LES MIL CAPES DEL GRIS

Allà on molts hi veuen tan sols una fotografia en blanc i negre hi ha, en realitat, una extensa gama de grisos que han estat mesurats i enregistrats gràcies al grau d’incidència de la llum sobre els objectes i el paisatge. Aquestes mil capes que ens ofereix el gris ens demostren que, fins i tot si extraiem els colors de la vida per anar cap al més pur, mai ens toparem amb el blanc i el negre absolut. De fet, a la natura no existeix.

Ansel Adams va ser un fotògraf nord-americà profundament enamorat de la natura. Va néixer als primers anys del segle XX i ja només amb quatre anys li va tocar viure el gran terratrèmol de San Francisco. Encara era jovenet quan el seu país va entrar a la Primera Guerra Mundial i no ho era tant quan es va donar la Segona. Va viure, doncs, unes dècades que van trasbalsar el món i la humanitat sencera però ell va tenir sempre l’ull posat, sobretot, en els seus paisatges. És per això que no es va estalviar dures crítiques d’alguns dels seus coetanis, els quals entenien la fotografia com una eina per al compromís polític i social. El fotògraf francès Henri Cartier-Bresson va dir d’ell, per exemple, que “el món es cau a trossos i tot el que Adams fotografia són pedres i arbres”. Un judici molt dur, que potser no calia.

En els temps que corren, en què el món també es troba capgirat, hi ha fotògrafs, artistes plàstics, cineastes que utilitzen el seu art com a eina de denúncia, i d’altres que no. N’hi ha que s’estimen més utilitzar l’ofici com una finestra per allunyar-se, precisament, de totes les misèries humanes.

            Sigui com sigui, els paisatges d’Ansel Adams sempre m’han arribat com una valuosa font inspiradora de pau, de calma –que tanta falta ens fa!–, de benestar pel simple fet de l’observació de la natura. Hi vaig arribar a través d’un altre fotògraf, en Garth Meyer: un bon amic d’aquells amb qui convius intensament durant una època professional de la teva vida i després ja no veus mai més. Curiós. En Garth, era aleshores un fotògraf de moda i treballava per a les millors revistes del món en aquest sector. Era d’aquells creadors que a Londres anomenen “up & coming”, és a dir, una jove promesa de la fotografia de moda, en aquest cas. Però ell s’estimava altres coses: solia parlar-me en veu baixeta, entre sessió i sessió fotogràfica, del seu “personal work”, que consistia en unes magnífiques i poètiques fotografies en blanc i negre i mil capes de gris, les quals m’ensenyava amb comptagotes, com qui mostra un nadó amagat sota el braç amb recel. Aquelles imatges parlaven de la seva Àfrica, de Zimbabwe –on va néixer–, del desert de Namibia... Parlaven del seu lloc o llocs en el món, d’allà on hi tenia dipositat el cor. Recordo el desert ple de llums i ombres; recordo un arbre que hi creixia tot sol, despullat, més com un miratge que com una realitat; recordo uns personatges de pell tan fosca com clara i enlluernadora és la llum de l’Àfrica.

Cada persona té un o varis paisatges per estimar; uns, els fotografien; d’altres, tan sols els contemplen; i n’hi ha que simplement hi viatgen amb la imaginació. Un o més paisatges per a cadascú de nosaltres que ens doni forces, temprança i que, fins i tot si ens el mostren en blanc i negre, hi sapiguem veure les mil capes del gris.

MORT D'UN PALLASSO

Gabi, Fofó i Miliki, els famosos “Pallassos de la tele” per aquells que vam ser nens als anys 70. La televisió era en blanc i negre i tots els nens miraven els mateixos programes perquè només existia Televisió Espanyola. Costa de creure quan ho expliques als fills i solen observar-te com a un animal en espècie d’extinció, però no és una fàbula; és real.

            Ahir, després d’un estimulant cap de setmana a la muntanya en bona companyia, arribava a casa i posava les notícies: Miliki, el pallasso de tots els nens dels anys setanta, ha mort. Era l’últim dels tres germans que formaven aquell entranyable programa que sempre començava amb la pregunta: “¿Cómo están ustedeeees?”. Van sortir unes imatges en blanc i negre i un glop d’emoció em va agafar desprevinguda.

