ÉS PER L'ANGLÈS, O ÉS PER LA CONVERSA?

Ja fa temps que provo de trobar una activitat d’aquestes que ara en diuen “English conversation” que s’adapti, en horari, a la meva vida diària. Aquesta petita premissa –insignificant–, és la cosa més difícil del món, sembla mentida...

Necessito millorar el meu anglès. Quina frase..., a algú li és familiar? Us hi heu trobat mai, per casualitat? Si és així, segur que ja fa temps que no us passa com a mi; segur que ja vàreu trobar aquell horari compatible i fa temps que aneu a classes. Segur.

Durant un temps, la meva feina implicava parlar molt en anglès i, aleshores, no havia de lluitar contra els elements antinaturals per salvar la meva mala consciència. Però ara l’utilitzo poc i, per tant, la fluïdesa es perd tan ràpid com la mala consciència torna a créixer.

Per reactivar l’anglès a les nostres ments hi ha diverses opcions: podem llegir llibres, premsa o revistes; podem veure pel·lícules en versió original –subtitulada o no, això ja depèn de cadascú–; podem comprar-nos llibres de text, fascicles amb DVD’s o CD’s tutorials de tal i tal mètode –amb una cara que respon al nom i cognom del famós mètode, cosa que impressiona...–; podem apuntar-nos a una acadèmia d’idiomes a fer classes convencionals o classes de conversa; i fins i tot podem apuntar-nos a un grup d’aquells que es troba un dia a la setmana en una cafeteria o qualsevol altre espai de lleure i, mentre es coneixen i prenent cafè, parlen en el desitjat idioma.

            A base de preguntar, he detectat un fet curiós: la modalitat de conversa en anglès, sigui en una acadèmia, en un casal cultural o en una cafeteria, és l’activitat en anglès més sol·licitada que hi ha. Probablement, serà la més difícil per a trobar-hi plaça, perquè es tracta de grups reduïts i tan bon punt obren convocatòria, els plouen les inscripcions. I jo em pregunto: és per l’anglès, o és per la conversa?

Hi ha un munt de gent que passa moltes hores al dia sense parlar amb ningú, o que només intercanvien les mínimes paraules, tot sovint relacionades amb la feina, la compra, la visita al metge, l’escola dels nens... Hi ha un munt de gent que parla moltíssim a través de les xarxes –gairebé no sap respirar sense anunciar-ho al Twitter, al Facebook o a d’altres espais virtuals–, però que d’allò que se’n diu mantenir una conversa tradicional, n’ha perdut el costum.

Molta d’aquesta gent està convençuda que no li cal res més, perquè de fet està farcida d’ “amics” i de “followers” a la xarxa. I aleshores n’hi ha un que baixa el ritme de les seves piulades. I tu et preguntes: està malalt? Deprimit? No té res a dir? Hola? Però potser, només potser, es tracta d’una d’aquestes persones que, de cop i volta, se n’ha adonat que fa temps que no parla de veritat amb ningú –vull dir de manera tradicional–; que fa temps que no emet una frase sense comptar-ne el nombre de caràcters; que fa temps que no el senten quan riu o quan plora o quan crida –malgrat que ho intenta expressar amb els signes de puntuació i altres recursos del teclat–.

Aleshores aquest algú, comença a buscar nous mètodes de contacte humà i, sorprenentment, es veu a ell mateix tornant a aquells que, de tan tradicionals, es pensava que ja no existien. Però existeixen, encara! De vegades costa trencar el gel: trucar per telèfon a algú i sentir-li la veu; quedar en algun lloc a una hora concreta; asseure’s; preguntar; respondre; intercanviar; parlar.

            Actualment hi ha molta gent que ho fa, malgrat que és possible que hi hagi arribat a través d’estratègies camuflades, com l’anglès, l’italià o l’alemany. Fet i fet, qualsevol excusa és bona per trencar el gel.