LA DESCOBERTA D'UN MÓN IMPERFECTE

Llegint una breu novel·la d’una de les meves escriptores favorites, Irène Némirovsky, he tornat a reflexionar un cop més sobre la seva terrible mort.

Quan, fa molts anys, la vaig descobrir a través de la que considero la seva millor obra, “Suite Francesa”, sobre l’ocupació nazi d’una part de França i sobre com els habitants d’un poblet conviuen amb els soldats alemanys allà instal·lats, vaig ser conscient de la seva realitat i també de la seva terrible mort, en arribar al final del llibre. I no pel final propi d’aquest llibre, ja que no en té: “Suite francesa” és una novel·la inacabada d’una escriptora que, per la seva condició de jueva, va ser detinguda i deportada a Auschwitz, on va morir de tifus al cap d’un mes.

 

S’havia refugiat en un poblet de la Borgonya, amb el seu marit i les seves dues filles, però el govern de Vichy no només li va prohibir publicar, –els jueus no hi tenien dret–, sinó que la va anar a cercar i la va matar. Al seu home el va perseguir el mateix final, després d’uns mesos de provar de salvar-la. Dues nenes van quedar soles, amb un munt de lletra escrita de la mare que, algun dia, quan el món canviés, arribarien a publicar.

Una realitat tan tràgica i incomprensible com la que ens ha arribat a través de centenars de veus que van viure l’Holocaust. Algunes d’aquestes veus són infantils: n’hi ha de fictícies –com el cas d’ “El noi del pijama a ratlles”–, i n’hi ha de colpidorament reals –com el cas de l’Anna Frank–. Tenen en comú el fet d’esdevenir, en molts casos, la primera lectura que fa una nova generació sobre l’horror nazi. Adolescents que no han viscut ni les guerres del segle XX ni la conseqüent postguerra, tenint així una mirada del tot llunyana sobre el que va succeir; adolescents com els meus fills, els meus nebots, com els amics de tots ells, que a través d’unes primeres lectures amb veu de nen o de nena s’endinsen en allò que difícilment es pot explicar. Menys encara entendre-ho o digerir-ho. De veritat que als jueus els van fer això? Què vol dir genocidi?, pregunta una boca que fa quatre dies era, encara, al món dels infants.

 

El despertar adolescent és magnífic, estimulant, complicat. No només descobreixen el seu entorn més immediat, sinó el món sencer i la condició humana amb totes les seves llums i ombres. Per primera vegada, els pares no tenen resposta per a tot; per primera vegada, hi ha coses i fets que no queden ni ben explicats ni ben digerits. Les parpelles d’aquests adolescents baixen a mitja alçada i les ninetes observen un punt llunyà, indefinit: el de la incomprensió.

Madurar equivaldrà a engrossir la llista de dubtes, d’incomprensions, de desacords, però alhora també voldrà dir implicar-s’hi, decidir quina mena de persones volen ser i de quina manera volen ells contribuir a construir un món millor, més just, menys inhumà.