EL ROSTRE DE BARCELONA

Llegeixo una notícia que diu que Barcelona s’ha convertit en una de les ciutats més reclamades pel turista de compres. Les grans marques internacionals i nacionals s’instal·len als baixos dels edificis centenaris del Passeig de Gràcia i d’altres carrers i un reguitzell de turistes russos, xinesos i d’altres països hi peregrinen en massa a comprar. Les mateixes botigues que poden trobar a les grans capitals mundials, la mateixa roba, els mateixos accessoris, els mateixos productes de luxe globalitzats. Una riuada de gent que passeja matí, tarda i vespre per les voreres empedrades a principis del segle passat i amb la qual els autòctons ens creuem, sense ni tan sols sorprendre’ns ja dels seus rostres exòtics perquè formen part del nostre paisatge quotidià.

Fotografien la Pedrera una trentena de vegades, buscant l’angle perfecte, i peregrinen de la mansana de la Discòrdia a la Sagrada Família admirant-ho tot. I nosaltres ens n’alegrem, és clar, perquè sabem que tots aquests turistes aporten riquesa a la nostra ciutat, generen treball i ens ajuden a tirar endavant.

Però al costat de tot això hi ha els comerços centenaris que es veuen obligats a tancar: la xocolateria de principis del segle XX, la botiga de llençols brodats de la iaia, aquella modista del barri o el sabater que ocupava uns baixos des dels temps del seu rebesavi, la botiga de joguines artesanals, la llibreria de sempre, o l’emblemàtica botiga de queviures en un dels molts xamfrans de la nostra històrica i estimada ciutat. El rostre mateix de Barcelona, allò que li dóna caràcter, autenticitat, i genuïnitat dins un món que cada cop és més tallat amb el mateix patró.

   

Un lloguer antic era el que fins ara produïa el miracle de la conservació d’aquests establiments. Les seves portes envidriades, els seus guarniments modernistes, els taulells de fusta i les prestatgeries d’una altra època, seguien en vida perquè les despeses es podien assumir malgrat vendre un producte gens globalitzat. Però com un degoteig constant i irremeiable, assistim a la seva desaparició perquè la llei d’arrendaments urbans els ha tocat de mort. Cada vegada són més els propietaris dels edificis que, encegats per les ofertes milionàries que reben de les grans cadenes, opten per multiplicar per deu el seu lloguer i canviar d’inquilí.

Els comerços de tota la vida, a qui l’Ajuntament ha dedicat alguns llibres i ha regalat certes plaques commemoratives, baixen, aleshores, la persiana sense que cap iniciativa per a la seva protecció i conservació s’acabi de concretar. No rehabilitem les nostres façanes? No protegim el nostre art? Aquests establiments centenaris són els ulls, la boca, el nas de la ciutat. Parlen de nosaltres, dels nostres pares, avis i rebesavis, de famílies senceres que van creure en aquesta ciutat i en van activar la vida i el comerç. Senyors de l’Ajuntament, del Consorci de Turisme o de qualsevol altre estament capaç de fer alguna cosa al respecte: prenguin mesures aviat ja que no els podem deixar morir perquè potser, en el camí, deixem morir la nostra pròpia ànima. 

TEMPS DE TERRASSES

Malgrat que els darrers dies semblin voler-nos confondre, fa prop de dos mesos que hem entrat en aquesta estació de l’any en què tot al nostre voltant sembla renéixer.

La primavera arriba acompanyada de pluges i, de vegades, ens sorprèn amb algunes nevades. Un comiat digne al gris hivern i l’expectativa de que tot canviarà. Després del desgel, el sol acaba sortint –uns anys més aviat; uns anys amb més recança–, i quan ho fa, als carrers, a les places, als patis interiors d’alguns edificis, als terrats d’alguns hotels i museus i allà on hi hagi quatre metres quadrats disponibles, s’hi planten unes taules i cadires, un tendal o tres para-sols mal comptats. Aleshores ja hi tenim una terrassa on asseure’ns i observar com el temps s’atura per uns instants, mentre la vida passa al voltant nostre.

