A casa el senyor feudal no hi entra la primavera

Dimecres 21 de març, sala petita del TNC: els llums s’apaguen, el silenci es fa present, els ulls es fixen en l’escenari. Estrenen una obra desconeguda per a la majoria dels espectadors, “Rei i Senyor” de Josep Pous i Pagès. Tan desconeguda, que des del 1918 no s’havia portat a escena. Com és possible?

            Ens trobem a l’interior d’una casa de pagès, una casa poderosa amb un patriarca rei i senyor de les seves terres i dels seus habitants. Senyor feudal de les ànimes vives, continuador del llegat dels morts. Hi ha més mort que vida en aquesta casa, perquè l’amo no hi deixa entrar la llum, les noves idees, l’estimar lliurement, el ser diferent. Esposa, filla, fill, pagesos i servidors viuen sotmesos a una manera de pensar que no es pot moure ni un mil·límetre de la tradició.

            Així devien ser les coses en moltes cases, antigament, de pagès i de ciutat. –Així son encara, avui, algunes cases, malgrat ens costi de creure–. Penso en aquelles dones sotmeses a la voluntat del seu amo i senyor perquè elles, creien haver nascut per obeir, per callar i creure. Creure en un món construït per homes i per a homes. Un pols de poder. Clar i diàfan, entre un món antic que res vol canviar i un nou món on s’hi escola la llibertat, el dret a ser feliç, el dret a pensar, a opinar i a contradir, el dret a ésser, senzillament.

És dimecres 21 de març i ja som a la primavera. Però el senyor feudal no deixa entrar la primavera a casa seva.

Aquest pols entre els vells i els nous temps és viscut també a l’obra imprescindible i ja clàssica de la literatura “El Guepard” de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. La posició del patriarca, en aquest cas, es resumeix amb la seva frase cèlebre: Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi (Si volem que tot segueixi com està, cal que tot canviï). Podríem dir que aquesta frase està d’actualitat?

Aquí us deixo la meva recomanació de la setmana: el “Rei i Senyor” al Teatre Nacional –amb un Lluís Soler impressionant, igual que la resta d’actors i actrius, un text magnífic i una escenografia que sobretot al final esdevé impactant– i també una relectura de “El Guepard” o, si més us ho estimeu, la seva versió cinematogràfica –del gran Luchino Visconti!–, també boníssima. Totes dues històries, n’estic segura, us convidaran a la reflexió.