TENIR UN CASTELL A ANGLATERRA

Lluny del que pugui semblar, tenir un castell a Anglaterra no deixa de ser un veritable enrenou. Les despeses de manteniment són tan altes que, fins i tot aquestes famílies que, durant generacions, no s’han amoïnat més que pels banquets anuals i les caceres a organitzar, ara passen autèntiques dificultats per tirar endavant amb el seu castell.

Cal exprimir el cervell i fer volar la imaginació per veure de quina manera es pot treure rendibilitat al castell dels pares, avis, besavis, rebesavis... i així fins al principi dels temps. I això és el que, precisament, va fer fa uns anys l’actual comtessa de Carnarvon, lady Fiona, casada amb el vuitè comte d'aquesta conegude la nissaga. En morir el pare d’en Geordie –així és com ella anomena el seu espòs, el comte–, es van traslladar a Highclere, el castell on els Carnarvon viuen des del segle XVII.  

Lady Fiona, que a més de marit té dos fills i moltes factures per pagar, va decidir llogar el castell per alguns banquets, casaments, recepcions..., com fan molts propietaris de castells a Anglaterra i a Escòcia. Però la gran campanada la va donar gràcies a un bon amic, en Julian Fellowes, guionista de la pel·lícula “Gosford Park” de Robert Altman. Comenta Lady Fiona que en Julian volia rodar al castell dels seus amics la pel·lícula, però es veu que Robert Altman va optar per altres localitzacions... En Julian va persistir amb aquesta localització quan tenia escrit el guió d’una nova sèrie de televisió: “Downton Abbey”. Aquest cop ho va aconseguir.

Highclere Castle, situat a Berkshire, és el lloc on es filma l’exitosa sèrie de televisió que ha donat la volta al món i que té tants i tants seguidors en el nostre país –entre ells, servidora–, un castell que es pot visitar en els mesos d’estiu i la visita del qual és totalment recomanable. Vaig tenir l’ocasió de fer-ho el passat estiu, i no només em va impressionar el castell, els boscos, els jardins infinits, l’interior exacte a les escenes rodades allà, sinó que, a més a més, hi vaig descobrir la història d’una família de veritat.

Perquè Lady Fiona, la vuitena comtessa, no s’ha conformat en llogar la casa per a bodes i banquets, per a sèries de TV, o en fer-ne visites turístiques, sinó que s’ha dedicat a investigar en els orígens de la nissaga dels Carnarvon per a trobar-hi grans històries familiars. I, de moment, n’ha trobat dues, que ha convertit en dos llibres:

 

El primer, sobre la cinquena comtessa de Carnarvon, Lady Almina, la vida de la qual potser va inspirar bona part del que succeeix a la famosa sèrie, ja que transcorre en la mateixa època. Una dona que, a més a més de ser la filla il·legítima del banquer Rothschild (i la seva hereva), va casar-se amb el Lord Carnarvon que patrocinaria el descobriment de la tomba de Tutankamon.

El segon, la sisena comtessa de Carnarvon, Lady Catherine, a través de la qual teixeix la vida dels habitants del castell en la generació següent.

No he llegit encara els llibres de Lady Fiona –tot i que vaig comprar-ne el primer–, però endevino que tenen molt a veure amb Downton Abbey, amb Gosford Park, i en un castell que prova de mantenir-se de les històries extraordinàries que van succeïr entre els seus murs.

XOC CULTURAL DE TRENS

No hi ha ciutat cosmopolita en tot el globus terrestre que no compti amb un barri xinès.

El Chinatown de San Francisco, de Nova York, de Londres, de París, d’Amsterdam, de Buenos Aires, de Vancouver, de Toronto, de Melbourne, de Bangkok o de Singapur. La llista seguiria indefinidament, passant també per Barcelona, on ja hi ha més de 16.000 xinesos que hi viuen i hi treballen.

Petites Xines sovint enmig d’un cosmos completament occidental on, difícilment, comprendran del tot la seva història i les seves tradicions. Si agafem com a exemple l’emblemàtic barri xinès de San Francisco –on es concentra la comunitat xinesa més gran fora de l’Àsia–, apreciarem signes d’un petit univers que es reprodueix en altres ciutats: un gran arc o porta d’entrada a l’Orient que ens introdueix dins un entramat de carrers plens de comerços, restaurants i vivendes que segueixen l’estètica del lloc d’origen dels seus habitants. No sé si tot plegat s’assembla gaire a la Xina primigènia, si els petits i grans objectes plens de colors que els turistes compren amb avidesa recorden molt al més tradicional art xinès, però la Xina és present en totes aquelles persones que hi viuen i hi treballen, que no obliden d’on venen malgrat que siguin a l’altra punta del planeta. Potser els mercats, amb el seu peix, la seva carn, un seguit de verdures i fruites de vegades desconegudes per a nosaltres, ens donen les pistes més ajustades a la seva realitat.

Uns xinesos que, a ulls dels que no van sortir mai del país d’origen, o de les velles generacions que van haver d’emigrar, són ja molt poc xinesos, de tan occidentalitzats com s’han tornat. Aquesta és la sensació que es desprèn d’una novel·la que vaig llegir fa molts anys i que parlava d’això, del xoc cultural entre unes mares i unes filles de la comunitat xinesa de San Francisco: les primeres, nascudes a Xina i emigrades per raons de necessitat; les segones, filles del món occidental per naixement –del qual reclamen ser-ne membre de ple dret– i filles del món oriental per herència –que coneixen només a través del relat de les seves mares, de quatre fotografies antigues i unes tradicions que, tot sovint, troben antigues i fora de lloc.

“El club de la Bona Estrella”, és com es titulava aquell llibre, i estava escrit per una autora que havia viscut en pròpia pell l’experiència de formar part d’aquests dos universos en un de sol. Un llibre del qual se’n va fer una pel·lícula que no recordo si era bona o dolenta, però sí que em va agradar el llibre, pel fet de ser un testimoni sense més pretensió que la d'explicar aquest xoc cultural de trens.

            Mares i filles que sovint no es comunicaven bé, que no es comprenien les unes a les altres malgrat la profunda estimació. Mares que volien preservar la tradició i la moral d’allà, amb la mà ferma d’aquell qui s’aferra al seu passat, perquè sense ell no sap qui és. Filles que lluitaven per evolucionar, progressar, superar allò que els semblava antic i d’un altre temps, com si acceptar-ho, heretar-ho, signifiqués la renúncia a tot allò que volien ser.

 

Un viatge d’Orient a Occident per buscar un món millor, amb més recursos i més possibilitats. Un viatge que van fer uns homes i unes dones amb una maleta petita i un cap ple de records. Possiblement el mateix viatge, però a la inversa, que faran molts dels nostres fills occidentals. Això sí, amb l’avantatge de viure en un món més proper, més comunicat, més mestís i més ampli de mires, voldria pensar.

EL TEU JARDÍ

A la vida hi ha molts moments en què necessitem un espai on poder reflexionar, un indret impregnat de silenci on els nostres pensaments puguin brollar com l’aigua d’una font. A la nostra vida hi ha molts moments en què necessitem un jardí.

El jardí pot ser a casa teva mateix, o en una terrassa o petit balcó; pot ser un racó d’un parc públic o el paisatge conegut de la teva infància.

De jardins n’hi ha de tota mena i de totes les èpoques i estils inventats. Els jardins de la Roma antiga, on no hi faltaven les estàtues de grans personatges o divinitats; els claustres monàstics, dissenyats amb l’austeritat necessària per a la pregària i la contemplació de Déu; l’ostentació francesa dels grans palaus de l’aristocràcia de tots els temps, on l’afany de l’home per manipular la natura arribava a l’extrem de convertir els seus jardins en geometries estrictes i mil·limètriques.

 

  

Els jardins anglesos, impregnats d’aquell romanticisme de la seva literatura, on l’evasió és l’element més buscat, on la pròpia naturalesa esdevé un personatge en si mateix; els jardins mediterranis, que semblen ulls que miren al mar, pulmons que respiren la brisa marina deixant-se bressolar suaument com un infant; jardins africans, carregats d’olors; jardins asiàtics, esquitxats de temples, d’aigua i de flors.

Les particularitats de cada país o zona del món s’imposen en aquests espais verds demostrant la pròpia naturalesa dels qui hi viuen, la seva manera de ser.

Espais plens de natura que han estat font d’inspiració per a artistes de totes les disciplines: allà han pintat, han composat la seva música, han escrit els seus versos, han estructurat novel·les i petits contes.

Racons amagats on s’han viscut i es viuen veritables històries d’amor de tota mena, de tota classe animal. Un lloc on el pas de les estacions es manifesta de tal manera que ens fa adonar que la vida passa i que nosaltres, allà al jardí, hi hem viscut una eternitat de moments.

            Jardins que formen part de tu i de mi, als quals no hi podem deixar de tornar.

DIES ROMANS

Obrir la finestra i escoltar la cantarella italiana que arriba des d’ algun racó d’una piazza del centre històric de Roma: un  guia explica a un grup de turistes els detalls de la façana barroca que allà s’hi troba. Si hi entres, pots descobrir qualsevol meravella d’un dels mestres italians que van omplir el nostre món de bellesa, misticisme i plaer per als sentits.

            De sobte, el repicar impacient de les campanes que criden a missa. Domenica mattina. Roma.

Han passat dos dies des que vam arribar a l’antiga capital de l’imperi romà. L’octubre ha deixat pas al mes de novembre i amb ell ha arribat una certa fresca –que no pas fred, encara– que bona falta feia. Als carrers adjacents a la via del Corso hi treuen el cap les parades de castanyes. No sé com s’ho fan, però són més grans, més rodones i més maques que les que hem vist per la nostra terra, aquests dies. La seva olor i l’escalforeta que desprenen omplen de tardor els carrers romans, on una riuada de gent –la majoria italians de tota la província que visiten la ciutat i hi fan les seves compres– passeja sense pressa, badant a cada aparador.

Quan el capvespre es fa present, les taules que totes les trattorie mantenen a fora des de l’estiu es comencen a omplir de clients. Plats de pasta, risotto, cotoletta alla milanese, puntarelle, carciofi alla romana i un mosaic de colors i sabors mediterranis et fan girar la vista a cada moment, convidant-te a seure en la darrera taula lliure, allà al racó.

            Veure passar la gent, assegut a la terrassa d’un cafè, d’un restaurant, en una piazza qualsevol de Roma, et fa perdre el món de vista per uns instants i  assaboreixes, senzillament, el present. El passat, tanmateix, es fa notar amb força si observes al teu voltant. Segur que, des de la terrassa on et trobes, arribes a veure una façana, un fris, una cúpula que sobresurt, un frontó sostingut per columnes mil·lenàries...

Els cotxes i les motos passen temeràriament entre la munió de vianants. El meu fill em pregunta si les pedres que trepitgem són les mateixes sobre les quals caminaven els antics gladiadors –aquells homes que omplien de coratge el Colosseo, grans amants, adorats i admirats per tots i totes–. Entre el bullici, un refugi de pau: el Palazzo Doria – Pamphillj. No és la primera vegada que el menciono, ni tampoc serà l’última. Un cop superada l’entrada principal, accedeixes a un pati de columnes renaixentistes al voltant del qual es disposen les ales de la residència d’aquesta important família. Una família, com totes les poderoses, que es va fer a base de matrimonis entre els integrants de les millors cases, contribuint així a incrementar-ne el seu valor, el seu poder, el seu patrimoni. El Palazzo Doria Pamphilj és una meravella amagada al bell mig de Roma, un reducte de pau i de bon gust d’altres èpoques que ningú que trepitgi la vella capital italiana pot perdre’s. Un edifici que guarda amb recel la més impressionant col·lecció privada de pintures i escultures dels grans mestres de la pintura i l’escultura de tots els temps. Però no només és això, sinó també la llar dels que hi van viure, i gràcies als seus salons ben conservats, als mobles, retrats, miralls i objectes que han quedat aturats en el temps, dintre els murs revestits de vellut i tapisseries brodades, podem saber una mica com eren i com vivien. 

        Agafo un aparell d’aquells que sembla un telèfon i que anomenen audio-guia. Me’l poso a l’orella i una veu jove, masculina, em relata els detalls de la vida al palazzo. En cert moment, la veu que em fa de guia em confessa que ell en forma part, d’aquella família, que n’és un dels descendents. M’explica com ell i la seva germana, de petits, jugaven per aquells salons i em parla dels personatges que ens miren, a través dels quadres, com dels seus oncles-avis i tietes. Els Doria Pamphilj segueixen vivint al palau, probablement en una ala que mai mostren al visitant. Amb la família –la meva–, especulem, tot observant les finestres des del pati quadrat. Potser és allà on es veu certa llum, unes finestres l’interior de les quals no arribem a veure. Potser els ulls de la veu que ens ha fet de guia ens observen des de l’altra banda.

Domenica pomeriggio. Marxem cap a casa amb la motxilla carregada de les nostres més recents experiències, dels nostres dies romans.

EXPERIÈNCIA ROMANA

Una de les coses que més m’agraden de Roma és que té la mida d’una ciutat que pots recórrer caminant.

            Veure com s’enfila el sol, un matí qualsevol, en el fòrum romà; passejar pels carrers empedrats, evitant les grans vies on els cotxes i les motos poden donar-te un bon ensurt –no hi ha res més trepidant que la conducció dels romans!–; asseure’s a migdia en qualsevol terrassa de qualsevol plaça –n’hi ha tantes!– i degustar una bona pasta, un vi de la regió, mentre veus passar la gent, mentre escoltes la musicalitat de l’idioma –perquè no només el parlen, sinó que el canten a cada frase–; endinsar-te a mitja tarda en un palazzo burgès reconvertit en galeria d’art o museu, com la magnífica Galleria Doria Pamphilj –a la mateixa via del Corso–.

            Museus a l’interior de grans villes o autèntics museus a l’aire lliure, un espectacle que ens remet a la nostra història i als propis orígens i que, tot passejant-nos-hi, ens fa adonar que l’home les ha passat de tots colors.

L’entramat de carrerons i petites places, amaguen sovint autèntiques joies arquitectòniques: fa molts anys vaig estudiar les esglésies barroques de Roma, –que constitueixen un motiu en si mateix per a una escapada a la ciutat–; a classe, les vam llistar, les vam estudiar una a una, en vam analitzar la seva estructura, en molts casos revolucionària en la seva època i finalment les vam visitar. No hi ha res com refugiar-se en l’interior d’algun d’aquests temples per comprendre el bon ofici d’arquitectes, escultors i pintors del millor barroc. I en l’indret menys pensat –de tant amagat com es troba–, dins aquella penombra fresca i silenciosa, ens pot sorprendre la presència d’un botó –de vegades cal posar-hi una moneda–. L’hem d’activar immediatament, perquè aleshores es farà la llum!, i descobrirem que teníem al davant nostre un autèntic Caravaggio o un “Extasi de Santa Teresa” del mateix Bernini.

 

  

Però Roma no només ens parla de temps molt antics, sinó també d’un segle XX que la va convertir en un dels principals platós cinematogràfics d’Europa. Escenes mítiques com la d’un Gregory Peck i una Audrey Hepburn conduint una vespa a la manera italiana a “Vacances a Roma”, o l’exuberant  Anita Ekberg banyant-se de nit a la Fontana di Trevi amb Marcello Mastroiani a “La Dolce Vita”, han estat part important de la història del setè art. També la Roma reconstruïda en els famosos estudis de Cinecittà per gravar escenes memorables de Ben Hur, Cleopatra o Quo Vadis. Infinitat de pel·lícules clàssiques del cinema, que només van ser el principi d’una Roma convertida en plató, perquè en l’actualitat la llista creix any rere any, acollint-hi directors de tot el món, gèneres de tota mena, actors i actrius de totes les espècies.

Ciutat de les arts, ciutat del cinema, reminiscència del vell imperi, epicentre de la dolce vita... un assortiment de gustos tan variat com els gelati que omplen de color cada racó i cada plaça de la vecchia Roma.

HISTÒRIES DALT DEL TREN

La crisi i els pocs recursos econòmics han revifat més que mai un mitjà de transport que podia semblar que havia quedat antic o, si més no, relegat a un paper de segona: el tren. Aquell que va arribar amb la revolució industrial i que va modernitzar la vida i el transport dels nostres besavis i avis, que permetia transportar tota mena de coses i aliments d’uns països a altres, que permetia unes xarxes comercials molt més ràpides i efectives que no pas els cavalls, aquell nou invent del segle XIX que va revolucionar el món sencer i les relacions humanes, va perdre patina i modernitat quan al segle XX li va sorgir la competència de l’avió.

 

El nou mitjà de transport aeri, de passatgers, a més a més de mercaderies, va transformar completament la nostra manera de viatjar, com en el segle XIX ho havia fet el tren amb la dels nostres avantpassats. I els avions, aleshores, ens va introduir el nou concepte del temps, o més aviat, la pressa. Per què gastar hores, dies o setmanes per a creuar fronteres i recórrer països per terra ­–per no parlar de fer-ho per mar- si es pot fer per aire en un període de temps infinitament més curt? Per què perdre temps en el viatge en si mateix, en el trajecte que ens porta d’un indret a l’altre, quan el més important és allà on anem, és a dir, el nostre destí final?

                Si pensem en un trajecte d’avió, és obvi que, quan abans arribem al destí, millor. Perquè l’única cosa que podem fer –a banda de llegir una estona o veure allò que ens imposin en una pantalleta penjada del sostre- és observar l’hostessa recórrer el passadís amunt i avall, amunt i avall, potser un cop de colze, potser el feliç esdeveniment del carret del menjar, de les begudes, del cafè que no volem o, el que és pitjor, del carret del duty free. Les finestres ens mostren un tros de cel blau, els núvols canviants, la negror absoluta de la nit i poca cosa més.

El tren és una altra cosa. Sempre he pensat que no hi ha viatge millor que arribar al teu destí assegut en un vagó de tren. El trajecte, ja de per sí pot ser molt estimulant, perquè té la mesura de l’home, de tocar de peus a terra i anar descobrint el paisatge canviant a través de la pròpia mirada. Podem saber més del país, la ciutat o la petita població on arribem gràcies a tot allò que veiem i que ja ens comença a donar pistes del que ens trobarem al final del camí.

El tren té el romanticisme dels vells temps, tant si es tracta d’una màquina d’època per a recorreguts turístics com si viatgem amb els més moderns equipaments. En els seus compartiments sempre hi passen coses, es coneix tota mena de gent, es disposa de temps per parlar, per llegir, per rumiar nous projectes, per estretir vincles amb algú, per enamorar-se.

     La literatura i el cinema n’ha fet nombroses pel·lícules, dalt d’un tren, essent l’escenari perfecte tant per a una història d’amor com per a un meditat assassinat. En un tren amb tanta patina com l’Orient Express, Agatha Christie matava un milionari nord-americà a base de dotze punyalades, donant feina de valent al seu Hercule Poirot, que havia d’investigar entre una sèrie de passatgers il·lustres, cadascun amb la seva coartada pertinent. També, dalt d’un tren, provocava un encontre Alfred Hitchcock –tot inspirant-se en una novel·la de Patricia Highsmith- entre dos estranys, per a cometre un doble assassinat. Tanmateix, no tot són males intencions les que viatgen en els vagons, perquè bé que una Meryl Streep era capaç d’enamorar-se d’un Robert de Niro molt jove en un trajecte diari cap a la ciutat, o anys més tard, en un viatge en tren per Europa, d’aquells que sempre ha fet la gent jove en un moment determinat de la seva vida, un Ethan Hawke coneix a una Julie Delpy, acordant fer parada a Viena per veure si en vint-i-quatre hores és possible fer néixer l’amor entre noi nord-americà i noia europea.

Històries dalt del tren, reals, inventades, narrades per grans escriptors, dirigides per bons cineastes... totes elles transcorregudes mentre la màquina llisca per les vies travessant paisatges propers o llunyans, llacs, muntanyes, glaciars, vegetació exòtica, camps de blat, terrasses de vinyes, sabanes africanes, seguint el curs d’un riu i, de vegades, arribant fins al mateix mar. Persones de tota mena que s’asseuen als seus vagons i observen a través de la finestra mentre veuen canviar el paisatge i s’adonen, al cap i a la fi, d’aquest gran invent que connecta casa nostra amb els indrets més recòndits i sorprenents del món. 

SAVIESA ORIENTAL

Hi va haver un temps en què em trobava terriblement accelerada. La vida passava de pressa davant dels meus ulls i ni tan sols arribava a fixar la mirada en res concret. En aquell període de temps em vaig convertir en una malabarista que feia anar més pilotes de les que humanament podia. Volia ser i arribar a tot arreu i, com ens passa a tots els mortals que patim ceguera temporal, el cos em va començar a llençar advertències a la manera més clàssica: estrés, migranyes,

hèrnies cervicals, una son que no te l’acabes perquè no dorms bé, perquè has oblidat aturar-te una mica, només una mica, i descansar de veritat... Probablement, a més d’un o una li resulti familiar aquesta situació.

Va ser aleshores quan vaig descobrir el taixí i, de passada, la filosofia oriental. Quan anomenes aquesta paraula, la primera imatge que acudeix a la ment és la d’aquells vellets xinesos que practiquen una mena de gimnàstica coreografiada i pausada en els parcs públics d’Orient. Poques persones occidentals en tenen gaire més informació, i això que la pràctica del taixí amaga un món molt més enllà d’aquesta visió amable i estètica dels vellets xinesos.

El taixí és un art marcial d’origen incert practicat al llarg dels segles per una sèrie de famílies xineses que en guardaven els seus secrets gelosament. Les claus per a practicar-lo es transmetien de generació en generació i servien per a l’autodefensa i també per a la relaxació. Un art marcial que parteix de premisses tan antibel·licistes com “utilitza la ment i no la força”.

Cada un dels seus moviments es coneix amb una frase tan suggeridora com “acariciar la cua del pardal” o “apartar la crinera del cavall” o “abastar l’Univers”. Tots ells són d’aparença senzilla i s’encadenen els uns als altres configurant formes de gran bellesa que els mestres xinesos i deixebles occidentals han après. La pràctica del taixí pot semblar fàcil, poca cosa, però amaga un veritable esforç de concentració, memorització i aprenentatge que, si aconsegueixes assolir-lo, et porta a un estat d’equilibri cos i ment a través del qual, us ho asseguro, es pot assolir la felicitat. Perquè aquesta no és altra cosa que aquells instants en què t’atures, observes al teu voltant i t’agrada allò que veus.

Hi va haver un temps en què em trobava terriblement accelerada i vaig trobar una mestra de taixí que em va ajudar a aturar-me, respirar i observar el món al meu voltant. L’Evelyn Cabiles em va iniciar en un art desconegut que, segons diuen els mestres xinesos, t’acompanya durant tota la vida.

Evelyn A. Cabiles

I de la Xina al Japó, de la mà del poeta Matsuo Bashô, un dels grans mestres del haikú, una  forma de poesia tradicional japonesa que, a través de poemes curts, es dedica sovint a la contemplació i l’exaltació del món natural que ens envolta. Fa unes setmanes que vaig llegir una ressenya d’en Jordi Llavina, publicada al suplement cultural del Punt Avui, en la qual parlava del poeta i d’un llibre de viatges seu, recentment publicat en català. En Llavina en transcriu un passatge on el mestre descriu un instant del viatge realitzat a peu pel nord del Japó: “Ens vam asseure en una roca per descansar una estona i vaig reparar en un cirerer d’uns cinc pams d’alçada amb les flors mig obertes. Que ni tan sols aquest cirerer tardà, mig enterrat a la neu, s’hagués oblidat de la primavera em va omplir d’emoció: era com sentir el perfum de les flors de prunera en la calda de l’estiu”.

            Sembla que el poeta Matsuo Bashô es va convertir aviat en una celebritat i va esdevenir mestre de poetes. Però a ell li agradava recórrer el seu país a peu i contemplar la natura. Era així com trobava la seva font d’inspiració, contemplant de manera directa tot allò que l’envoltava. Convertia aquestes vivències en haikús d’exquisida senzillesa, tot seguint el camí dels seus predecessors. Tanmateix, ell aclaria: “No segueixo el camí dels antics; cerco allò que ells cercaren”.

I si ens plantegem què cercaven i cerquen els poetes de totes els temps i cultures, ens adonem que no és cap secret, ni cap cosa inabastable. És simplement un esclat de color, de primavera, de vivència, de vida. Només cal aprendre a observar i no deixar-s’ho perdre a causa de la nostra terrible pressa.

AQUESTA PETITA PÀTRIA QUE ÉS CASA TEVA

Diu el refrany: “Roda el món i torna al Born”, i no s’equivoca pas perquè almenys el català és un ésser tan viatger com enyoradís. Quan vaig escriure “Els anys robats” vaig tenir l’ocasió de conèixer molts homes i dones que van viure –o millor dit, van patir– l’exili. Alguns a França, d’altres a l’altra banda de l’Atlàntic, en països com Mèxic, Argentina, Xile, Bolívia, Veneçuela... En aquelles terres més properes o més llunyanes l’exiliat vivia sempre amb la maleta a mig fer, a punt per tornar a casa si es donava la circumstància. Així m’ho van transmetre molts i moltes.

  

Sembla que els temps actuals ens han fet la mala passada de fer patir un nou exili a les noves generacions. Qui no té un fill que ja pensa en el seu futur a l’estranger? O fins i tot ja hi és des de fa uns anys? O qui no ha deixat enrere a bons amics que treballen fora perquè aquí no se’n sortien prou bé? I quants es pregunten, des de fora: quan temps m’hi estaré? Quan haurà de passar perquè al meu país hi tingui un futur tant o més bo que al lloc on em trobo i, per fi, pugui retornar a casa meva?

Perquè “casa meva” són els meus, la meva llengua, el meu barri, la meva gent, el meu passat, la meva infància, el meu jo. Perquè sense casa meva jo no sóc res, no tinc ni rostre ni nom. És cert que alguns acaben construint casa seva a fora, on hi funden la seva família i hi acaben configurant el seu nou passat; però també és cert que sovint es retorna als orígens, fins i tot aquells que han passat més d’una generació en un altra terra. El català és així, per naturalesa: viatger i, alhora, enyoradís.

I, sigui al propi país o bé a fora, en qualsevol lloc on vivim part de la nostra existència hi procurem crear una llar, un espai íntim i personal que parla de nosaltres mateixos i de com concebem la nostra passada pel món. Al llarg de la història hi ha hagut pintors, poetes, músics, filòsofs, metges, científics, i tota mena de personatges que coneixem que han viscut aquí i allà i que, gràcies a les llars que han construït i que algú s’ha encarregat de mantenir intactes, tal i com les van deixar, ens descobreixen una part del seu tarannà com a persones, més enllà del que podem saber d’elles a través de llibres o de les seves obres. No hi ha cosa que m’agradi més que visitar algunes cases – museu quan viatjo pel món, i mirar d’imaginar-me com vivien i com sentien determinats personatges que fins llavors, em semblava conèixer. De vegades són detalls aparentment insignificants, com una butaca davant d’una finestra des d’on s’observa un determinat paisatge, o una taula d’escriptori amb els seus objectes més quotidians, o un gust determinat per les porcellanes, o per col·leccionar pipes, o senzillament un moble, un quadre, un paper de paret o una làmpada el que m’ajuda a apropar-me de veritat a aquell ésser que, si bé no vaig conèixer, casa seva ens ha unit una mica més. 

Penso en alguns exemples, com la casa del compositor Eduard Grieg a Bergen –una de les meves favorites–, en un entorn privilegiat enmig d’un bosc on, si pares bé l’orella, gairebé pots escoltar les notes de les seves magnífiques composicions musicals; o en la casa on va viure uns anys Charles Dickens, en un barri força cèntric de Londres, on s’hi conserva un pupitre, una habitació, uns papers que ens il·lustren sobre com era un dia qualsevol en la vida del conegut escriptor; o la casa on va viure Karen von Blixen –o Isak Dinesen, literàriament parlant– durant tants anys, a Kènia, i on va experimentar tot allò que després reflexaria a “Memòries d’Àfrica” i en alguns contes; i si mirem més a prop nostre, penso també en la casa on va morir Verdaguer, en plena natura a Vallvidrera, la qual té una galeria que ja parla per si sola sobre els moments que hi devia viure; o la casa on trenquen les onades del Mediterrani, a Sitges, un Cau Ferrat on Santiago Rusiñol organitzava tertúlies i festes i tota mena d’experiències modernistes envoltant-se de l’art i la cultura del seu moment. Cases arreu del món, on hi trobem petites pàtries que ens ajuden a conèixer millor les persones que hi van viure. De la mateixa manera que quan deixem entrar algú a casa nostra, i mentre passeja la mirada curiosa per les nostres coses –els llibres que hi tenim, les fotografies que hi hem penjat, els recons que hi hem format–, despullem part de la nostra ànima al visitant.  

MACCHERONI AL SUGO DELLA MAMMA

Florència. Una cita ineludible, almenys, un cop a la vida.

Un capvespre de finals d’estiu, ja fa dies: els florentins tornen a la rutina diària, com tothom; les motos i els cotxes trampegen entre els vianants distrets que posen la mirada d’un aparador a l’altre, d’un edifici o d’una escultura a l’altra.

   Florència està impregnat d’art, no només a l’interior dels seus museus, sinó pels carrers, ponts, façanes, cornises i places. Un tràfec de gent moderat, una llum que cau sobre les aigües de l’Arno, unes notes de guitarra d’un músic de carrer que canta Bob Dylan. A Florència es fa de nit i les olors exquisides del què es cuina a cada casa envaeixen tots els racons.

Entrem al Pandemonio, una trattoria com n’hi ha poques, sobretot per la seva mestressa. És un negoci familiar capitanejat per una mamma d’aquelles que no et deixen indiferent: t’abraça, et clava la mirada –fins a fer-te sentir menuda–, et somriu i, amb tota la seva generositat t’explica d’on ve i per què és com és. La mamma va tenir una mamma que no era pas rica, més aviat era molt pobra, explica. Tenia tres filles –a la nostra mamma se li neguen els ulls quan ens diu que les altres dues germanes ja no hi són–, i una feina a casa dels rics. La gran mamma cuinava banquets per a aquella gent en una cuina ample, amb una taula de treball immensa. Sota la taula, les tres filles s’amagaven durant hores, escoltant el tràfec de gent, seguint segurament els moviments de les cames conegudes de la progenitora que es movia amunt i avall, amunt i avall. De tant en tant, la mà d’ella es ficava sota la taula carregada dels bocins del que cuinava per als rics, com un ocell porta al niu amagat el menjar per a les seves cries, amb recel i ben de pressa, abans que ningú se n’adoni. La nostra mamma ja no és a sota la taula; ara és mestressa d’un dels millors restaurants de Florència, i reparteix somriures, orgull de raça i generositat per a tothom. Això sí, recorda perfectament d’on ve.

Florència té un rostre de dona que els florentins van adorar: és el rostre de Flora a la Primavera de Botticelli; és el rostre de Venus, al Naixement de Venus; és el rostre que van estimar no només els artistes sinó també els homes de tot Florència, entre ells els poderosos Médici.  

Simonetta –aquest era el seu nom terrenal– era tan bella que quan de ben jove va morir, diuen que els florentins no gosaven tancar-la en una caixa, sense més, i li’n van fer una de vidre, per poder-la admirar un cop més. La van passejar pels carrers de Florència en un comiat digne d’una reina. Expliquen que a mida que avançava la processó, les boques callaven i el silenci es feia present.

 

Venus, Madonnas, Mammas... És cert que també hi viu David, en forma d’escultures i pintures, i Perseu, i Mercuri... reis, papes, sants i déus mitològics, però deixeu-me dir que, per a mi, Florència té rostre de dona.

BONES VACANCES!

Acostumem a esperar durant tot l’any aquest moment; acostumem a comptar els dies, les setmanes... que manquen fins al desitjat moment de dir-nos els uns als altres l’alegre exclamació. Bones vacances! Potser les expectatives, després d’un any d’alimentar-les, estan un pèl massa crescudes i és per això que, quan arriba el moment litúrgic, iniciem aquest període estival amb una llista massa llarga de coses que volem fer, que volem llegir, que volem veure, que volem experimentar. No ho sé, potser quan un espera massa...

Jo he optat, en els darrers anys, per escurçar la llista dels desitjos, seguint la teoria que diu que el secret de la felicitat resideix en les petites coses: un nombre limitat, més aviat petit, de desitjos; tots ells assumibles, fàcils, senzills. Només d’aquesta manera, les nostres possibilitats de triomfar seran infinitament majors!  

Es desprèn molta saviesa i sentit comú en alguns rituals orientals que no fan més que amagar autèntiques maneres de viure i sentir la pròpia existència. Fa molts anys vaig llegir un petit gran llibre, El llibre del te d’ Okakura Kakuzo. No sé ni com va caure a les meves mans però la seva lectura em va impressionar de tal manera que al llarg dels anys hi he anat tornant, trobant-hi sempre, en les seves pàgines, respostes senzilles i clares a fets quotidians. El llibre mira d’explicar als occidentals la cerimònia del te practicada pels japonesos. I, ja d’entrada, ens adverteix que no és un ritual merament estètic –ignorants els qui s’ho pensin!–, sinó que aglutina l’essència del taoisme i la doctrina del Zen. No entrarem a detallar tot el procés d’aquesta cerimònia –a qui interessi, recomano intensament la lectura del llibre!–, però sí vull aturar-me un instant en el lloc on es desenvolupa aquest ritual sagrat: el Sukiya, o cambra del te. Un indret que destaca per la seva austeritat i senzillesa i que tradueixen de tres maneres: és la Casa de la Fantasia perquè és una estructura efímera, construïda amb materials molt simples, i destinada a satisfer exigències artístiques personals; és, alhora,  la Casa del Buit perquè inicialment és nua d’ornamentació, essent possible decorar-la amb algun detall ornamental, sempre que sigui un caprici temporal; i, finalment, és també la Casa de l’Asimètric, perquè és consagrada al Culte de l’Imperfecte –quin culte més perfecte!–, el qual predica que la veritable bellesa només pot descobrir-la aquell que mentalment completa l’incomplet, és a dir, que pertoca a cada convidat a la cerimònia del te completar, per via de la imaginació i segons els seus gustos personals, l’efecte del conjunt. Tot plegat respon al missatge clar i explícit de que “hem de procurar gaudir el més possible del present”. Prenem nota!

I tornant a les vacances que uns ja han començat i altres estan a punt de fer, cal també parlar de família i convivència. N’hi pot haver que les visquin en soledat, per decisió pròpia o per imposició, però en la majoria dels casos les vacances representen una època de l’any en què invertim el nostre temps lliure amb algú, siguin els pares, els avis, els fills, els néts, els cosins, la parella, els amics... cadascú amb qui tria o amb qui li toca. De vegades la convivència és fàcil, volguda, desitjada... de vegades la tensió creix de tal manera que al final d’estiu sents a parlar de grans baralles a la siciliana, ruptures de parella, etc.

            El divendres vaig anar a veure una estrena al cinema que retrata una reunió familiar, amb tots els seus matisos, alts i baixos: Le Skylab, dirigida per la també actriu Julie Delpy, és una pel·lícula que m’ha fet divertir-me de valent amb situacions i personatges que podríem trobar en totes les famílies. És una pel·lícula tan boja i realista com la vida mateixa, com ho som tots plegats. Està plena de personatges imperfectes, humans al cap i a la fi, i destil·la veritat, família i vacances en aquells estius dels anys setanta en què no teníem res i ho teníem tot.

            Us desitjo unes BONES VACANCES!... i fins a la tornada.

TEMPS DE LLIMONES A LA COSTA AMALFITANA

Un parell d’anys després que l’entranyable pel·lícula “La vita è bella” guanyés tots els premis amb què va triomfar, jo recorria la carretera sinuosa de la costa amalfitana, al sud d’Itàlia, tot escoltant una vegada rere l’altra la seva banda sonora, de Nicola Piovani. Recordo que era primavera i el meu ventre ja començava a adquirir un cert volum, anunciant una experiència per la qual encara no havia passat mai: la maternitat. Recordo aquella carretera retallada pels capricis del mar Mediterrani, els seus pobles petits, coloristes, replets de llimoners que creixien per tots els racons. Tot plegat, una autèntica balconada davant del mar, un indret privilegiat on la naturalesa s’ha lluït de veritat.

No sabria dir per què, però cada vegada que escolto aquesta música viatjo novament a aquell moment en què tot estava per fer i després del qual em va canviar la vida, com a tots els que hem viscut aquesta meravellosa experiència. Es fa difícil recordar la pròpia vida abans de ser pare o mare, sovint ho comento amb la parella, amb la família, amb les amigues. Ara, n’hi ha una, d’aquelles de fa molt temps, d’aquelles que no cal que els expliquis com ets perquè et coneixen abans que tu mateixa ho fessis, que fa poc ha estat mare, per primera vegada; ara mateix, n’hi ha una altra, també d’aquelles d’abans dels temps, que aviat serà mare –en aquest cas, per tercera vegada!–. Aquests dies hi penso, i m’agrada saber com estan i com ho viuen perquè no puc deixar de somriure, tot recordant...

‘La vita è bella’ és, a més a més d’una magnífica banda sonora que només parla de vida, una pel·lícula meravellosa escrita, dirigida i interpretada per Roberto Benigni. Quin descobriment, el dia que aquest home ens va regalar una versió de l’holocaust des d’una perspectiva completament diferent a la que estàvem acostumats! Una història protagonitzada per Guido, un personatge de la Itàlia a punt de ser cruspida pel feixisme, que es resisteix a caure, malgrat les circumstàncies terriblement adverses, en la desesperació. I ho fa pel seu fill, al qual li explica una història tan ingènua com inversemblant, sobre el lloc on els porten. En Guido vesteix aquella deportació cap a un camp d’extermini nazi com una mena de concurs on el premi final serà un tanc, objecte admirat i desitjat pel seu fill. En Guido ens mostra l’últim desig d’un pare, quan la situació no pot ser pitjor, i aquest desig no és res més que evitar que el seu fill pateixi, que tingui por, que es desesperi davant d’una realitat impossible de digerir.

            La pel·lícula és d’una sensibilitat que fereix i alhora fa riure. És com la vida mateixa, amb les seves dosis de tragèdia i de comèdia a cada moment. Si fa temps que no l’heu vist, recupereu-la, i alhora recupereu la seva música. Jo us en deixo aquí tan sols un tast que, a més a més, porta la veu d’una cantant israeliana que ha utilitzat el seu art en favor de la pau entre els pobles i les diferents ètnies i creences, la Noa.