EL PODER DE LA LLUM

Està comprovat científicament que la llum influeix de manera determinant en el nostre estat d’ànim. He llegit diversos articles que en parlen, cadascun amb els seus matisos, incidint en estats psicològics de les persones; en tendències a l’optimisme o a la depressió, en funció de les hores de llum al dia en països diversos; en estudis realitzats que indiquen l’índex de suïcidis o de determinades patologies, en funció de l’exposició a la llum solar. Diuen que les persones necessitem la llum com l’aire que respirem, que ens ajuda a sentir-nos vius, a veure-ho tot possible, a somriure, a ser feliços.

Jo afegiria una impressió personal i no demostrada científicament, però en la qual m’agrada creure: cadascú de nosaltres té la seva llum del dia favorita. Així doncs, hi ha persones de llum de matí, n’hi ha de mitja tarda i també de llum de capvespre. Us diré que aquesta darrera és la meva llum, la més íntima, la de l’horabaixa, la que m’agrada des de qualsevol punt del planeta on em trobi, sigui un paisatge de mar, de muntanya, el jardí de casa meva o la coberta d’un vaixell.

            Cadascú troba el seu moment d’inspiració, de plenitud, a una determinada hora del dia: aquella estona en la qual penses millor, decideixes millor, afrontes qualsevol tema o situació de manera més favorable, somnies millor. És el teu moment del dia, que va banyat amb la teva llum favorita.

La llum ha estat l’obsessió de molts pintors al llarg de la història, en tota l’edat moderna i contemporània. Només per citar-ne alguns, podríem parlar dels pintors venecians com Carpaccio, Giorgione, Bellini, Tiziano, il Veronese, Tintoretto, Canaletto o Guardi, alguns dels quals van deixar-nos constància, a través de les seves magnífiques obres, de tots els matisos possibles de la llum del sol sobre les aigües d’aquesta misteriosa i encisadora llacuna.

Si busquem un exemple del nord, podríem anar a parar a Vermeer, que acostumava a treballar la incidència de la llum sobre els rostres o alguna figura, una llum nacrada que entrava per una finestra i suavitzava contorns, modelava faccions d’un rostre femení o els detalls d’una mà, d’una roba, d’un objecte, amb aquella precisió d’alguns pintors holandesos del segle XVII.

Van ser els primers impressionistes, a la recerca de la llum i el color, qui van defensar la idea de pintar a plein air, per captar els matisos de la llum natural, l’autèntica, la que donava un aire de realitat de debò a les coses i al paisatge. Monet, Renoir, Bazille, Pissarro, Cézanne i Sisley van dedicar moltes, moltes hores, dies sencers, a estudiar els efectes lumínics que després posaven sobre la tela. En alguns casos, la mateixa escena pintada per més d’un artista; en d’altres, el retrat obsessiu d’una mateixa escena pintada en diferents hores del dia.

Catedral de Rouen, Claude Monet

I si parlem de pintors de la llum és obligat citar el valencià que al final del segle XIX i durant els dos primers decennis del XX va plasmar millor que ningú la llum del nostre mediterrani, una llum blanca, plena, enlluernadora en molts casos i rica en colors en molts altres. Observar les pintures de Joaquín Sorolla és un autèntic plaer per als sentits i una experiència que ajuda a comprendre com n’és d’important aquesta llum mediterrània per a les ànimes que hi viuen a prop.

Pintors d’arreu del món i de totes les èpoques, –Eduard Hoper seria un bon exemple més enllà de l’Atlàntic–, que han buscat i busquen la llum, perquè en aquesta hi veuen el secret de moltes coses, la vida mateixa, nosaltres i el nostre entorn. Una llum que, si deixés de projectar-se sobre el planeta terra, la vida deixaria d’existir.