JUNY

Comença el mes de juny i s’acosta, perillosament, el final de curs. Ja ho tenim tot lligat? Casals, colònies, vacances? Hem omplert tots els papers d’inscripció? Hem fet tots els pagaments? Hem autoritzat tot allò que ens demanen, constantment, que autoritzem els pares? I les notes, quan arriben? I els festivals de dansa, de teatre, els darrers partits de futbol, de bàsquet, els sopars de fi de curs? Les botes de muntanya per a les colònies se’ls han quedat petites! Al sac de dormir ja no hi caben, cal comprar-ne un de més llarg... El vestuari del festival! Ja l’hem pagat? L’hem de comprar nosaltres o ens el donen? I les entrades: quants som de família? Venen els avis? I els tiets? Tal dia a tal hora cal comprar les entrades per internet, sens falta: volem les primeres files per veure bé el nostre fill...

Juny. Cada any el mateix propòsit: aquesta vegada serà diferent, ens ho prendrem de manera més relaxada, si no arribem a alguna cosa... doncs no arribem. Però mai és així. Els nostres pares ens recorden que abans les coses es feien diferent, que som una generació de pares “estressats” per tanta activitat i demanada dels fills. I potser és veritat.

Però no ho sabem fer d’una altra manera, perquè els nostres fills són la nostra passió i ens agrada veure’ls feliços: dalt l’escenari, al terreny de joc, al final d’una taula plena d’amics en una nit a la fresca. Ens agrada que tinguin neguit per la vida i per fer coses; ens agrada participar de tot el que fan i aplaudir-los; ens agrada observar-los mentre es fan persones. 

Tinc uns amics que fa uns dies han vist com la seva filla gran marxava a París, contractada per una gran empresa on segur que aportarà tot el seu talent, totes les seves ganes. El pare comenta: ara sí que ha volat del niu. I segurament, mentre l’ajuden a instal·lar-se en la seva nova vida, recordaran cada instant d’aquella nena que els somreia amb les mil cares de cada edat; recordaran els menjars a casa, els plats que no li agradaven, les trifulgues amb els germans, els jocs, els deures, els temps d’exàmens finals, els primers amors d’una filla que, de cop i volta, ja era gran, els anhels, el jo vull ser. I recordaran, segur, cada mes de juny en què cada any acabava el cicle i en què anaven de corcoll firmant autoritzacions, fent llistes de material per a les colònies o preparant el vestuari de fi de curs.

Potser algun dia el mes de juny esdevindrà més tranquil per a tots nosaltres, els pares, i ja no caldrà fer bons propòsits per a estressar-nos menys amb tot l’enrenou infantil. Però, aleshores, és possible que ho trobem a faltar?

Feliç començament de juny!