Ha estat un part difícil, però finalment ja el tenim aquí!
El dia que vaig trobar el carnet d’aviador del meu avi se’m
va obrir un seguit d’interrogants: qui devia haver estat aquell personatge d’uniforme
tan atractiu, a més a més del meu avi? Com devia ser allò de trobar-se, en
plena joventut, –quan tot ho tens a mig construir–, amb l’esclat d’una guerra?
Què va passar? Com ho van viure aquells joves dels anys trenta? Quants inferns
va haver de patir el meu avi? La seva història només l’he sabut a mitges: casa
meva va ser una de tantes llars en què la guerra es va convertir en un període
a oblidar; casa meva va ser una de tantes llars on els nostres avis van morir
sense explicar-nos una part de la seva història, del seu patiment, del seu
sentir.
Vaig voler estirar del fil per arribar a saber com eren
aquestes persones que ho van viure. I em vaig trobar amb una experiència que
mai a la meva vida podré oblidar.
La guerra civil espanyola va esbombar moltes vides, però
també va interrompre infàncies, adolescències, anys de joventut, anys de construir
un futur. Hi ha uns anys en els quals ho construeixes tot –o gairebé tot–:
decideixes aleshores com vols que sigui la teva vida, amb qui vols estar, què
vols fer o, més aviat, què vols ser. Si haguéssim estat joves als anys trenta
no ho hauríem pogut decidir; les nostres vides, com els va passar a tants i
tantes, haurien agafat camins completament diferents als que vam imaginar de
petits.
“Els anys robats” explica la història d’un mecànic d’aviació
que coneix la dona dels seus somnis justament quan la guerra comença a mostrar
la seva cara més cruenta. Els espera un futur incert, però no per això deixen
de somiar, d’imaginar, de projectar.
“Els anys robats” no és la història del meu avi, però és la
suma de moltes veus, de moltes històries i sentiments que m’han confessat
testimonis que ho van viure, nois i noies de noranta anys que encara recorden
que un dia van ser joves i els van venir a robar aquells anys. Mai més els hi
van tornar i és per això que jo els vull fer aquest meu petit homenatge, perquè
sàpiguen que no els oblidem, que van lluitar per alguna cosa i que, sobretot,
ens ocuparem de que no ens torni a passar. Mai més.
JA EL TINC !!!
ResponEliminaQuines ganes, avui el començo.
Susanna
Espero que t'agradi la història. Ja em comentaràs!
EliminaT´IMAGINES LA CARA DEL TEU AVI SI TINGUÉS A LES SEVES MANS AQUEST LLIBRE??
ResponEliminaCOM PODIA IMAGINAR QUE AQUELL CARNET AMAGAT DURANT TANTS ANYS,SERIA LA LLAVOR D´UNA NOVEL.LA ESCRITA PER LA SEVA NETA UNS 70 ANYS DESPRÉS !!
TINC GANES DE DEVORAR PÀGINA A PÀGINA "ELS ANYS ROBATS"...SEGUR QUE A PART DELS TEUS CONEIXEMENTS HI HAS POSAT UN TROS DE COR.
Esquerrà, no sé fer les coses sense posar-hi el cor. Quanta raó...!
EliminaNo sé si la percepción de vida desperdiciada o robada de los episodios históricos bélicos no es más nuestra, que la de los propios protagonistas que en ellos participaron voluntaria o forzosamente. Naturalmente la batalla o episodio más insignificante de la Historia, es el decisivo para él que en ellos muere, pero ni los países, ni las civilizaciones, o si se quiere, ni las culturas, pueden ni deben, erradicar cierto espíritu épico o batallador, no necesariamente militarista, que llegado un momento permita el sacrificio, como precio por la salvaguarda de los ideales por los que vale la pena arriesgar la vida, aunque sea guardándolo en lo profundo del inconsciente social.
ResponEliminaComo se decía de la generación de Ernst Jünger la guerra [IGM] “...fue no sólo un suceso capital, sino el verdadero cimiento de sus existencias”.
Por supuesto que no estoy insinuando beneficio de ningun tipo o regeneracionista respecto a episodios o momentos lamentables en que la sangre derramada se convierte en un triste basamento de la sociedad.
Naturalmente incluso salvando la vida la percepción de quien luchó en el bando derrotado no puede ser la misma que la de su enemigo, pero si se hace abstracción de episodios realmente criminales dentro del contexto bélico y que rebasan las leyes de la guerra,a mi me da la impresión que el paso de los años acerca espiritualmente a los que fueron meros enemigos combatientes.
Es curioso que a veces y en personas precisamente ajenas a la profesión de las armas su paso por una guerra, no sólo sea volunario sino que se encuentre satisfactorio. Siempre me pregunto si estas adolecen de falta de sensibilidad , o justo todo lo contrario.Precisamente ayer leía en las memorias de Ignacio Agustí un capítulo dedicado al olvidado pintor catalán Pedro Pruna y encuentro un comentario muy a propósito de este tema, y muy curioso:"Me comentaba la serenidad que, paradójicamente, había encontrado en la guerra, la limpieza de ánimo que le había procurado el riesgo cotidiano". Como dice Agustí nadie sabe las razones por las que Pruna abandonó su hogar parisino de artista para sentar plaza de beligerante a finales de 1937.
EliminaMe alegro de encontrar un comentario que contradice los dos anteriores, y que acabo de leer a Ignacio Agustí en sus memorias "Ganas de hablar". Para él nacido en 1913, la percepción de la Guerra parece otra, al menos cuando al final de sus días en 1973 escribe las memorias:"En el momento en que queríamos tener en nuestra mano la mano de una muchacha,nos pusieron en ella un fusil.Nuestra generación no ha sido una generación injusta.Ha sido simplemente una generación maltrecha,una generación sin pubertad".
ResponElimina(sustine hefalú)
Hola Tània, estic llegint el llibre i t'he de dir que em resulta molt emotiu. Jo també estic en ple procés creatiu amb una història de la guerra civil i no sé si sabré explicar-la tan bé com tu ho has fet.
ResponEliminaCaminem de la mà dels personatges i fent un salt en el temps ens trobem amb ells, vivint el seu dia a dia i la seva desesperació. Quants somnis que es van perdre pel camí i quant de patiment...
Gran homenatge a tots els avis i, et teu, estaria molt orgullós de tu. Des d'aquesta petita finestra que ens has obert, la meva felicitació. Gràcies!
Salutacions,
Fina
Moltes gràcies, Fina, pels teus comentaris. I molta sort amb la teva història!
Elimina