Aquest és el nostre
estil; aquest, el nostre tarannà. Perquè som un poble que estima la seva
cultura, que recorda les seves arrels i allò que ens fa particulars dins aquest
món global.
Des
de sempre que hi ha hagut catalans que han sentit la necessitat d’expressar el
seu talent arreu del planeta: músics, pintors, arquitectes de tos els temps,
escriptors traduïts a infinitat de llengües, fotògrafs, dissenyadors,
emprenedors de tota mena, fabricants d’idees i, des de fa un temps, també els
nostres castellers.
Diumenge 8 de juny, 12
del migdia: més de cinc mil castellers alcen simultàniament els seus castells
en diverses ciutats de tota Europa: París, Londres, Brussel·les, Berlín,
Lisboa, Ginebra, Roma... També a Catalunya, moltes colles castelleres els
acompanyen en diferents pobles i ciutats. Tots ells, amb un missatge clar i
directe:
“Catalans want to vote”.
A cada ciutat, un
padrí que representa una part de nosaltres mateixos, sigui per adopció o per
naixement, un integrant de la nostra cultura i de la nostra manera de veure el
món: Jordi Savall a París, Sergi López a Brussel·les, Pep Guardiola a Berlín,
Paul Preston a Londres, Helder Costa a Lisboa, Joan Mompart a Ginebra, llegeixen
un manifest per fer constar el desig i el dret a la llibertat de cada poble per
a triar el seu futur.
Tot
plegat organitzat per Òmnium Cultural, amb una Muriel Casals al capdavant que
està fent una feina impecable per al nostre país. Ella transmet serenor, i
alhora força, constància, fermesa i coratge, tot acompanyat d’una mirada digna
d’una gran líder, com ho és també la de la Carme Forcadell.
Valors compartits per
tots aquells i aquelles que cada setmana aixequen nous castells, que treballen
col·lectivament per aconseguir el que, de vegades, sembla un impossible. Perquè
són ben vius i tenen reptes; perquè saben que, a través del seu treball
col·lectiu, del seu esforç constant, de la fermesa amb la qual s’agafen i se
sostenen els uns als altres, aconseguiran tot allò que es proposin. I si un cop
no se’n surten, si la torre humana cau abans de coronar el cim o bé no arriben
a descarregar com cal, no passa res, perquè segur que ben aviat ho tornaran a intentar
fins que la colla sencera pugui veure l’enxaneta alçar la mà cap al cel.