Avui el mirem i ens sorprenem de com vibràvem els nens d’aleshores amb un programa sense colors, un mateix escenari, gens d’efectes especials i unes cançons enganxifoses que reproduíem a l’endemà, a cor què vols, al pati de l’escola. Però no és tan estrany com sembla, perquè si ens aturem un instant a rumiar, no hi ha tanta diferència entre el que ens emocionava a nosaltres i el que els emociona ara a ells. Som a l’època dels grans espectacles, amb efectes sonors i visuals per tirar-te de cul a terra, però sovint ens trobem que allò que més atrau l’atenció dels nens d’avui és la cosa menys vistosa i menys cara. Ho dic amb coneixement de causa i també perquè molts pares, tiets i padrins m’ho han comentat: arriba el Pare Noel, arriben els Reis i omplen la casa de joguines de colors, brillants i efectistes. I aleshores deixem que els nens comencin a jugar enmig d’aquella abundància –cada vegada de més mal gust, cal dir-ho–. I quan menys ho esperem, tots aquests paquets queden allà, en un racó, perquè el nen ha vist un petit objecte –una pilota de goma, un io-io, una baldufa de fusta...– i allò es converteix en la joguina més preuada dels dies que segueixen; i quan comença l’escola i els mestres els deixen portar un regal de Nadal a classe, porten allò, el petit objecte que sovint no té ni color, ni llum, ni grans efectes especials.

Miliki cantava allò de “Había una vez... un circo que alegraba siempre el corazón”, i també deia coses com “Somos felices si a un niño hacemos reír”. Perquè aquesta és la missió del pallasso i la seva màxima grandesa: arrencar un somriure, fins i tot a aquells nens que no en tenen cap motiu. Un ofici infravalorat, penso, i gràcies al qual molts nens i nenes d’ara i d’abans veuen un bocinet de cel per uns instants. Només cal que coneguem una mica més el que fan els Pallassos sense Fronteres, per posar un exemple, a racons de món on els nens són sistemàticament oblidats a causa de les guerres i altres egoismes adults; o més a prop de casa, a alguns hospitals d’arreu de Catalunya, on podem trobar els Pallapupas pels passadissos i habitacions: ells, amb la bata blanca, el nas vermell i una humanitat increïble encomanen somriures i bons moments a nens que veritablement ho necessiten. Segur que mai a la vida hi haurà un pallasso que sigui reconegut amb un Premi Nobel, ni falta que li fa, perquè aquests homes o dones de nas de patata i mirada senzilla en tenen prou amb un altre premi, per ells molt més gran, que és el somriure sincer d’un infant i, per què no, també d’un adult. Perquè tal i com diu en Tortell Poltrona citant un geni prou conegut anomenat Charles Chaplin, “un dia sense riure és un dia perdut”. Quanta raó!

PRIMER ANIVERSARI DEL BLOG!

Un dia com avui, fa exactament un any, vaig decidir obrir aquest blog. Tot plegat va sorgir de la necessitat constant que té aquesta servidora d’escriure tot allò que li passa pel cap, que pensa, que analitza, que experimenta, que viu. Els que em coneixeu, sabeu d’aquesta dèria...

En el primer post que vaig escriure, a manera de declaració d’intencions, em remetia a aquella meravellosa pel·lícula titulada “La finestra indiscreta”, de Hitchcock, en la qual en James Steward aprofita una convalescència forçada per a observar la vida des de la finestra de casa seva. És aleshores quan veu, per primera vegada, tot allò que hi ha a l’altra banda i que mai s’havia aturat a observar. La meva finestra vol ser exactament una d’aquestes finestres, on t’atures, contemples, reflexiones, experimentes i, després, comparteixes. Perquè aquesta és l’altra gran dèria que tinc: compartir-ho amb tots vosaltres.

És per això que un dia com avui aprofito per dir-vos: GRÀCIES, amics i desconeguts, per llegir-me, per escoltar-me, per compartir.