    Prendre un cafè, fer el vermut abans de dinar, compartir un còctel després de la feina, o fins i tot esmorzar, dinar i sopar. Gaudir d’uns instants de solitud on deixar anar la ment, intercanviar moments romàntics amb la parella o trobar-se amb gent per fer-la petar.

Deia fa uns anys el crític i assagista George Steiner que un dels  signes distintius d’Europa eren, precisament, els seus cafès. Jo afegiria que també les seves terrasses expliquen el tarannà d’una ciutat i d'una època sencera, i més encara si parlem d’un espai geogràfic on el sol esdevé visitant freqüent.

    La vida cultural de moltes de les grans ciutats europees s’ha esdevingut justament a peu de carrer, on les grans personalitats dels segles XIX i XX han deixat transcórrer les hores asseguts al voltant de quatre cadires i una taula, sigui a París, a Berlin, a Roma o a Barcelona. Terrasses on han sorgit moviments artístics, on s’han escrit grans poemes, on s’ha debatut  sobre noves i velles teories i on s’han engendrat conspiracions, revolucions senceres.

    Barcelona forma part de tot això, perquè per les seves terrasses més emblemàtiques hi ha passat tota mena d’artistes, escriptors, poetes,músics, científics, polítics i gent del seu moment.

Terrasses de principis de segle XX, com la Maison Dorée, –el primer establiment que va instal·lar una porta giratòria d’entrada!–, on sovint s’hi trobava al bo i millor de la societat, a més a més de ser lloc freqüentat per artistes tan coneguts com Puig i Cadafalch, Isidre Nonell, Ramon Casas o Santiago Rusiñol.  

    Locals que la burgesia emprenedora de l’època es va encarregar de fer al gust modernista que tant es portava, com el Bar Torino –famós pel seu vermut–, o el Cafè-bar La Lune, a la terrassa del qual hi havia reproduccions dels cartells d’Anís del Mono i del Vermouth Martini Rossi fets pel pintor Casas. Un establiment, aquest darrer, que veuria espanyolitzar-se el seu nom –“La Luna”– quan els camisas azules es van fer els amos de la ciutat.

Quan gairebé ja despuntaven els anys vint, aquella Barcelona “entramaliada” que va descriure entre altres el cronista Sempronio, veuria néixer les flamants terrasses que acollirien la intel·lectualitat de l’època, com la terrassa del famós i wagnerià Oro del Rhin, –a la Gran Via amb Rambla de Catalunya–, local on hi tocava el mestre Tolrà i on se li va fer un bon comiat a la Xirgu. Per la seva terrassa hi van passar visitants que no se’n volien perdre detall, com el poeta García Lorca.

    I la terrassa cosmopolita per excel·lència, la més animada segons alguns, la que tenia com a client habitual personatges tant emblemàtics com en Sagarra, des de la qual potser va escriure sovint el seu Aperitiu, secció dins la revista de l’època, “El Mirador”. Gran part dels rostres de la cultura i l’art, de la política i la ciència dels anys vint i trenta del segle XX van asseure’s en un moment o altre a la terrassa de l’Hotel Colón, situat a la Plaça Catalunya.

Espais de conversa, de tertúlia, de penyes de tota mena i ofici que s’hi reunien aprofitant les hores de sol o la complicitat de la nit, perquè moltes d’aquestes obrien de sol a sol.

I aquest art de la terrassa no era pas signe distintiu d’una sola classe, la burgesa, sinó que també era pràctica freqüent entre aquells que volien capgirar el món de dalt a baix. El seu escenari, sobretot, van ser les grans terrasses del Paral·lel, -com la de l'Español, o la del bar La Tranquilidad, entre d'altres-, molt més heterogènies, molt més diverses i probablement divertides, on hi tenien cabuda tant els anarquistes, com els policies del sindicat lliure, a més a més de vedettes, gitanos i gent del barri. Un autèntic plaer per als ulls, probablement.

