dilluns, 30 de juliol del 2012

BONES VACANCES!



Acostumem a esperar durant tot l’any aquest moment; acostumem a comptar els dies, les setmanes... que manquen fins al desitjat moment de dir-nos els uns als altres l’alegre exclamació. Bones vacances! Potser les expectatives, després d’un any d’alimentar-les, estan un pèl massa crescudes i és per això que, quan arriba el moment litúrgic, iniciem aquest període estival amb una llista massa llarga de coses que volem fer, que volem llegir, que volem veure, que volem experimentar. No ho sé, potser quan un espera massa...
Jo he optat, en els darrers anys, per escurçar la llista dels desitjos, seguint la teoria que diu que el secret de la felicitat resideix en les petites coses: un nombre limitat, més aviat petit, de desitjos; tots ells assumibles, fàcils, senzills. Només d’aquesta manera, les nostres possibilitats de triomfar seran infinitament majors!  


Es desprèn molta saviesa i sentit comú en alguns rituals orientals que no fan més que amagar autèntiques maneres de viure i sentir la pròpia existència. Fa molts anys vaig llegir un petit gran llibre, El llibre del te d’ Okakura Kakuzo. No sé ni com va caure a les meves mans però la seva lectura em va impressionar de tal manera que al llarg dels anys hi he anat tornant, trobant-hi sempre, en les seves pàgines, respostes senzilles i clares a fets quotidians. El llibre mira d’explicar als occidentals la cerimònia del te practicada pels japonesos. I, ja d’entrada, ens adverteix que no és un ritual merament estètic –ignorants els qui s’ho pensin!–, sinó que aglutina l’essència del taoisme i la doctrina del Zen. No entrarem a detallar tot el procés d’aquesta cerimònia –a qui interessi, recomano intensament la lectura del llibre!–, però sí vull aturar-me un instant en el lloc on es desenvolupa aquest ritual sagrat: el Sukiya, o cambra del te. Un indret que destaca per la seva austeritat i senzillesa i que tradueixen de tres maneres: és la Casa de la Fantasia perquè és una estructura efímera, construïda amb materials molt simples, i destinada a satisfer exigències artístiques personals; és, alhora,  la Casa del Buit perquè inicialment és nua d’ornamentació, essent possible decorar-la amb algun detall ornamental, sempre que sigui un caprici temporal; i, finalment, és també la Casa de l’Asimètric, perquè és consagrada al Culte de l’Imperfecte –quin culte més perfecte!–, el qual predica que la veritable bellesa només pot descobrir-la aquell que mentalment completa l’incomplet, és a dir, que pertoca a cada convidat a la cerimònia del te completar, per via de la imaginació i segons els seus gustos personals, l’efecte del conjunt. Tot plegat respon al missatge clar i explícit de que “hem de procurar gaudir el més possible del present”. Prenem nota!


I tornant a les vacances que uns ja han començat i altres estan a punt de fer, cal també parlar de família i convivència. N’hi pot haver que les visquin en soledat, per decisió pròpia o per imposició, però en la majoria dels casos les vacances representen una època de l’any en què invertim el nostre temps lliure amb algú, siguin els pares, els avis, els fills, els néts, els cosins, la parella, els amics... cadascú amb qui tria o amb qui li toca. De vegades la convivència és fàcil, volguda, desitjada... de vegades la tensió creix de tal manera que al final d’estiu sents a parlar de grans baralles a la siciliana, ruptures de parella, etc.


            El divendres vaig anar a veure una estrena al cinema que retrata una reunió familiar, amb tots els seus matisos, alts i baixos: Le Skylab, dirigida per la també actriu Julie Delpy, és una pel·lícula que m’ha fet divertir-me de valent amb situacions i personatges que podríem trobar en totes les famílies. És una pel·lícula tan boja i realista com la vida mateixa, com ho som tots plegats. Està plena de personatges imperfectes, humans al cap i a la fi, i destil·la veritat, família i vacances en aquells estius dels anys setanta en què no teníem res i ho teníem tot.

            Us desitjo unes BONES VACANCES!... i fins a la tornada.





dilluns, 23 de juliol del 2012

UN MAL COMPANY DE VIATGE


Diu el diccionari de l'IEC que l’orgull és un excés d’estima d’un mateix, dels propis mèrits, que fa que hom es cregui superior als altres. I jo afegiria que l’orgull és la causa de molts maldecaps i un seguit de frustracions i coses que podem deixar de fer. És, per tant, un mal company de viatge en aquest trajecte de curta o llarga durada, com es vulgui veure, que és la pròpia vida.


