dilluns, 24 de febrer del 2014

LA GÀBIA DE NINES


La Lucrècia viu en un món imaginari, o això és el que sembla.
La Lucrècia és una vídua que només veu que virtuts en els seus tres fills, o això és el que sembla.
A aquesta mare devota que viu d’esquenes al món veritable, que es posa una vena davant les misèries que habiten als carrers de la postguerra barcelonina, que només parla amb els seus ocellets dins una gàbia bonica, que fa passar els dies un rere l’altre esperant, simplement, la propera setmana per a la seva tarda de te, amb els fills, amb el seu bon amic el doctor, on fa veure que el temps no ha passat, que els fills no han crescut, que els pot acaronar i amanyagar com quan eren petits i corrien al voltant de les seves faldilles... tots i totes li amaguen les vergonyes perquè pensen que ella no ho podria pas suportar. És una nina, diuen. Però potser només ho sembla.


Josep Maria de Sagarra va escriure aquesta obra de teatre que porta per títol “Ocells i llops” que només va ser posada en escena en una ocasió. Eren els darrers anys quaranta, amb gairebé una dècada damunt les espatlles de misèria, fam, repressió i extremismes propis d’una guerra que va desembocar en una dictadura ressentida. Una obra que en aquella època van trobar perillosa perquè parlava d’un món d’aparences rere el qual s’amagaven les vergonyes humanes, i van decidir no exposar-les.
“Hem de procurar que en la nostra gàbia de nines no es trenqui res”, li demana insistent, obstinada, la Lucrècia a la seva fidel minyona. Aquesta és la seva opció i amb ella va donant corda a la nina que canta, que riu, que parla amb els ocellets i esdevé feliç. O només ho sembla.

Ja fa un mesos que vaig veure la Carme Conesa en un número musical dins aquella obra polifacètica que va ser “Taxi al TCN”: amb una escenografia pròpia i, curiosament, dirigida per Lurdes Barba –la mateixa que dirigeix l’obra d’”Ocells i llops”–, la Conesa va donar el to dramàtic amb una cançó anomenada “Flor de vici”, representant el paper d’una cupletista en el seu pitjor moment. Aquell dia la Conesa em va fer aguantar la respiració, em va arribar a l’ànima de tal manera que encara avui sento la veu i veig aquell rostre desencaixat.


El mateix rostre que interpreta la nina dins la seva gàbia daurada, bonica, preciosa, aparentment intocable. Una mare de porcellana fina que estima els seus fills amb passió, amb devoció, sense jutjar-los ni veure cap dels seus defectes. O això és el que sembla.
            Al seu costat, un vell amic que l’estima: un doctor encarnat pel gran Francesc Luccetthi, actor amb majúscules, que du l’ofici a les venes com tots els membres de la seva fabulosa família.  

Quantes nines van haver-hi en aquells anys de postguerra? Quantes nines hi ha hagut al llarg del temps? Una opció de vida que van triar i han triat algunes dones i també alguns homes, segurament, per pura supervivència, pensant que així, dins el seu món d’aparences, res es podria trencar. La qüestió és saber si la gàbia es pot mantenir tancada eternament. Josep Maria de Sagarra ens dóna amb aquesta obra que es pot veure al Teatre Nacional i que recomano efusivament, la seva pròpia visió. 


dilluns, 17 de febrer del 2014

XOC CULTURAL DE TRENS

No hi ha ciutat cosmopolita en tot el globus terrestre que no compti amb un barri xinès.
El Chinatown de San Francisco, de Nova York, de Londres, de París, d’Amsterdam, de Buenos Aires, de Vancouver, de Toronto, de Melbourne, de Bangkok o de Singapur. La llista seguiria indefinidament, passant també per Barcelona, on ja hi ha més de 16.000 xinesos que hi viuen i hi treballen.