Històries i anècdotes que no acabaríem mai d’explicar, però totes elles esdevingudes als nostres carrers, a les nostres places, allà on un dia van passejar-s’hi també els nostres avis i besavis. Si els poguéssim ara preguntar... quantes coses ens podrien explicar!

BOMBES AL TEATRE

Març de 1938. Cauen bombes sobre la nostra ciutat, Barcelona. Com si la vida no servís per a res, els avions de la Legionaria italiana i la Luftwaffe alemanya fan proves sobre el nostre cel, les nostres llars, les nostres famílies, per experimentar com s’atemoreix una població sencera. Dones, homes, nens; pares, mares, fills, oncles, avis, amics, veïns, ciutadans... objectius que serveixen per mesurar la por.

            La recepta de la por per a un poble que gosa voler la llibertat, la democràcia; uns ciutadans que trien respectar les institucions votades a les urnes, com si això pogués ésser un crim.

La setmana passada es va estrenar “Barcelona” al Teatre Nacional, una de les millors obres que he vist aquesta temporada. I ho afirmo obviant alguna crítica d’aquelles a les quals alguns hi estan abonats.

            No només la direcció de Pere Riera, sinó també la interpretació d’Emma Vilarasau i Míriam Iscla, a més a més de bona part del repartiment, ens demostren que no tenim res a envejar a ningú, perquè una cultura com la nostra, un teatre com el que som capaços de fer, ens hauria de donar força i coratge suficients per a tantes bombes com ens vulguin llençar.

“Barcelona” és la crònica d’un dia en el si d’una família burgesa barcelonina que pateix els bombardeigs que van arrasar part de la ciutat i va esquinçar tantes vides en aquell març del 38. Assistim, això sí, a una visió de tot aquell terror ciutadà des d’una perspectiva limitada, parcial, si tenim en compte que no sortim de l’interior d’una casa i d’uns personatges pertanyents a la classe més privilegiada.

            Però “Barcelona” és, sobretot, un dibuix sobre la condició humana en un escenari tan extrem com el del bombardeig d’una població civil sencera, dut a terme de manera indiscriminada i brutal. Dins d’aquella casa burgesa on la guerra ja ha amputat família, amistats i il·lusions, cada personatge ho viu, ho pateix, ho afronta a la seva manera. Sorgeixen les bèsties, retornen els fantasmes, l’odi, l’amor, la rancúnia, tot allò que els personatges senten és portat fins a l’extrem. Quina capacitat té l’home, de resistir?

            Va ser Winston Churchill qui, anys després dels bombardeigs a Barcelona, quan sobre el cel de Londres queien les bombes de l’enemic feixista, indiscriminada i brutalment, va provar d’encoratjar els seus habitants amb un dels seus discursos més recordats, tot citant:

“No subestimo en absolut la severitat de la prova a què ens enfrontem, però crec que els nostres compatriotes seran capaços de resistir com ho va fer la valenta Barcelona, i seran capaços de resistir i suportar-ho almenys tan bé com altra gent ho ha fet al món”.

I sota el sostre de la casa burgesa de “Barcelona”, dues dones que es retroben després de quatre anys. Dues amigues que se sentien germanes abans que l’amor d’un home i el dolor de la guerra les separés. Dues maneres diferents d’afrontar la vida i la mort. Dues dones, Emma Vilarasau i Míriam Iscla, que trobaran la manera de dir-s’ho tot a través d’un tango. La veu de Gardel recorre la sala sencera del TNC mentre el ball esdevé conversa íntima. I és aleshores quan t’adones que el teatre, quan és bon teatre, és la vida mateixa. Ni més ni menys.