            En els darrers dies hi he anat a parar a través d’una pel·lícula i d’una obra de teatre. La pel·lícula no és una altra que ‘The artist’, una perla exquisida amb què l’art del cel·luloide ens ha delectat darrerament. Resulta que el seu protagonista és un galant del cinema mut que se’n riu de la recent arribada del sonor amb aquella supèrbia extrema del que es creu posseïdor del futur. Assistirem, doncs, a la gerra d’aigua freda que li cau al damunt a tan magne personatge quan s’adona que sense veu, ell no és ningú. Però l’orgull, ai, l’orgull!, el paralitzarà com una mala cosa impedint-lo reaccionar.



Més o menys el que li passa a l’entranyable protagonista de l’altra perla, la teatral, que és el Cyrano de Bergerac. Vaig assistir a l’última funció de la temporada, a la Biblioteca de Catalunya, per segona vegada, i encara em va agradar més que la primera. Quin text! Quins versos pronunciats per aquest gran actor que tenim ara mateix al nostre país que és en Pere Arquillué! En una ocasió anterior ja vaig parlar del seu nas, aquest noble i grandiós atribut; ja vaig descriure les virtuts i els defectes d’un personatge com en Cyrano, però avui s’escau parlar del seu orgull, aquell que l’acompanya durant tota la seva vida privant-lo d’arriscar-se a l’experiència completa de l’amor. És així com, al final de l’obra, escoltem aquells versos de meravellosa lucidesa en els quals Cyrano descriu l’única cosa que s’emportarà amb ell, un cop al cel, i que no és altra que... el seu orgull.


Quantes vegades hem sentit a parlar d’un pare i un fill enfrontats, d’uns germans que van créixer junts i ara no es parlen, d’un amic i un altre amic que van deixar un bon dia d’estimar-se, d’una parella que va deixar de mirar-se? Quantes vegades hem escoltat o hem sentit en la pròpia pell que l’orgull ens impedia actuar amb el cor, a través del record, de la tendresa que ens havia fet estimar i ara ens fa odiar? L’orgull, aquest mal company de viatge, ha estat causa de grans amputacions i d’un deixar de viure de moltes persones que poc a poc obliden que abans somreien, i acceptaven, i toleraven, i en definitiva arriscaven. Perquè l’antítesi de l’orgull, segons alguns diccionaris, és la modèstia, i l’humilitat.

dilluns, 16 de juliol del 2012

LA DONA, QUIN PAPER!



Fa uns mesos vaig descobrir una d’aquelles sèries de TV que ja fa temps que sentia anomenar però que encara no m’havia posat a mirar. Normalment sóc una mica escèptica amb tot allò que a la televisió triomfa, perquè –digue’m bitxo raro– no li acostumo a trobar tot allò que altres li troben. Però alhora sóc curiosa, molt curiosa, i m’agrada formar-me una opinió sobre les coses després de tastar-les, m’agradin o no.
Així que em vaig aventurar a veure els primers capítols d’aquesta gran sèrie, Mad Men, i ara ja vaig tot el dia pensant en quan podré veure el capítol següent. Sí, senyor, crea addicció... i de les bones!
Va ser un dia que vaig sentir a parlar a l’historiador i editor Josep Maria Castellet d’aquesta sèrie, i aleshores em vaig dir: alguna cosa deu tenir, no? Ell mencionava el gran rigor que hi havia en la recreació de l’època, a nivell estètic, des del pentinat dels personatges, la manera de vestir, el que beuen i el que mengen, fins al telèfon des d’on truquen o la màquina amb la qual escriuen. I és completament cert, és un autèntic plaer fixar-se en el detallisme dels objectes, estilismes i demés.