Petites Xines sovint enmig d’un cosmos completament occidental on, difícilment, comprendran del tot la seva història i les seves tradicions. Si agafem com a exemple l’emblemàtic barri xinès de San Francisco –on es concentra la comunitat xinesa més gran fora de l’Àsia–, apreciarem signes d’un petit univers que es reprodueix en altres ciutats: un gran arc o porta d’entrada a l’Orient que ens introdueix dins un entramat de carrers plens de comerços, restaurants i vivendes que segueixen l’estètica del lloc d’origen dels seus habitants. No sé si tot plegat s’assembla gaire a la Xina primigènia, si els petits i grans objectes plens de colors que els turistes compren amb avidesa recorden molt al més tradicional art xinès, però la Xina és present en totes aquelles persones que hi viuen i hi treballen, que no obliden d’on venen malgrat que siguin a l’altra punta del planeta. Potser els mercats, amb el seu peix, la seva carn, un seguit de verdures i fruites de vegades desconegudes per a nosaltres, ens donen les pistes més ajustades a la seva realitat.


Uns xinesos que, a ulls dels que no van sortir mai del país d’origen, o de les velles generacions que van haver d’emigrar, són ja molt poc xinesos, de tan occidentalitzats com s’han tornat. Aquesta és la sensació que es desprèn d’una novel·la que vaig llegir fa molts anys i que parlava d’això, del xoc cultural entre unes mares i unes filles de la comunitat xinesa de San Francisco: les primeres, nascudes a Xina i emigrades per raons de necessitat; les segones, filles del món occidental per naixement –del qual reclamen ser-ne membre de ple dret– i filles del món oriental per herència –que coneixen només a través del relat de les seves mares, de quatre fotografies antigues i unes tradicions que, tot sovint, troben antigues i fora de lloc.
“El club de la Bona Estrella”, és com es titulava aquell llibre, i estava escrit per una autora que havia viscut en pròpia pell l’experiència de formar part d’aquests dos universos en un de sol. Un llibre del qual se’n va fer una pel·lícula que no recordo si era bona o dolenta, però sí que em va agradar el llibre, pel fet de ser un testimoni sense més pretensió que la d'explicar aquest xoc cultural de trens.
            Mares i filles que sovint no es comunicaven bé, que no es comprenien les unes a les altres malgrat la profunda estimació. Mares que volien preservar la tradició i la moral d’allà, amb la mà ferma d’aquell qui s’aferra al seu passat, perquè sense ell no sap qui és. Filles que lluitaven per evolucionar, progressar, superar allò que els semblava antic i d’un altre temps, com si acceptar-ho, heretar-ho, signifiqués la renúncia a tot allò que volien ser.

 

Un viatge d’Orient a Occident per buscar un món millor, amb més recursos i més possibilitats. Un viatge que van fer uns homes i unes dones amb una maleta petita i un cap ple de records. Possiblement el mateix viatge, però a la inversa, que faran molts dels nostres fills occidentals. Això sí, amb l’avantatge de viure en un món més proper, més comunicat, més mestís i més ampli de mires, voldria pensar.


dilluns, 10 de febrer del 2014

RECORDS EN CONSERVA


Divendres migdia. Montgat. He quedat amb dues amigues d’infància d’aquelles amb les quals ens veiem massa poc, com amb tantes altres, malgrat que això no afecta el més mínim la nostra amistat. Un seguit de records cauen com una pluja fina cada vegada que ens trobem. El temps s’atura i no marxaries mai d’allà perquè, per una estona curta, has recuperat part del teu passat.
Som tot allò que recordem i també el que els altres recorden de nosaltres. Ho deia, en altres paraules, aquesta periodista excel·lent de tan curta vida que dijous passat va deixar el nostre món: la Tatiana Sisquella. No la coneixia, però la seva veu m’ha acompanyat sovint i també el seu riure; els seus articles tenien aquella qualitat no tan sols periodística sinó també humana, que no tothom posseeix.


A mida que ens fem grans, apareix una nova afició a les nostres vides: la de col·leccionar records. Una part d’aquests els tenim molt vius gràcies a les fotografies, a les pel·lícules domèstiques que hem gravat al llarg dels anys, a dietaris d’infància, d’adolescència, a aquella capsa plena de cartes que conservem a l’altell de l’armari. Però n’hi ha d’altres que només mantenim gràcies a la nostra memòria o a la memòria dels altres que, en la seva generositat, han conservat un arxiu de moments nostres en el seu propi cap. Amics, beneït regal.