AQUESTA PETITA PÀTRIA QUE ÉS CASA TEVA

Diu el refrany: “Roda el món i torna al Born”, i no s’equivoca pas perquè almenys el català és un ésser tan viatger com enyoradís. Quan vaig escriure “Els anys robats” vaig tenir l’ocasió de conèixer molts homes i dones que van viure –o millor dit, van patir– l’exili. Alguns a França, d’altres a l’altra banda de l’Atlàntic, en països com Mèxic, Argentina, Xile, Bolívia, Veneçuela... En aquelles terres més properes o més llunyanes l’exiliat vivia sempre amb la maleta a mig fer, a punt per tornar a casa si es donava la circumstància. Així m’ho van transmetre molts i moltes.

  

Sembla que els temps actuals ens han fet la mala passada de fer patir un nou exili a les noves generacions. Qui no té un fill que ja pensa en el seu futur a l’estranger? O fins i tot ja hi és des de fa uns anys? O qui no ha deixat enrere a bons amics que treballen fora perquè aquí no se’n sortien prou bé? I quants es pregunten, des de fora: quan temps m’hi estaré? Quan haurà de passar perquè al meu país hi tingui un futur tant o més bo que al lloc on em trobo i, per fi, pugui retornar a casa meva?

Perquè “casa meva” són els meus, la meva llengua, el meu barri, la meva gent, el meu passat, la meva infància, el meu jo. Perquè sense casa meva jo no sóc res, no tinc ni rostre ni nom. És cert que alguns acaben construint casa seva a fora, on hi funden la seva família i hi acaben configurant el seu nou passat; però també és cert que sovint es retorna als orígens, fins i tot aquells que han passat més d’una generació en un altra terra. El català és així, per naturalesa: viatger i, alhora, enyoradís.

I, sigui al propi país o bé a fora, en qualsevol lloc on vivim part de la nostra existència hi procurem crear una llar, un espai íntim i personal que parla de nosaltres mateixos i de com concebem la nostra passada pel món. Al llarg de la història hi ha hagut pintors, poetes, músics, filòsofs, metges, científics, i tota mena de personatges que coneixem que han viscut aquí i allà i que, gràcies a les llars que han construït i que algú s’ha encarregat de mantenir intactes, tal i com les van deixar, ens descobreixen una part del seu tarannà com a persones, més enllà del que podem saber d’elles a través de llibres o de les seves obres. No hi ha cosa que m’agradi més que visitar algunes cases – museu quan viatjo pel món, i mirar d’imaginar-me com vivien i com sentien determinats personatges que fins llavors, em semblava conèixer. De vegades són detalls aparentment insignificants, com una butaca davant d’una finestra des d’on s’observa un determinat paisatge, o una taula d’escriptori amb els seus objectes més quotidians, o un gust determinat per les porcellanes, o per col·leccionar pipes, o senzillament un moble, un quadre, un paper de paret o una làmpada el que m’ajuda a apropar-me de veritat a aquell ésser que, si bé no vaig conèixer, casa seva ens ha unit una mica més. 

Penso en alguns exemples, com la casa del compositor Eduard Grieg a Bergen –una de les meves favorites–, en un entorn privilegiat enmig d’un bosc on, si pares bé l’orella, gairebé pots escoltar les notes de les seves magnífiques composicions musicals; o en la casa on va viure uns anys Charles Dickens, en un barri força cèntric de Londres, on s’hi conserva un pupitre, una habitació, uns papers que ens il·lustren sobre com era un dia qualsevol en la vida del conegut escriptor; o la casa on va viure Karen von Blixen –o Isak Dinesen, literàriament parlant– durant tants anys, a Kènia, i on va experimentar tot allò que després reflexaria a “Memòries d’Àfrica” i en alguns contes; i si mirem més a prop nostre, penso també en la casa on va morir Verdaguer, en plena natura a Vallvidrera, la qual té una galeria que ja parla per si sola sobre els moments que hi devia viure; o la casa on trenquen les onades del Mediterrani, a Sitges, un Cau Ferrat on Santiago Rusiñol organitzava tertúlies i festes i tota mena d’experiències modernistes envoltant-se de l’art i la cultura del seu moment. Cases arreu del món, on hi trobem petites pàtries que ens ajuden a conèixer millor les persones que hi van viure. De la mateixa manera que quan deixem entrar algú a casa nostra, i mentre passeja la mirada curiosa per les nostres coses –els llibres que hi tenim, les fotografies que hi hem penjat, els recons que hi hem format–, despullem part de la nostra ànima al visitant.  

