Hi ha mil maneres d’explicar una història, com hi ha mil
maneres de posar-la en escena o de mostrar-la a través d’una càmera. Cada un d’aquests
mitjans, –la literatura, el teatre, el cinema–, té les seves particularitats,
els seus punts forts i les seves febleses: així com la literatura ens permet
aprofundir en la psicologia d’un personatge –podem introduir-nos en els seus
pensaments més íntims; podem experimentar el seu dolor, els seus temors, els
seus anhels–, el cinema ens mostra el rostre, un rostre que de vegades –si la
interpretació és prou bona– parla per si mateix a través d’un sol gest, d’una
mirada, d’una simple aixecada de celles, d’una subtil expressió en els llavis,
gairebé sense necessitat de paraules. Al seu torn, el teatre juga fort a través
de la gestualitat corporal: una postura determinada, una arronsada d’espatlles,
un caminar peculiar, un gir inesperat, un cos encongit pel dolor... ens arriba
com una estaca i ens fa veure què sent, com és o qui vol ser aquell personatge.
‘Els miserables’ és una obra de Victor Hugo que ha
traspassat, com tantes altres, les fronteres d’un mitjà –el literari–, per
expressar-se en d’altres –el teatral, el musical, el cinematogràfic–.
Ja fa molts
anys que vaig tenir l’immens privilegi d’assistir al musical que es representa
al teatre de Londres, i dic privilegi perquè d’allà en vaig sortir fortament
impressionada. No només va ser la música, no només va ser la història o els
seus personatges; quan vaig sortir aquell dia del teatre de Londres vaig tenir
la sensació d’haver anat a veure una sèrie de grans obres pictòriques
exposades, per temps, a dalt l’escenari. M’explico: cada acte era tancat amb
una composició dels actors que configuraven un tot semblant a un gran quadre,
per exemple, ‘La llibertat guiant al poble’, de Delacroix. El moment escènic
quedava resumit en aquelles meravelloses composicions i això va fer que l’obra
traspassés fronteres.
Després d’aquesta experiència de fa anys, fa uns dies em
vaig aventurar a anar al cinema, cohibida per allò de les promocions exagerades
que t’expliquen que una pel·lícula és important abans que tu ho hagis pogut decidir.
Dues hores i mitja de pel·lícula per veure un seguit d’actors coneguts –aquest
cop amb l’afegit d’aparèixer cantant– en l’adaptació d’una obra que ja havia
vist i experimentat al teatre. El resultat, sorprenent: coincideixo amb les
crítiques més entusiastes! El film de Tom Hooper no només em va agradar sinó que,
en determinades escenes, –com la que Anne Hathaway interpreta, un cop
prostituïda, per parlar d’aquella vida que un dia havia somniat– les vaig trobar
sublims. Em va emocionar, aquesta és la veritat. I el més extraordinari és que
em va emocionar de manera diferent a l’obra de teatre, tot i ser la mateixa
història, i de manera diferent a com ho fa la lectura del llibre.
Jean Valjean, el guàrdia Javert,
la malaurada Fantine, Cosette i el seu estimat Marius, els malèvols Monsieur i
Madame Thénardier i els nens, tots ells, personatges nascuts en la ment d’un
autor com Victor Hugo, han adquirit diferents fesomies i matisos en funció del
mitjà que ens els ha mostrat. I a mi, després de passar pel teatre i
posteriorment pel cinema, només em queda un desig: retornar a l’obra original i
gaudir-la com si fos nova. Ve de gust llegir Victor Hugo.
Estic completament d'acord. Jo no he vist la versió teatral i el dia de reis d'enguany va ser un gran regal en el cinema. També em va emocionar. Em va arribar per tot arreu. Ara també tinc planejat llegir el llibre. Segur que en gaudiré.
ResponEliminaEstic completament d'acord. Jo no he vist la versió teatral i el dia de reis d'enguany va ser un gran regal en el cinema. També em va emocionar. Em va arribar per tot arreu. Ara també tinc planejat llegir el llibre. Segur que en gaudiré.
ResponEliminaGràcies, Jaime, pel comentari. Sempre és bo que una obra al cinema o al teatre ens faci voler mirar cap a l'obra literària que ho va engendrar tot, oi? Feliç lectura!
Elimina