BRAVO, CATE!

Competies amb una grandiosa dama britànica ­–Judi Dench–, amb una corredora de fons nord-americana –Meryl Streep–, amb una super-vendes de Hollywood –Sandra Bullock– i, finalment, amb una antiga princesa Disney transformada en estafadora professional –Amy Adams. Bravo, Cate, t’has emportat l’estatueta daurada perquè no hi havia cap dubte que te la mereixies. És més, si no te l’haguessis emportat, hauria estat una tremenda injustícia –i ho dic amb coneixement de causa, després d’haver vist les cinc actuacions candidates a l’Oscar a millor actriu protagonista del 2014.

Ja fa unes quantes setmanes d’aquell escrit en aquest blog en el qual parlava de la pel·lícula “Blue Jasmine” i el destacat paper de la seva protagonista. Des d’aleshores, he sentit a dir comentaris bons i comentaris dolents sobre la pel·lícula de Woody Allen –sembla haver decebut alguns dels seus seguidors; sembla haver sorprès gratament a d’altres, després de films absolutament fet a mida d’una ciutat. Tanmateix, ningú amb qui he parlat m’ha discutit el fantàstic paper que hi fa la Cate Blanchett.

La Cate, una australiana que, tal i com va demostrar en el seu speech, segueix molt vinculada al seu teatre de Sydney, estima aquesta professió i això es nota per cada porus de la seva pell. La seva carrera cinematogràfica és extensa i rica en bones interpretacions: ja al 1998 prtagonitza “Elizabeth”, posant-se magistralment a la pell de l’anomenada “reina verge” d’Anglaterra, la darrera de la dinastia Tudor; a “Un marit ideal”, adaptació de l’obra teatral d’Oscar Wilde, comparteix bon ofici amb Rupert Everett, Julianne Moore i Minnie Driver; el 2001 esdevé Charlotte Gray en el film que així es titula, donant vida a una dona inspirada en aquelles que van ser reclutades pel govern britànic durant la Segona Guerra Mundial i enviades a la França ocupada a lluitar contra els nazis. Una dona, en aquest cas, que es llença amb paracaigudes sobre sòl francès amb la secreta intenció de retrobar-se amb l’home que va estimar abans que la guerra se l’emportés; a “Veronica Gerin” es transforma en la periodista irlandesa que va prioritzar el dret a la informació per sobre de la seva pròpia vida; “The Missing” és una pel·lícula tan tèrbola i colpidora com excel·lent és la interpretació de la Blanchett. I la llista segueix exhaustivament en papers cinematogràfics més recents com el de Katharine Hepburn a “L’Aviador”, la professora d’art de “Diari d’un escàndol”, la dona ferida de bala a “Babel”, altra vegada la reina d’Anglaterra a “Elizabeth: l’edat d’or”, la Daisy d’ “El curiós cas de Benjamin Button”, Lady Marion a “Robin Hood” i d’altres papers més o menys encertats.

El 2013, la Cate torna a aparèixer amb “Blue Jasmine” i realitza un treball interpretatiu a partir del qual ja no queda cap mena de dubte: aquesta australiana és també una corredora de fons, una dona que va i ve del teatre –com acostumen a fer les bones actrius–, una nova posseïdora de l’estatueta daurada de Hollywood a més a més de tots els premis anteriors merescuts, que amb el seu indiscutible talent ha superat a les seves difícils contrincants.