Tant la nostra literatura com la dels altres racons del món es nodreix constantment de memòries de tota mena de personatges: un atleta que vol deixar constància de la seva lluita diària per superar-se; una actriu de cinema que rememora la seva vida; els records de joventut de l’escriptor, del periodista o del polític que vol semblar més humà o senzillament deixar testimoni d’haver viscut; un metge que repassa les seves fites científiques; un artista que decideix despullar-se més enllà del seu art. I al costat d’això, memòries d’un ampli ventall de persones anònimes, menys conegudes, que han volgut escriure allò que van viure en un moment determinat de la seva existència. Perquè tota vida és prou important. Personalment, he après molt de l’espècie humana llegint memòries, perquè el to és més íntim, perquè les experiències són personals, viscudes i molt sentides, perquè tothom quan escriu unes memòries, deixa part de si mateix al damunt del paper.


Moments de cadascú que valdria la pena conservar com si d’una confitura es tractés. Primer, esterilitzar-ne el recipient, no fos cas que el contingut s’oxidés; tot seguit, omplir-lo amb molta cura d’aquell record encara calent; en acabat, tancar el recipient a pressió, fent força, perquè el pas del temps no permeti escapar-ne res. Convindria etiquetar cada pot, per saber-ne la data d’elaboració i finalment, deixar-ho al nostre rebost, aquella cambra fosca i alhora fresca i ventilada que ha de ser la nostra memòria.

            Quan al cap dels anys, obrim un pot i el tastem, ens envairà aquell gust primigeni, estimat, probablement més endolcit del que era, gràcies al sucre que ha actuat de conservant. Records tot sovint idealitzats, segur que sí, però no hi fa res. La importància d’aquests resideix, senzillament, en el grau de felicitat que ens han produït. 


dilluns, 3 de febrer del 2014

EL TEU JARDÍ

A la vida hi ha molts moments en què necessitem un espai on poder reflexionar, un indret impregnat de silenci on els nostres pensaments puguin brollar com l’aigua d’una font. A la nostra vida hi ha molts moments en què necessitem un jardí.


El jardí pot ser a casa teva mateix, o en una terrassa o petit balcó; pot ser un racó d’un parc públic o el paisatge conegut de la teva infància.

De jardins n’hi ha de tota mena i de totes les èpoques i estils inventats. Els jardins de la Roma antiga, on no hi faltaven les estàtues de grans personatges o divinitats; els claustres monàstics, dissenyats amb l’austeritat necessària per a la pregària i la contemplació de Déu; l’ostentació francesa dels grans palaus de l’aristocràcia de tots els temps, on l’afany de l’home per manipular la natura arribava a l’extrem de convertir els seus jardins en geometries estrictes i mil·limètriques.

 
  
Els jardins anglesos, impregnats d’aquell romanticisme de la seva literatura, on l’evasió és l’element més buscat, on la pròpia naturalesa esdevé un personatge en si mateix; els jardins mediterranis, que semblen ulls que miren al mar, pulmons que respiren la brisa marina deixant-se bressolar suaument com un infant; jardins africans, carregats d’olors; jardins asiàtics, esquitxats de temples, d’aigua i de flors.



Les particularitats de cada país o zona del món s’imposen en aquests espais verds demostrant la pròpia naturalesa dels qui hi viuen, la seva manera de ser.


Espais plens de natura que han estat font d’inspiració per a artistes de totes les disciplines: allà han pintat, han composat la seva música, han escrit els seus versos, han estructurat novel·les i petits contes.


Racons amagats on s’han viscut i es viuen veritables històries d’amor de tota mena, de tota classe animal. Un lloc on el pas de les estacions es manifesta de tal manera que ens fa adonar que la vida passa i que nosaltres, allà al jardí, hi hem viscut una eternitat de moments.

            Jardins que formen part de tu i de mi, als quals no hi podem deixar de tornar.