Però a més a més, a mi, en aquesta sèrie que recrea el món de la publicitat al Nova York de finals dels 50 i que va cap endavant, em fascina la psicologia dels personatges: els prototips són universals i intemporals –l’ambiciós, l’honest, el líder, el del passat obscur, la perfeccionista, la voluptuosa, el trepa...–, però més enllà d’aquest fet, tots i cada un d’ells se situen de ple en l’època en que viuen, aquests anys 50 i després 60 tan farcits d’estereotips, condicionants socials i patrons sexuals. L’home treballa i escala posicions; l’home es vesteix i es pentina de manera impecable i triomfa fàcilment, sense necessitat de ser posseïdor de grans virtuts, entre la prole femenina que l’idolatra. La dona... la dona és una altra cosa: elles s’arreglen, es maquillen, es comporten i actuen com se’ls demana que facin. Poden demostrar els seus encants en el món laboral, com a secretàries; o poden lluir els seus grans atractius, com a perfectes esposes i dolces mares. Ai d’aquella trepa que vulgui alguna cosa més, per exemple ser com els homes, potser fer el que fan ells!
Aquesta sèrie, lluny d’indignar-me –com a membre del club de segona, el de les dones, segons els feliços 50–, em fa pensar i refermar en tot allò que som i podem ser. Perquè afortunadament les coses han anat canviant –no ens enganyem, encara resta un llarg camí–, però cal aprendre del passat, constantment, per saber cap on anem i allò que no podem pas repetir. Mai!


Mad Men és una sèrie magnífica, que no jutja, sinó que exposa; que no es posiciona, sinó que demostra. I no és l’únic producte televisiu o cinematogràfic que ho ha fet, sinó que podríem fer una llista de diverses obres, més i menys destacables, a través de les quals assistim a aquest món tan estèticament atractiu i alhora moralment inquietant que va suposar els anys 50 i 60. No voldria aturar-me en pel·lícules realitzades en la pròpia època, sinó en aquelles que han fet directors actuals amb la mirada posada en aquells anys. És així com m’adono que tots coincideixen en mostrar la dona d’una certa manera, amb uns tics, uns estigmes i unes característiques determinades. Pel·lícules com Les hores, Lluny del cel, o La guanyadora –totes tres amb Julianne Moore en el paper de dona en qüestió–, El somriure de la Mona Lisa, Els ponts de Madison County, Tres desitjos o la fantàstica Revolutionary Road, en són exemples molt il·lustratius. En totes elles, les aparences amaguen un autèntic infern que crema en la vida interior d’aquestes dones; en totes elles, una gàbia d’or disfressa de felicitat allò que és una veritable tortura de la qual no saben com sortir-ne.





Segons els anuncis de l’època, els grans aliats de la dona eren els nous aparells electrodomèstics que, o bé les feien més belles a ulls dels homes, o bé els facilitaven les seves tasques domèstiques. Potser si una dona posseïa l’últim model de rentadora ja podia ser feliç, o si tenia aquell arrissador de cabell somiat ja podia fer feliç al seu home. Tan poc s’esperava d’elles? La dona, quin paper!




dilluns, 9 de juliol del 2012

VIDA I MORT DEL PETIT COMERÇ



En dies com aquests en què llegim noves mesures per tal d’ampliar el marge horari d’obertura dels comerços, com a consumidors i com a éssers sempre atrafegats podem pensar: que bé, així m’organitzo millor i tinc més temps per anar a comprar això i allò... però no ens enganyem, també és més temps que el pobre propietari del petit comerç, el qual es parteix la jornada amb un sol treballador que pot pagar, o amb la dona, o amb el fill, o amb el germà... aquell valent que un bon dia va obrir una llibreria de barri, una botiga de roba, de sabates, un bar, un restaurant de quatre taules i bon menjar, aquell que a les grans urbes ja s’està convertint en una espècie en perill d’extinció, es pregunta: i si ara ja no tinc hores per a mi perquè me les passo darrera el taulell, i si ara ja no puc gairebé ni pagar la mitja jornada al noi que em ve a les tardes perquè les vendes han baixat, i si ara tinc la dona malalta i no hi puc pas comptar... com dimonis m’ho faré?


David contra Goliat: quina mesura més igualitària, ja que fet i fet, tothom serà lliure d’obrir més hores i així, facturar més. He arribat a sentir a la ràdio que ben mirat, si obren menys hores perquè no tenen el personal de les grans superfícies, faran menys vendes, sí, però les hores que no obren tampoc gastaran llum, ni sous, ni res, així que tot queda compensat. Qui s’ho empassa, això?
Em ve a la memòria un munt de petits comerços dels diferents barris on he viscut i no puc deixar de somriure pensant en els bons moments que m’han donat: recordo un bar on anava de petita a sopar amb els pares algun dia especial. La tele sempre posada, el Paco amb aquella tendresa que em preguntava: Què vols, Tània, el mateix de sempre? I jo mirava, còmplice, cap a la cuina sense saber si podria esperar els minuts que la dona d'en Paco trigaria a cuinar aquell meravellós plat de sempre. Recordo la papereria on res era al seu lloc però tot ho trobaves; recordo la botiga de regals on cada Nadal comprava una cosa ben barateta per a cada membre de la família (els estalvis d’una nena no eren per tirar coets!); recordo de recent casada, un celler del meu nou barri on compràvem una botella de vi català cada cop que volíem fer un sopar especial; també en Joaquim, el quiosquer que cada matí et donava el bon dia i a les tardes regalava una gominola als meus fills, mentre la dona els preguntava com els havia anat a escola; la de la tintoreria de barri, que es tancava amb pany i clau per por de que entrés algun desaprensiu, i només t’obria si et coneixia; i més endavant la llibretera de la Paideia, que sap mirar-te als ulls i recomanar-te aquella lectura que tu vols; o la Montse, que tenia un restaurant que va haver de tancar i gairebé plorem tots plegats perquè el seu menjador era part de casa nostra.

