. Un premi que ella havia guanyat sis vegades. Es trobava en un hotel de Berverly Hills, prenent un bany a la seva habitació. Va morir qui sap com; va morir sola. La veu que ens va acompanyar a molts quan érem molt joves i descobríem la música. No són tant les cançons, ni la trajectòria musical, sinó la veu. Aquella veu de mil matisos que pràcticament no necessitava de cap instrument per emocionar. I sinó, recordem els primers minuts de la seva cançó més coneguda “I will always love you”.

Una vida, la de Whitney Houston, que veritablement no he seguit gaire de prop. Sembla que era plena d’abusos, excessos i un seguit de fets d’aquells que tant agraden a alguns mitjans rosa i que, sovint, desvien l’atenció d’allò que de veritat compta: la seva veu. Em ve al cap, de seguida, una altra veu que ha marxat en terribles circumstàncies fa ben poc: Amy Winehouse. Diuen que ho podia cantar tot.

            Hi ha veus femenines molt potents. A mi m’encanta escoltar-les. Moltes d’elles m’inspiren especialment. Cadascuna té el seu estil de música: unes fan soul, les altres fan jazz, rythm & blues, country, pop, rock... Penso en Ella Fitzgerald, Aretha Franklin, Barbra Streisand, Dione Warwick, Diana Krall, Norah Jones...

             També hi ha noves veus femenines que no et deixen indiferent, –algunes ja no tan noves, però molt actuals–, com ara Adele, Taylor Swift, Rihanna, Beyoncé, Lady Gaga...

            Escric de pressa i no penso gaire; me’n deixo moltes, moltíssimes!

            Per què no m’ajudeu a fer una llista? Quines afegiríeu?

TWEET, WHATSAPP... I ABRAÇADA

M’encanten les noves tecnologies. Quan tot va començar, jo me les mirava una mica de lluny, amb aquella barreja de malfiança i curiositat. Poc a poc, alguns dels meus amics s’hi anaven introduint –uns més i altres menys; n’hi ha que encara no existeixen a la xarxa!–. Aleshores es va començar a imposar aquella pregunta: no tens Facebook? Estàs al Twitter? I Messenger? I Tuenti? I Linkedin?? Després va venir la febre dels Iphones? Encara no tens Iphone? I com pots viure? T’has de posar el Whatsapp o no ens podrem comunicar... i el Viber!

S.O.S, és el primer que vaig pensar. Però lentament les noves tecnologies em van anar seduint com el cant de les sirenes...

Actualment, tot i que encara em considero una simple iniciada en aquest nou món, gaudeixo moltíssim amb tot el que m’han aportat aquestes paraules màgiques, sempre angleses. Gràcies a les xarxes socials –n’hi ha al gust de tothom i amb finalitats ben diferents–, he pogut recuperar alguns amics, tinc un contacte més constant i fluït amb molta gent amb la qual m’agrada compartir coses i ja no m’enyoro tant de no veure alguns amics perquè, de fet, estem connectats.

Però ull! Hi ha trampa: i allò de les relacions humanes, físiques, veure’s, tocar-se, escoltar-se, sentir-se?

No hi ha res com una bona conversa sense fils ni wi-fi, no ens enganyem.

No hi ha res com una abraçada: vol dir tantes coses... i no es pot enviar amb un tweet o un whatsapp –això encara no ho han inventat–.

Jo no sé vosaltres, però a mi, sovint, una abraçada m’ha estalviat moltes paraules, m’ha reconfortat d’algun malson, m’ha salvat d’un mal dia, m’ha ajudat de manera fulminant a signar la pau amb algú –si anem al més primari, ens adonarem que és el llenguatge que més bé entenen els nostres fills, molt més que aquells sermons que els hi solem pegar–. Una abraçada no es pot enviar per correu, ni xatejar amb ella, ni escanejar-la i compartir-la a distància. Llàstima, però encara no ho han inventat.

Em ve a la memòria els Teletubbies, que ja les reclamaven constantment!

Em ve a la memòria un viatge a Oslo on fa molts anys vaig descobrir un escultor, en Gustav Vigeland: en aquesta ciutat noruega on el fred no és motiu de grans titulars, ni debats a la ràdio ni a la tele, ni de missatges cada 3 segons al Twitter, hi ha un parc on la gent hi passeja sovint quan el sol decideix fer-los una visita. Es tracta del parc Vigeland, una extensió de 32 hectàrees enjardinades on l’Ajuntament d’Oslo va decidir fer homenatge a aquest escultor convertint el parc en una mena de museu a l’aire lliure amb un bon nombre d’escultures seves. A mida que passeges pel parc, et vas trobant amb conjunts escultòrics que representen diferents tipus de relacions humanes. D’aquesta manera veiem els pares com abracen els fills, veiem la parella, veiem l’amistat representada amb un seguit de nenes que s’agafen per les espatlles... i molts més. Les escultures d’aquest noruec t’agraden o no t’agraden, això ja és cosa de cadascú, però en tot cas et fan pensar en totes aquestes relacions que establim al llarg de la nostra vida i, ara més que mai, et fan preguntar-te: com representaria, l’escultor, les noves maneres de relacionar-se de l’home? Quina és la imatge de l’amistat via Facebook, Twitter, etc?