Fa cosa d’un mes, els meteoròlegs d’un canal de la televisió
francesa van pronosticar que aquest estiu que ja ha començat es caracteritzaria
per unes temperatures baixes i unes pluges poc habituals d’aquesta estació. Resumint:
que ens podríem trobar amb un fenomen que no es dóna des del 1816, i que va ser
batejat amb el nom d’ “any sense estiu”.
En el cas d’aquell 1816, sembla que el motiu principal va
ser l’erupció –un any abans– del mont Tambora, a l’actual Indonèsia, que va enviar
a l’estratosfera milions de tones de cendra. Aquestes partícules infinites, van
anar-se estenent de tal manera que en els mesos següents van arribar a cobrir bona
part d’Europa, els Estats Units i Canadà, generant un cel temporal ple de
boires i tons lluminosos irreals, agrisats en la seva majoria. Un cel temporal que
va inspirar tota mena d’artistes, des de pintors com William Turner fins als
poetes romàntics i novel·listes.
Aquell estiu del 1816, l’escriptora Mary W. Shelley va
viatjar a Suïssa amb el seu company i futur espòs, el poeta romàntic Percy
Shelley. Instal·lats a la vora d’un llac i compartint tardes i vespres amb el
seu veí, Lord Byron, i amb Polidori, Mary Shelley va explicar, anys més tard, com
va resultar d’humit i rigorós l’estiu. La pluja constant els va confinar a l’interior
de casa, de vegades durant dies sencers, i tots ells van matar les hores
llargues amb la conversa i la bona lectura, fins que Byron va proposar:
–Que cadascú
escrigui un relat de fantasmes!
A la Mary li
va costar uns dies trobar la història, perquè volia “una història que parlés
a les pors misterioses de la nostra naturalesa i despertés un horror
estremidor; una història que fes mirar al lector esporuguit al seu voltant, li
gelés la sang i li accelerés els batecs del cor”.
Així va
néixer la seva abominable criatura, “Frankenstein o el modern Prometeu”, que
quan vaig llegir per primera vegada durant la meva adolescència em va colpir de
tal manera que mai més l’he oblidat. Potser sí que vaig sentir la por que
descriu la pròpia Mary; potser sí que va ser terrible conèixer els fets que duu
a terme aquest monstre espantosament lleig. Però no és aquest el sentiment que
més recordo de Frankenstein, sinó més aviat la profunda tristesa que em va
inspirar el personatge.
Una trista història sobre l’ambició d’un científic que
depassa els límits entre la vida i la mort. Que com un modern Prometeu, desafia
les lleis divines creant una criatura de la qual se’n penedeix massa tard. Una
criatura que no pot ser feliç ni estimat per una espècie humana posada fermament
en qüestió.
Una història, al cap i a la fi, de
soledat, d’incomprensió, de maldat i de violència extrema.
Aproximant-nos a un altre “any sense estiu”, aquesta nit TV2
ens ofereix una pel·lícula que va guanyar uns quants Goya: en una combinació de
fantasia i realitat, envoltada d’una boira espessa pròpia de les històries de
fantasmes, “Remando al viento” ens transporta a la figura de Mary Wollstonecraft
Shelley i els seus amics romàntics. No sabria dir si us la recomano o no,
perquè fa massa anys que la vaig veure, però sí recordo que hi surt aquell
estiu del 1816 i la gestació d’un monstre que, com confessa la pròpia Mary, té
molts aspectes d’ella mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada