LA DONA, QUIN PAPER!

Fa uns mesos vaig descobrir una d’aquelles sèries de TV que ja fa temps que sentia anomenar però que encara no m’havia posat a mirar. Normalment sóc una mica escèptica amb tot allò que a la televisió triomfa, perquè –digue’m bitxo raro– no li acostumo a trobar tot allò que altres li troben. Però alhora sóc curiosa, molt curiosa, i m’agrada formar-me una opinió sobre les coses després de tastar-les, m’agradin o no.

Així que em vaig aventurar a veure els primers capítols d’aquesta gran sèrie, Mad Men, i ara ja vaig tot el dia pensant en quan podré veure el capítol següent. Sí, senyor, crea addicció... i de les bones!

Va ser un dia que vaig sentir a parlar a l’historiador i editor Josep Maria Castellet d’aquesta sèrie, i aleshores em vaig dir: alguna cosa deu tenir, no? Ell mencionava el gran rigor que hi havia en la recreació de l’època, a nivell estètic, des del pentinat dels personatges, la manera de vestir, el que beuen i el que mengen, fins al telèfon des d’on truquen o la màquina amb la qual escriuen. I és completament cert, és un autèntic plaer fixar-se en el detallisme dels objectes, estilismes i demés.

Però a més a més, a mi, en aquesta sèrie que recrea el món de la publicitat al Nova York de finals dels 50 i que va cap endavant, em fascina la psicologia dels personatges: els prototips són universals i intemporals –l’ambiciós, l’honest, el líder, el del passat obscur, la perfeccionista, la voluptuosa, el trepa...–, però més enllà d’aquest fet, tots i cada un d’ells se situen de ple en l’època en que viuen, aquests anys 50 i després 60 tan farcits d’estereotips, condicionants socials i patrons sexuals. L’home treballa i escala posicions; l’home es vesteix i es pentina de manera impecable i triomfa fàcilment, sense necessitat de ser posseïdor de grans virtuts, entre la prole femenina que l’idolatra. La dona... la dona és una altra cosa: elles s’arreglen, es maquillen, es comporten i actuen com se’ls demana que facin. Poden demostrar els seus encants en el món laboral, com a secretàries; o poden lluir els seus grans atractius, com a perfectes esposes i dolces mares. Ai d’aquella trepa que vulgui alguna cosa més, per exemple ser com els homes, potser fer el que fan ells!

Aquesta sèrie, lluny d’indignar-me –com a membre del club de segona, el de les dones, segons els feliços 50–, em fa pensar i refermar en tot allò que som i podem ser. Perquè afortunadament les coses han anat canviant –no ens enganyem, encara resta un llarg camí–, però cal aprendre del passat, constantment, per saber cap on anem i allò que no podem pas repetir. Mai!

Mad Men és una sèrie magnífica, que no jutja, sinó que exposa; que no es posiciona, sinó que demostra. I no és l’únic producte televisiu o cinematogràfic que ho ha fet, sinó que podríem fer una llista de diverses obres, més i menys destacables, a través de les quals assistim a aquest món tan estèticament atractiu i alhora moralment inquietant que va suposar els anys 50 i 60. No voldria aturar-me en pel·lícules realitzades en la pròpia època, sinó en aquelles que han fet directors actuals amb la mirada posada en aquells anys. És així com m’adono que tots coincideixen en mostrar la dona d’una certa manera, amb uns tics, uns estigmes i unes característiques determinades. Pel·lícules com Les hores, Lluny del cel, o La guanyadora –totes tres amb Julianne Moore en el paper de dona en qüestió–, El somriure de la Mona Lisa, Els ponts de Madison County, Tres desitjos o la fantàstica Revolutionary Road, en són exemples molt il·lustratius. En totes elles, les aparences amaguen un autèntic infern que crema en la vida interior d’aquestes dones; en totes elles, una gàbia d’or disfressa de felicitat allò que és una veritable tortura de la qual no saben com sortir-ne.

Segons els anuncis de l’època, els grans aliats de la dona eren els nous aparells electrodomèstics que, o bé les feien més belles a ulls dels homes, o bé els facilitaven les seves tasques domèstiques. Potser si una dona posseïa l’últim model de rentadora ja podia ser feliç, o si tenia aquell arrissador de cabell somiat ja podia fer feliç al seu home. Tan poc s’esperava d’elles? La dona, quin paper!