Març de 1938. Cauen bombes sobre la nostra ciutat,
Barcelona. Com si la vida no servís per a res, els avions de la Legionaria
italiana i la Luftwaffe alemanya fan proves sobre el nostre cel, les nostres
llars, les nostres famílies, per experimentar com s’atemoreix una població
sencera. Dones, homes, nens; pares, mares, fills, oncles, avis, amics, veïns,
ciutadans... objectius que serveixen per mesurar la por.
La recepta
de la por per a un poble que gosa voler la llibertat, la democràcia; uns
ciutadans que trien respectar les institucions votades a les urnes, com si això
pogués ésser un crim.
La setmana passada es va estrenar “Barcelona” al Teatre
Nacional, una de les millors obres que he vist aquesta temporada. I ho afirmo
obviant alguna crítica d’aquelles a les quals alguns hi estan abonats.
No només la
direcció de Pere Riera, sinó també la interpretació d’Emma Vilarasau i Míriam
Iscla, a més a més de bona part del repartiment, ens demostren que no tenim res
a envejar a ningú, perquè una cultura com la nostra, un teatre com el que som
capaços de fer, ens hauria de donar força i coratge suficients per a tantes
bombes com ens vulguin llençar.
“Barcelona” és la crònica d’un dia en el si d’una família
burgesa barcelonina que pateix els bombardeigs que van arrasar part de la
ciutat i va esquinçar tantes vides en aquell març del 38. Assistim, això sí, a
una visió de tot aquell terror ciutadà des d’una perspectiva limitada, parcial,
si tenim en compte que no sortim de l’interior d’una casa i d’uns personatges
pertanyents a la classe més privilegiada.
Però “Barcelona”
és, sobretot, un dibuix sobre la condició humana en un escenari tan extrem com
el del bombardeig d’una població civil sencera, dut a terme de manera
indiscriminada i brutal. Dins d’aquella casa burgesa on la guerra ja ha amputat
família, amistats i il·lusions, cada personatge ho viu, ho pateix, ho afronta a
la seva manera. Sorgeixen les bèsties, retornen els fantasmes, l’odi, l’amor,
la rancúnia, tot allò que els personatges senten és portat fins a l’extrem.
Quina capacitat té l’home, de resistir?
Va ser
Winston Churchill qui, anys després dels bombardeigs a Barcelona, quan sobre el
cel de Londres queien les bombes de l’enemic feixista, indiscriminada i
brutalment, va provar d’encoratjar els seus habitants amb un dels seus
discursos més recordats, tot citant:
“No subestimo en absolut la
severitat de la prova a què ens enfrontem, però crec que els nostres
compatriotes seran capaços de resistir com ho va fer la valenta Barcelona, i
seran capaços de resistir i suportar-ho almenys tan bé com altra gent ho ha fet
al món”.
I sota el sostre de la casa
burgesa de “Barcelona”, dues dones que es retroben després de quatre anys. Dues
amigues que se sentien germanes abans que l’amor d’un home i el dolor de la
guerra les separés. Dues maneres diferents d’afrontar la vida i la mort. Dues
dones, Emma Vilarasau i Míriam Iscla, que trobaran la manera de dir-s’ho tot a
través d’un tango. La veu de Gardel recorre la sala sencera del TNC mentre el
ball esdevé conversa íntima. I és aleshores quan t’adones que el teatre, quan
és bon teatre, és la vida mateixa. Ni més ni menys.
