SI LA JASMINE HAGUÉS ESTUDIAT...

Divendres vaig anar a veure l’última pel·lícula de Woody Allen. Des de fa anys que, cada tardor, l’estrena de la nova pel·lícula d’aquest director em suposa un feliç esdeveniment. Cal matisar que la seva estricta regularitat en estrenar cada any no és directament proporcional a la regularitat en la qualitat de les obres presentades. Malgrat que en sóc fan des de fa molts anys i que és cert que Mr. Allen m’ha fet passar estones fantàstiques amb els seus diàlegs enginyosos i personatges d’allò més peculiars, també cal incidir en el fet que m’ha fet sofrir salvatges decepcions, sobretot en els darrers temps.

Però parlem de la Cate Blanchett, una actriu d’aquelles que s’escriu en majúscules, que a “Blue Jasmine” –la nova pel·lícula de Mr. Allen– és protagonista absoluta. La seva interpretació d’una dona trencada per dintre i per fora, –la Jasmine–, d’una dona que després de nedar en l’abundància i el luxe de la societat novaiorquesa cau en picat quan el seu marit, responsable del seu status, és engarjolat per estafador i es suïcida, és una interpretació magistral, colpidora, tan plena de veritat que quan surts del cinema només penses en dues coses: la primera, que la Cate és un monstre de la interpretació i que podria ser que el mèrit d’aquesta pel·lícula tingués més a veure amb el seu treball excel·lent que amb el propi director –ella és tan absorbent que, en determinades estones, has de fer un esforç per recordar que estàs veient una pel·lícula de Woody Allen–; la segona cosa que penses, és que el director ha hagut d’inspirar-se en algun cas real per escriure un personatge com aquest, ja que –malgrat que alguns crítics puguin acusar-lo d’exagerar–, feia molt de temps que no veia en les seves pel·lícules un personatge que destil·lés tanta veritat.

La Cate interpreta una dona que només és a dalt de la cresta o en les profunditats més negres de l’oceà, en funció de l’home que té al costat. La Jasmine ho és tot per matrimoni, i és per això que només veu la seva taula de salvació a través d’un segon casament. Si la Jasmine s’hagués deixat de barbies i castells de princeses i hagués jugat, de petita, amb el kit de les futures enginyeres amb què poden jugar les nenes d’avui dia, com en aquest anunci que ha donat la volta al món i ha esdevingut viral en els darrers dies a Youtube, potser no hauria depès tota la seva vida dels homes... Caldria, doncs, advertir, a les futures Jasmines.

INTENTO IMAGINAR UN DIA COM AVUI... FA 75 ANYS

Intento imaginar un dia com avui fa 75 anys: som a casa; som catalans; som republicans; algun membre de la nostra família és al front, lluitant contra els nacionals. Potser és un germà, o un fill, o un nebot que, de tant jove com és, va marxar dalt del camió plorant. Se’l van emportar a la batalla de l’Ebre, l’última gran operació militar que ens van assegurar que donaria un gir a la guerra civil. Fa tres anys que la patim, la guerra. A casa, al barri, la gent no pot més. Sota un cel barceloní on hi plouen bombes cada dia, el president Companys ens crida a “resistir, resistir, resistir.”. I la família no pensa més que en el noi de casa, que va marxar a l’Ebre.

Mentre escoltem les notícies que arriben del front, mentre assistim a la desfeta de l’exèrcit republicà, dels nostres soldats i dels nostres nens, comptem les hores, els dies, per saber quan ens tornaran el noi. Potser no tornarà.

El novembre de 1938, les tropes republicanes que mesos abans havien creuat el riu Ebre, guanyant territori als nacionals, van haver de recular enmig d’un pols titànic amb un exèrcit que anava més i millor armat. Feixistes de Hitler i Mussolini els van ajudar. I als nostres republicans només els va quedar la fugida. Van recular fins a casa, –els que hi van arribar–, i a l’ entretant, a Barcelona i a tots els pobles que encara quedaven lliures de tancs, les famílies van haver de decidir si emprenien el camí de l’exili o es quedaven a patir les conseqüències. “Tota persona que hagi treballat per a l’Administració republicana, o en una empresa col·lectivitzada, o que tingui el carnet d’afiliació a qualsevol sindicat corre perill”, diran.

