dilluns, 1 d’octubre de 2012

LLIÇONS DE VIDA


Tinc la desgràcia de no tenir avis. Un dia els vaig tenir, com tothom, i els vaig gaudir plenament però com dicten les lleis de la naturalesa els meus avis havien de morir i ens van deixar. Tinc la fortuna de pensar que els meus avis i àvies no es van sentir mai sols perquè sempre van tenir una família al seu costat, estimant-los i respectant-los per tot el que havien fet i per tot el que eren.


            Jo vaig conviure, sobretot, amb la meva àvia paterna i la nostra relació depassava totes les relacions àvia – néta que hi puguin haver. Érem amigues, sabeu? I ens agradava molt estar juntes. Gaudíem de les nostres converses, dels seus records compartits, de les meves cabòries d’adolescent, de les nostres bromes, rialles i silencis. Gaudíem simplement del fet d’estar juntes. Encara sento la seva veu i veig els seus ulls sobre els meus, que sempre somriuen. I encara ploro, de tant en tant, pel buit que va deixar dins meu. No s’hi pot fer res.
            Vaig créixer admirant aquella dona i ,per tant, l’època que li va tocar viure. Va ser així com vaig escriure “A flor de pell”, el meu primer llibre publicat que tracta d’una dona en la Barcelona dels anys vint. Després m’endinsaria en altres camps, uns anys més tard, en figures com els aviadors de la República amb “Els anys robats”. De vegades penso que hi he viscut, en aquella primera meitat del segle XX, perquè d’alguna manera els meus avis m’hi ha fet assistir a través de la seva memòria, dels seus records, dels seus relats a mitja tarda en família, quan encara vivien. No sóc l’única que ha viscut aquests moments.

  


Avui és el Dia Internacional de la Gent Gran i jo, que no sóc gaire de celebrar dies internacionals de res, no deixo de pensar en els avis, però no en els meus sinó en aquells que avui encara viuen i se senten sols. Sols! després de tota una vida de treball, de família, d’experiències més bones o més dolentes però experiències de vida, al cap i a la fi; després de lluitar, d’estimar, de tenir cura dels demés ara ningú no pot tenir cura d’ells. De veritat? Ningú? No hi ha ningú? T’ imagines que un bon dia deixa de sonar el telèfon? Que no hi ha ningú que dediqui ni una dècima de segon a pensar en tu? En si estàs bé, en si necessites res, en si et sents sol... I si no et mires al mirall i no penses en el mal que et fan els ossos o el molt que et costa caminar, si t’estàs quiet i tanques els ulls,  tu, de fet, segueixes sent el mateix: aquell noi o noia que vas ser. Però al teu voltant només hi ha silenci.


            Només a Catalunya hi ha uns 150.000 avis que estan sols, ens diu l’associació Amics de la Gent Gran. I tan sols arriben a assistir a 850. Ahir van fer una gala benèfica al Gran Teatre del Liceu i uns quants artistes hi van participar de forma altruista. Celebraven els vint-i-cinc anys de la seva existència com a ONG que es preocupa i s’ocupa de reparar aquesta terrible soledat dels avis i, de passada, l’acte servia per a recaptar fons i poder arribar a més poblacions de Catalunya. Carles Capdevila escrivia ahir a l’editorial de l’ARA: “No és un problema que es faci visible, perquè és dolorosament silenciós, íntim, no fa soroll, tot queda entre quatre parets i al cap i al cor dels quatre que en són víctimes”.
            En motiu del Dia Internacional de la Gent Gran, avui el meu fill anava a una residència d’avis: l’escola ha tingut la feliç iniciativa d’organitzar una plantada de plantes aromàtiques entre nens i grans. Suposo que els avis tindran un bon dia, rodejats de tanta canalla, però del que estic segura és de que els nens aprendran molt, i no em refereixo a plantar una planta, sinó a alguna cosa encara més important.


Cap comentari:

Publica un comentari