 


No puc negar que també consumeixo en les grans superfícies; no puc negar que sovint faig les cues quilomètriques per pagar en un caixer d’una gran cadena de roba, o de calçat, o de tecnologia. Però no podria o no sabria viure sense el petit comerç perquè m’agrada que em mirin als ulls, que em diguin pel nom; m’agrada conèixer a la persona que hi ha darrera el taulell i fins i tot saber com li va i de què pateix. La seva, ja no és una lluita per fer-se ric, o poderós: la seva, és una lluita per la supervivència. I donem gràcies, cada dia, a aquests valents que tenen la idea agosarada de muntar alguna cosa especial, petita, personal, amb encant, diferent, propera, única. Perquè sense aquests petits establiments, no seria pitjor, la nostra vida?




dilluns, 2 de juliol del 2012

NITS A LA FRESCA


La crisi ens obliga a fer anar la imaginació. En moments com aquest, cal activar l’enginy i buscar fórmules d’entreteniment, inventar moments màgics i estimulants a base de pocs recursos, els mínims. Res de grans viatges escurabutxaques, res de sopars d’estrella Michelin, res de concerts de preus astronòmics on ens hi deixem tot el pressupost de les nostres esperades vacances!


Al cap i a la fi, la ciutat i els pobles d’arreu de Catalunya estan plens de bones propostes per als nostres dies i nits d’estiu. Davant mateix del mar, dalt d’una muntanya amb vistes, a la plaça del poble, al costat de l’antiga muralla o senzillament en la terrassa d’un edifici de ciutat. Fet i fet, parlem d’una estona per a desconnectar de tot plegat, de tot el que llegim i avorrim dels diaris, ja que si per casualitat aquests porten una bona notícia, per petita que sigui, més ens sembla una troballa arqueològica que no pas un esdeveniment corrent. Tan interioritzat ho tenim!

 

Nits a la fresca per a relaxar-se, conversar amb els amics, amb la parella, riure!, deixar-se anar, pensar, o no pensar, sentir-nos la pell i el respirar tranquils, observar el cel, les estrelles, el no-res. Cinema a la fresca, jazz al terrat, òpera a la platja, havaneres a la vora del mar, lectures davant la muralla o als jardins del castell, concerts que ens transporten a altres cultures, teatre a l’aire lliure com els antics, focs d’artifici que ens fan alçar la vista tan amunt com ja no recordaven fer-ho, potser en tot l’hivern.
Nits a la fresca per nodrir l’ànima a base de bones dosis de cultura, a cadascú el que més li agradi, cada un en l’indret que més s’estimi. Però no ho deixeu, no us deixeu!, no costa tant i el retorn ens arriba des del primer instant.




Aquest proper dijous formaré part d’un d’aquests moments d’estiu i em fa molta, moltíssima il·lusió! Serà a Banyoles, a la fresca, enmig del poble i acompanyada de grans autors com Tina Vallès, Rafel Nadal i Joan Lluís Lluís. Llegirem, cadascú una estona, tot esperant que la gent gaudeixi i viatgi cap als móns que inventem o descrivim; tot desitjant que aquesta llibretera que ens convoca, la Irene Tortós de l’Altell, una dona que estima la nostra cultura, les nostres lletres, els nostres llibres amb un entusiasme que encomana, assoleixi un cop més aquest moment especial de l’any, la Nit dels Narradors de Banyoles, del qual ja n’he sentit a parlar amb aquell somriure i aquella mirada que no enganyen. I ben senzill que és, passar-s’ho bé i gaudir de les nits a la fresca.