COMPLEX DE DÉU

Diuen que alguns metges, sotmesos a una forta pressió, posseïdors d’uns coneixements únics en medicina, responsables de la vida o la mort d’una llarga llista de pacients que passen per les seves mans, tenen el que s’anomena popularment en psicologia un acusat “complex de Déu”. Una patologia que queda prou explicada en l’ escena d’una pel·lícula tan inquietant com “Malice”, estrenada el 1993 amb un Alec Baldwin prou arrogant i una joveníssima Nicole Kidman.

Un sentiment de seguretat en un mateix que deriva en un altre sentiment, el de superioritat envers els altres éssers mortals: perquè jo en sé més que ningú, perquè jo sóc posseïdor de la veritat suprema, perquè ningú em pot ja ensenyar res, perquè tota la resta és imperfecta i, sobretot, s’equivoca.

            Compto amb molt bons amics que són metges i, si bé és cert que el seu ofici implica una dosi elevada de coneixement i seguretat en si mateix, en cap moment els he vist víctimes d’un sentiment com aquest, val a dir-ho. Aquesta patologia, a més a més, la podríem trobar fàcilment en altres sectors com l’empresariat, la política, la Justícia... i, per què no, en la cultura.

Fa dues setmanes que van estrenar “La Bête” al Teatre Nacional, després d’un retard considerable degut a la malaltia de l’Anna Lizaran, la qual havia d’interpretar-ne el personatge principal. Mentre tot l’equip espera i desitja el seu retorn als escenaris, la bèstia és interpretada per un Jordi Bosch que ha deixat bocabadat a tot el món. Aquesta obra escrita per David Hirson, traduïda magistralment per Joan Sellent, i dirigida per Sergi Belbel, exposa el gran duel entre el que anomenen “teatre culte” i “teatre d’entreteniment”, un debat obert, fins i tot quan acaba l’obra. Jordi Boixaderas és Elomire, el comediant en cap d’una companyia al servei del príncep Conti –un Abel Folk extraordinari que, a mitja obra, s’arrenca literalment la perruca estil Lluís XIV perquè ja n’està tip–. Elomire representa l’alta cultura, l’erudició, la superioritat que atorga el saber i el poder; i Jordi Bosch és Valere, el seu contrapunt, el comediant que viu al carrer i que vomita versos acabats de pensar, valent-se d’un enginy que segons ell no li falla mai i que entreté a tothom. El primer, no suporta el segon; el segon, admira el primer. Alta i baixa cultura; cel i infern.

I el poder també el tasten aquells que ensenyen des de dalt d’una càtedra, com és el cas d’un professor. Al Teatre Romea es representa actualment una gran obra, “Oleanna”, que explica els límits ètics i morals en la jerarquia professor – alumna dins del món universitari. Afortunadament no vaig viure cap experiència similar quan era una simple estudiant d’Història; sortosament no em vaig trobar mai en una situació com la que es viu en aquest despatx de professor universitari que han instal·lat –amb sàvia simplicitat– dalt l’escenari del Romea. Ramon Madaula interpreta amb bon ofici al poderós en qüestió, i Carlota Olcina és l’alumna desesperada per revisar un examen que ha estat suspès. Es dóna un joc d’estira i arronsa en què el mestre neda amb seguretat i arrogància en el seu medi, mentre l’alumna experimenta tota mena de sentiments convulsos que van de l’exigència a la por. L’assetjament sexual plana damunt l’atmosfera com una mala cosa, sense acabar-se de definir, sense dibuixar-se del tot perquè els personatges, dirigits per David Selvas, esdevenen prou ambigus. Al final, tot es mostrarà tal com és. Una obra que convida a la reflexió i que fa gaudir de la bona interpretació.

Savis, posseïdors de grans coneixements, experts en una matèria o en moltes. Venerats, respectats, admirats. Però no per això divinitats, o éssers superiors... tan sols persones humanes de qui aprendre, si ho saben portar amb dignitat. He conegut, al llarg de la meva vida, algunes persones sàvies de veritat i, curiosament, el tret en comú en totes elles no ha estat precisament l’anomenat “complex de Déu”, sinó la seva senzillesa com a persones. Es comença a ser savi quan un observa la vida amb curiositat, respecte i molta, molta humilitat.