ESTIMADA MERYL

Fa uns dies hem sabut les nominacions a la propera edició dels Oscars. Sense desmerèixer altres certàmens amb el criteri dels quals, a l’hora de nominar i atorgar premis, podríem estar més d’acord, cal reconèixer que la catifa vermella de Hollywood enlluerna i crea expectació.

Un cop superat el desencís que ens vam emportar molts de nosaltres quan vam saber que “Pa Negre” no passaria a la gran final –quina llàstima! Segueixo pensant que és una gran pel·lícula–, he gaudit especialment amb la nominació d’una actriu: parlo de la Meryl Streep.

Aquesta actriu polifacètica, capaç d’interpretar els personatges més diversos i experimentar els canvis físics més sorprenents li passa com al bon vi. L’he seguida des dels inicis i ara, tornant enrere, me n’adono de la quantitat de pel·lícules que ha fet i que portem tan endins: ens va fer plorar –i molt!– a “Kramer contra Kramer”; a “Manhattan” interpretava l’ex-dona lesbiana d’en Woody Allen; a “La dona del tinent francès” ens va omplir el cor d’angoixa interpretant la Sarah, aquella misteriosa dona de cara pàl·lida i capa negra que s’acostava massa al penya-segat; vam patir amb ella a “Enamorar-se”, decidint si havia o no havia de fer un gir a la seva vida; a “Memòries d’Àfrica” ens explicava històries a la vora del foc; és impossible no estimar-la a “La casa dels esperits”; a “Els ponts de Madison” ens mostrava la seva cara més tendra; a “Les hores” simplement estava superba; ens vam creure que era dolenta a “El diable vesteix de Prada”; ens va fer reflexionar i fins i tot discutir a “Leones por corderos”; ens va fer riure a “Julie & Julia” i a “No és tan fàcil”... i me’n deixo moltes, de pel·lícules i de personatges ben interpretats, com ara “Silkwood”, “L’habitació d’en Marvin”, “Música en el cor” o “El dubte”, entre d’altres, però  la llista és inacabable!

I arribo fins a “La dama de ferro”, que em fa pensar en com em vaig sentir quan vaig sortir del cinema: havia entrat a la sala fosca amb la idea d’anar a veure la vida d’un personatge que tots hem viscut d’a prop durant molts anys i del qual en tenim prou informació. Havia entrat amb aquesta idea... però en vaig sortir amb la sensació d’haver vist la vida d’un altre personatge, no pas la Thatcher. Una pel·lícula sobre aquesta figura tan polèmica hauria hagut de donar molt més de si, però en fi, em quedo amb la interpretació de l’estimada Meryl: magnífica, un cop més.

Una recomanació: busqueu en la llarga llista de pel·lícules de la gran Meryl Streep i trieu-ne algunes; encara que us semblin antigues, passades de moda, superades... torneu-les a veure. Ella no us decebrà!