Intento imaginar un dia com avui fa 75 anys i l’única cosa que penso és en tots ells i elles, família meva i desconeguts, víctimes del moment terrible que els va tocar viure. És aleshores quan, tornant al present, demano: no permetem que caiguin en l’oblit. No s’ho mereixen.

Republicans: 5 anys abans del malson de la guerra

CLAUDE I ALICE, ELS PERFECTES AMFITRIONS DE GIVERNY

Giverny, un petit poble de pocs habitants situat a l’Alta Normandia, on al 1883 hi arriba un pintor: Claude Monet. Els seus quadres impressionistes es comencen a vendre amb una certa regularitat i en els propers anys podrà aspirar a comprar-se la casa on s’ha instal·lat amb la seva companya, l’Alice Hoschedé,  i els fills de tots dos. El pintor va comprant els terrenys adjacents a la casa i comença a construir els seus meravellosos jardins: hi planta espècies exòtiques, fa proves, inventa... construeix el seu paradís particular que, tot seguit, esdevindrà el gran protagonista de les seves obres.

A aquesta agradable maison de famille hi convida sovint els seus amics i col·laboradors: Renoir, Pissarro, Cézanne, Durand-Ruel i artistes d’altres països el venen a veure i s’asseuen a una taula que l’amic pintor, –conegut pel seu coup de fourchette i ,alhora, pel seu fi paladar–, omple generosament amb els plats més suculents. Li agrada repassar setmanalment els menús amb l’Alice; gaudeix a taula tallant ell mateix els rostits de carn i l’aviram; i les espècies, verdures i herbes amb què es cuinen els seus plats són collides en el propi jardí. L’art de viure s’imposa al menjador groc dels Monet com una rica paleta que queda recollida i immortalitzada, molts anys després, gràcies a un llibre: “Les carnets de Cuisine de Monet” (Editions du Chêne, 1989).

Amb un prefaci de Joel Robuchon i el text de la historiadora Claire Joyes, aquest recull de receptes dels dos amfitrions de Giverny, esdevé el primer d’una sèrie de llibres que relacionen l’art de la cuina amb artistes prou coneguts. Potser alguns d’ells ja són pur oportunisme, però la idea és bona si tenim en compte que el món de l’artista no es limita a les seves pintures, o escultures, o partitures, o manuscrits que omple, sinó que el seu art és fruit d’un concepte de vida i un pensament determinat, d’una manera particular de veure les coses que l’envolten i del seu respirar. També, –quan per l’artista esdevé important–, del seu menjar.

De la mateixa editorial trobem els quaderns de cuina de George Sand, que sembla que va fer servir a la seva casa de Nohan. Plats que podien ser degustats per convidats tan il·lustres com Chopin, Balzac, Delacroix o Dumas fill.
       Precisament, del pare d'aquest darrer, l’Alexandre Dumas autor d’ “Els tres mosqueters” o d’ “El comte de Montecristo” –per citar només dues de les seves grans novel·les–, en sabem que va escriure un gran diccionari de receptes que anys més tard ha estat reinterpretat i adaptat per cuiners més moderns. Un home, en Dumas pare, que es veu que va viure intensament i a qui agradava no només menjar, sinó també cuinar.  

 

Una manera més d’acostar-nos a aquests grans artistes que també van ser persones corrents, que menjaven, que bevien, que somiaven i que degustaven la vida com tots nosaltres.

DIES ROMANS

Obrir la finestra i escoltar la cantarella italiana que arriba des d’ algun racó d’una piazza del centre històric de Roma: un  guia explica a un grup de turistes els detalls de la façana barroca que allà s’hi troba. Si hi entres, pots descobrir qualsevol meravella d’un dels mestres italians que van omplir el nostre món de bellesa, misticisme i plaer per als sentits.

