M’encanten les noves tecnologies. Quan tot va començar, jo me les mirava una mica de lluny, amb aquella barreja de malfiança i curiositat. Poc a poc, alguns dels meus amics s’hi anaven introduint –uns més i altres menys; n’hi ha que encara no existeixen a la xarxa!–. Aleshores es va començar a imposar aquella pregunta: no tens Facebook? Estàs al Twitter? I Messenger? I Tuenti? I Linkedin?? Després va venir la febre dels Iphones? Encara no tens Iphone? I com pots viure? T’has de posar el Whatsapp o no ens podrem comunicar... i el Viber!
S.O.S, és el primer que vaig pensar. Però lentament les noves tecnologies em van anar seduint com el cant de les sirenes...
Actualment, tot i que encara em considero una simple iniciada en aquest nou món, gaudeixo moltíssim amb tot el que m’han aportat aquestes paraules màgiques, sempre angleses. Gràcies a les xarxes socials –n’hi ha al gust de tothom i amb finalitats ben diferents–, he pogut recuperar alguns amics, tinc un contacte més constant i fluït amb molta gent amb la qual m’agrada compartir coses i ja no m’enyoro tant de no veure alguns amics perquè, de fet, estem connectats.
Però ull! Hi ha trampa: i allò de les relacions humanes, físiques, veure’s, tocar-se, escoltar-se, sentir-se?
No hi ha res com una bona conversa sense fils ni wi-fi, no ens enganyem.
No hi ha res com una abraçada: vol dir tantes coses... i no es pot enviar amb un tweet o un whatsapp –això encara no ho han inventat–.
Jo no sé vosaltres, però a mi, sovint, una abraçada m’ha estalviat moltes paraules, m’ha reconfortat d’algun malson, m’ha salvat d’un mal dia, m’ha ajudat de manera fulminant a signar la pau amb algú –si anem al més primari, ens adonarem que és el llenguatge que més bé entenen els nostres fills, molt més que aquells sermons que els hi solem pegar–. Una abraçada no es pot enviar per correu, ni xatejar amb ella, ni escanejar-la i compartir-la a distància. Llàstima, però encara no ho han inventat.
Em ve a la memòria els Teletubbies, que ja les reclamaven constantment!
Em ve a la memòria un viatge a Oslo on fa molts anys vaig descobrir un escultor, en Gustav Vigeland: en aquesta ciutat noruega on el fred no és motiu de grans titulars, ni debats a la ràdio ni a la tele, ni de missatges cada 3 segons al Twitter, hi ha un parc on la gent hi passeja sovint quan el sol decideix fer-los una visita. Es tracta del parc Vigeland, una extensió de 32 hectàrees enjardinades on l’Ajuntament d’Oslo va decidir fer homenatge a aquest escultor convertint el parc en una mena de museu a l’aire lliure amb un bon nombre d’escultures seves. A mida que passeges pel parc, et vas trobant amb conjunts escultòrics que representen diferents tipus de relacions humanes. D’aquesta manera veiem els pares com abracen els fills, veiem la parella, veiem l’amistat representada amb un seguit de nenes que s’agafen per les espatlles... i molts més. Les escultures d’aquest noruec t’agraden o no t’agraden, això ja és cosa de cadascú, però en tot cas et fan pensar en totes aquestes relacions que establim al llarg de la nostra vida i, ara més que mai, et fan preguntar-te: com representaria, l’escultor, les noves maneres de relacionar-se de l’home? Quina és la imatge de l’amistat via Facebook, Twitter, etc?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada