AMBAIXADORS DE LA LLIBERTAT

Aquest és el nostre estil; aquest, el nostre tarannà. Perquè som un poble que estima la seva cultura, que recorda les seves arrels i allò que ens fa particulars dins aquest món global.

Des de sempre que hi ha hagut catalans que han sentit la necessitat d’expressar el seu talent arreu del planeta: músics, pintors, arquitectes de tos els temps, escriptors traduïts a infinitat de llengües, fotògrafs, dissenyadors, emprenedors de tota mena, fabricants d’idees i, des de fa un temps, també els nostres castellers.

 

Diumenge 8 de juny, 12 del migdia: més de cinc mil castellers alcen simultàniament els seus castells en diverses ciutats de tota Europa: París, Londres, Brussel·les, Berlín, Lisboa, Ginebra, Roma... També a Catalunya, moltes colles castelleres els acompanyen en diferents pobles i ciutats. Tots ells, amb un missatge clar i directe:

“Catalans want to vote”.

A cada ciutat, un padrí que representa una part de nosaltres mateixos, sigui per adopció o per naixement, un integrant de la nostra cultura i de la nostra manera de veure el món: Jordi Savall a París, Sergi López a Brussel·les, Pep Guardiola a Berlín, Paul Preston a Londres, Helder Costa a Lisboa, Joan Mompart a Ginebra, llegeixen un manifest per fer constar el desig i el dret a la llibertat de cada poble per a triar el seu futur.

Tot plegat organitzat per Òmnium Cultural, amb una Muriel Casals al capdavant que està fent una feina impecable per al nostre país. Ella transmet serenor, i alhora força, constància, fermesa i coratge, tot acompanyat d’una mirada digna d’una gran líder, com ho és també la de la Carme Forcadell.

Valors compartits per tots aquells i aquelles que cada setmana aixequen nous castells, que treballen col·lectivament per aconseguir el que, de vegades, sembla un impossible. Perquè són ben vius i tenen reptes; perquè saben que, a través del seu treball col·lectiu, del seu esforç constant, de la fermesa amb la qual s’agafen i se sostenen els uns als altres, aconseguiran tot allò que es proposin. I si un cop no se’n surten, si la torre humana cau abans de coronar el cim o bé no arriben a descarregar com cal, no passa res, perquè segur que ben aviat ho tornaran a intentar fins que la colla sencera pugui veure l’enxaneta alçar la mà cap al cel.