            De sobte, el repicar impacient de les campanes que criden a missa. Domenica mattina. Roma.

Han passat dos dies des que vam arribar a l’antiga capital de l’imperi romà. L’octubre ha deixat pas al mes de novembre i amb ell ha arribat una certa fresca –que no pas fred, encara– que bona falta feia. Als carrers adjacents a la via del Corso hi treuen el cap les parades de castanyes. No sé com s’ho fan, però són més grans, més rodones i més maques que les que hem vist per la nostra terra, aquests dies. La seva olor i l’escalforeta que desprenen omplen de tardor els carrers romans, on una riuada de gent –la majoria italians de tota la província que visiten la ciutat i hi fan les seves compres– passeja sense pressa, badant a cada aparador.

Quan el capvespre es fa present, les taules que totes les trattorie mantenen a fora des de l’estiu es comencen a omplir de clients. Plats de pasta, risotto, cotoletta alla milanese, puntarelle, carciofi alla romana i un mosaic de colors i sabors mediterranis et fan girar la vista a cada moment, convidant-te a seure en la darrera taula lliure, allà al racó.

            Veure passar la gent, assegut a la terrassa d’un cafè, d’un restaurant, en una piazza qualsevol de Roma, et fa perdre el món de vista per uns instants i  assaboreixes, senzillament, el present. El passat, tanmateix, es fa notar amb força si observes al teu voltant. Segur que, des de la terrassa on et trobes, arribes a veure una façana, un fris, una cúpula que sobresurt, un frontó sostingut per columnes mil·lenàries...

Els cotxes i les motos passen temeràriament entre la munió de vianants. El meu fill em pregunta si les pedres que trepitgem són les mateixes sobre les quals caminaven els antics gladiadors –aquells homes que omplien de coratge el Colosseo, grans amants, adorats i admirats per tots i totes–. Entre el bullici, un refugi de pau: el Palazzo Doria – Pamphillj. No és la primera vegada que el menciono, ni tampoc serà l’última. Un cop superada l’entrada principal, accedeixes a un pati de columnes renaixentistes al voltant del qual es disposen les ales de la residència d’aquesta important família. Una família, com totes les poderoses, que es va fer a base de matrimonis entre els integrants de les millors cases, contribuint així a incrementar-ne el seu valor, el seu poder, el seu patrimoni. El Palazzo Doria Pamphilj és una meravella amagada al bell mig de Roma, un reducte de pau i de bon gust d’altres èpoques que ningú que trepitgi la vella capital italiana pot perdre’s. Un edifici que guarda amb recel la més impressionant col·lecció privada de pintures i escultures dels grans mestres de la pintura i l’escultura de tots els temps. Però no només és això, sinó també la llar dels que hi van viure, i gràcies als seus salons ben conservats, als mobles, retrats, miralls i objectes que han quedat aturats en el temps, dintre els murs revestits de vellut i tapisseries brodades, podem saber una mica com eren i com vivien. 

        Agafo un aparell d’aquells que sembla un telèfon i que anomenen audio-guia. Me’l poso a l’orella i una veu jove, masculina, em relata els detalls de la vida al palazzo. En cert moment, la veu que em fa de guia em confessa que ell en forma part, d’aquella família, que n’és un dels descendents. M’explica com ell i la seva germana, de petits, jugaven per aquells salons i em parla dels personatges que ens miren, a través dels quadres, com dels seus oncles-avis i tietes. Els Doria Pamphilj segueixen vivint al palau, probablement en una ala que mai mostren al visitant. Amb la família –la meva–, especulem, tot observant les finestres des del pati quadrat. Potser és allà on es veu certa llum, unes finestres l’interior de les quals no arribem a veure. Potser els ulls de la veu que ens ha fet de guia ens observen des de l’altra banda.

Domenica pomeriggio. Marxem cap a casa amb la motxilla carregada de les nostres més recents experiències, dels nostres dies romans.

QUAN LLEGIM

Llegia aquest dissabte en un article de l’Ara, signat per Lluís Anton Baulenas, que es veu que la ficció literària té efectes beneficiosos sobre el cervell. És un descobriment que fa poc han fet uns psicòlegs nord-americans a partir del qual en Baulenas es dedica a reflexionar. I ens parla de la lectura, en general, com una de les poques activitats que avui dia, en aquest món envaït per la TV, la ràdio, el soroll constant allà on vas, els timbres del mòbil, els senyals acústics de quan t’entra un email, un whatsapp, una menció al Twitter, al Facebook, al Linkedin, a l’Instagram... ho veus?, ja m’he perdut. Silenci. Doncs deia que llegir és una de les poques activitats que impliquen una certa introspecció –tal com ho defineix en Baulenas, molt encertadament, “un retrobament amb un mateix”–.

I és que quan llegim, el nostre voltant es difumina i entrem –com la nena d’en Lewis Carroll– al país de les meravelles. Cadascú de les seves pròpies i escollides meravelles. Esdevé, aleshores, el nostre moment particular on la història que llegim, el personatge que ens descriuen, l’escena en la qual ens inserim o els diàlegs als quals assistim, ens atreuen de tal manera que ens fan viatjar cap a certs pensaments, situacions de vegades de la vida pròpia, ens recorda allò que un dia vam somiar, o imaginar, o fins i tot ens transporta com una glopada a certa vegada que vam patir. Una ficció que, sovint, ens trasllada a la nostra pròpia realitat. L’empatia és tal, que aleshores aixequem la vista de la lectura i retornem per un instant al nostre món, al nostre entorn, com si acabéssim de veure un fantasma o recordar una cosa tal vegada dormida. Si la lectura és bona, hi tornem a ficar els ulls, el cos i l’ànima durant l’estona que ens permeti el nostre seguit d’obligacions.

Llegia, també, aquest dissabte, la notícia sobre una iniciativa engegada per Fabian Mohedano: resulta que volen fer una campanya per a normalitzar –aquesta em sembla la paraula més adequada– els horaris quotidians a Catalunya. Potser algú pensa que això d’arribar a casa de nit, quan la resta de la família petita ja ha sopat, que això de donar un petó de bona nit als nens i poc més –perquè no hi ha més temps, és molt tard, fill, ja parlarem un altre dia, quan tinguem temps...–, és la cosa més natural del món i ho hem viscut sempre. Doncs resulta que no, que això ho hem heretat del franquisme, etapa fosca en tants sentits i també en la dels horaris. Es veu que els horaris que ara seguim provenen de l’interès en que l’home treballés tot el possible per aixecar un país devastat, es veu que així es fomentava el treballar de sol a sol perquè ja em diràs quin interès té disposar de temps lliure –no fos cas que poguéssim pensar més del compte!–.

Així doncs, davant la iniciativa que engega amb el lema “Ara és l’Hora” –i que compta amb impulsors amb tant de seny com el professor Salvador Cardús–, jo dic i tant!, m’hi apunto!, perquè potser així, si tots ho volem, podem aconseguir que el nostre dia comenci ben d’hora ben d’hora després d’haver dormir molt i millor, i que quan tinguem la feina enllestida encara sigui de dia i puguem gaudir del nostre temps, la nostra família, els nostres amics, les nostres lectures.

LA MÀQUINA DEL TEMPS

Conec més d’una persona que si ara mateix el convidessin a asseure’s en una màquina del temps no s’ho rumiaria dues vegades. Hi ha d’altra gent a qui això dels viatges al passat o bé al futur els fa certa angúnia, no fos cas que descobríssim coses que no ens agraden, tant en un sentit del viatge com en l’altre.

