El final d’un dia perfecte

Leonardo da Vinci deia: Un dia ben aprofitat et porta un son ben feliç.

Què és un dia perfecte en la vostra vida?

De vegades, –massa sovint–, ens dediquem a buscar la perfecció en tot allò que fem i som. Volem ser la dona o l’home perfectes, el professional perfecte, el fill o filla perfectes, la mare o el pare perfectes, l’amic perfecte, l’amant perfecte... i així seguiríem fins acabar amb un llistat a les mans de tot el que no hem aconseguit i, probablement, amb una nova llista resultant on quedessin reflectides totes i cadascuna de les nostres frustracions. Quina absurditat!

... I si baixem les expectatives? I si ens replantegem les coses, la persona i la vida des d’un punt de vista més flexible, més amable, més tolerant amb la imperfecció? Visca la imperfecció! I si ens donem una mica menys d’importància, si acceptem el seguit de coses que no acaben mai sortint com nosaltres voldríem o havíem projectat... Potser aleshores som capaços de trobar la perfecció en un dia, en un instant, en una abraçada, un petó o una mirada, en una posta de sol o en un cop d’aire fresc a la cara... en un fet aparentment sense importància.

Cadascú es pot fer una idea d’un final de dia perfecte. Thomas Kinkade,  aquest pintor nord-americà que fa anys vaig descobrir, sense cap ànim de comparar-lo amb Leonardo –i ara!–, va pintar tota una sèrie completa de quadres reflectint la imatge del que per ell era el final d’un dia perfecte. I així va titular tota la sèrie. Aquest, en concret, n’és un que els meus i jo hem contemplat infinitat de vegades, potser perquè sempre ens ha semblat un lloc idíl·lic, un racó de món idoni on acabar un dia perfecte.

La perfecció, entesa com un instant d’extrema felicitat, la podem trobar en llocs tan sorprenents com quotidians. I sinó escolteu aquesta cançó de Lou Reed. Gran!