LES MIL CAPES DEL GRIS

Allà on molts hi veuen tan sols una fotografia en blanc i negre hi ha, en realitat, una extensa gama de grisos que han estat mesurats i enregistrats gràcies al grau d’incidència de la llum sobre els objectes i el paisatge. Aquestes mil capes que ens ofereix el gris ens demostren que, fins i tot si extraiem els colors de la vida per anar cap al més pur, mai ens toparem amb el blanc i el negre absolut. De fet, a la natura no existeix.

Ansel Adams va ser un fotògraf nord-americà profundament enamorat de la natura. Va néixer als primers anys del segle XX i ja només amb quatre anys li va tocar viure el gran terratrèmol de San Francisco. Encara era jovenet quan el seu país va entrar a la Primera Guerra Mundial i no ho era tant quan es va donar la Segona. Va viure, doncs, unes dècades que van trasbalsar el món i la humanitat sencera però ell va tenir sempre l’ull posat, sobretot, en els seus paisatges. És per això que no es va estalviar dures crítiques d’alguns dels seus coetanis, els quals entenien la fotografia com una eina per al compromís polític i social. El fotògraf francès Henri Cartier-Bresson va dir d’ell, per exemple, que “el món es cau a trossos i tot el que Adams fotografia són pedres i arbres”. Un judici molt dur, que potser no calia.

En els temps que corren, en què el món també es troba capgirat, hi ha fotògrafs, artistes plàstics, cineastes que utilitzen el seu art com a eina de denúncia, i d’altres que no. N’hi ha que s’estimen més utilitzar l’ofici com una finestra per allunyar-se, precisament, de totes les misèries humanes.

            Sigui com sigui, els paisatges d’Ansel Adams sempre m’han arribat com una valuosa font inspiradora de pau, de calma –que tanta falta ens fa!–, de benestar pel simple fet de l’observació de la natura. Hi vaig arribar a través d’un altre fotògraf, en Garth Meyer: un bon amic d’aquells amb qui convius intensament durant una època professional de la teva vida i després ja no veus mai més. Curiós. En Garth, era aleshores un fotògraf de moda i treballava per a les millors revistes del món en aquest sector. Era d’aquells creadors que a Londres anomenen “up & coming”, és a dir, una jove promesa de la fotografia de moda, en aquest cas. Però ell s’estimava altres coses: solia parlar-me en veu baixeta, entre sessió i sessió fotogràfica, del seu “personal work”, que consistia en unes magnífiques i poètiques fotografies en blanc i negre i mil capes de gris, les quals m’ensenyava amb comptagotes, com qui mostra un nadó amagat sota el braç amb recel. Aquelles imatges parlaven de la seva Àfrica, de Zimbabwe –on va néixer–, del desert de Namibia... Parlaven del seu lloc o llocs en el món, d’allà on hi tenia dipositat el cor. Recordo el desert ple de llums i ombres; recordo un arbre que hi creixia tot sol, despullat, més com un miratge que com una realitat; recordo uns personatges de pell tan fosca com clara i enlluernadora és la llum de l’Àfrica.

Cada persona té un o varis paisatges per estimar; uns, els fotografien; d’altres, tan sols els contemplen; i n’hi ha que simplement hi viatgen amb la imaginació. Un o més paisatges per a cadascú de nosaltres que ens doni forces, temprança i que, fins i tot si ens el mostren en blanc i negre, hi sapiguem veure les mil capes del gris.