La literatura i el cinema s’han nodrit des de temps immemorials d’aquesta fantasia que suposa desplaçar-se a través del temps i s’han inventat tota mena de monstres i situacions que podríem trobar-nos en el trepidant viatge. I no m’estranya que el tema doni lloc a tanta imaginació, perquè ja és prou difícil d’entendre que l’home pot viatjar a més velocitat que el so –ho podia fer l’home corrent amb el Concorde; ho fan els superhomes que viatgen a l’espai–, o que la llum de les estrelles que una nit qualsevol podem observar, ja fa temps que va deixar de brillar en el seu lloc d’origen.

El cinema dels anys vuitanta va donar molt joc en qüestions de viatges en el temps: només cal recordar la trilogia de “Back to the Future” que, per cert, si fas veure a un nen de deu o dotze anys d’avui dia encara s’entusiasma –serà pel to tan vintage que té ara–. Però també n’hi ha d’altres, d’aquesta gloriosa dècada, com aquella de “Peggy Sue got married”, que ens feia viatjar als anys cinquanta.

Abans d’això, a finals dels seixanta ja ens havien impressionat amb l’escena final d’ “El planeta dels simis”, mentre que als setanta assistíem al retrocedir en el temps que en Superman feia per salvar la seva estimada Lois Lane.

Si viatgem als noranta, trobem un dels meus exemples favorits: “Atrapat en el temps”, on Bill Murray prova de seduir una joveneta Andie Macdowell a base de repetir el mateix dia fins a l’extenuació. I si ja parlem del nou mil·lenni, ens trobem amb un Woody Allen que fa les seves aportacions al tema amb la pel·lícula “Midnight in Paris”, per cert, recreant una veritable joia d’època al millor París de tots els temps.

Viatges al passat i al futur. Especulacions de tota mena sobre com va ser i com serà. Pel·lícules bones i no tan bones, però que en definitiva et fan adonar que l’home sent una especial atracció per creuar la barrera del temps. La imaginació al poder.

I A TU, QUÈ ET FA RIURE?

Dissabte passat vaig anar a veure el nou espectacle que fa poc ha estrenat el Tricicle: Bits. Després d’anar de gira per diverses poblacions d’Espanya i de Catalunya, el proper dia 16 d’octubre arribarà al Teatre Poliorama de Barcelona.

            Des de Manicòmic, Èxit o Slastic segueixo amb gran delit aquest trio d’amics, d’actors, d’excel·lents mims, d’acròbates en alguns casos, de bons productors d’espectacles que, tal com ells defineixen, tenen l’humor com a base fonamental.

El nou espectacle està ple de la seva essència, d’aquelles situacions extretes de la nostra quotidianitat que, vistes dalt d’un escenari i portades al punt més absurd, desencadenen el nostre riure de tal manera que, quan te n’adones, ja et comencen a fer mal les mandíbules.

            I riure és catàrtic, una activitat tan sana que l’han convertida en teràpia. La risoteràpia és un mètode psicoterapèutic que cerca el benestar emocional de la persona a través de la pràctica del riure. Sembla una bestiesa però no ho és. Hi ha gent que fa tant de temps que no riu que no sap per on començar. El dia a dia se la menja a base de preocupacions a casa, a la feina, les hores de son li passen factura i el mal humor es converteix en un company habitual. Doncs és aleshores quan tots els senyals d’alarma s’han d’activar i reaccionar a temps a través d’una cosa tant senzilla com el riure. Per a fer-ho, només cal recordar: I a tu, què et fa riure?

A mi, per exemple, em fa riure el Tricicle, i la Mafalda, i el Mr. Bean quan es posa trapella. A mi em fan riure els meus fills quan estan especialment inspirats, i el meu home, i la meva millor amiga quan la veig feliç. Em diverteixen les situacions més absurdes de la vida quotidiana que, de cop i volta, donen un gir inesperat al teu humor i et recorden que ets viu, que respires, que tot és relatiu.  

Afirmava Sigmund Freud que una forta rialla té el poder d’alliberar l’energia negativa que hi pugui haver dins el nostre organisme. Així doncs, jo proposo: expulsem-la!