THE LOVE BOAT

Ja que és estiu i les vacances són a tocar –de fet, hi ha gent que ja les practica!–, posem-nos una mica en sintonia i recordem una, només una, de les múltiples formes de viatjar: els vaixells. Gràcies a aquest transport que es desplaça per aigua, sigui en forma de mar, oceà, riu o fins i tot llac, els destins que podem escollir són infinits! També cal remarcar que l’estil de viatge és molt diferent si ens decantem per un creuer gran, o petit i exclusiu, un veler o una llanxa a motor.

Comencem pel primer, aquest que els diaris afirmen que només fa que créixer en volum i freqüència al port de Barcelona: els creuers de les grans companyies italianes, britàniques i nord-americanes, principalment. Jo mateixa en vaig tastar uns quants amb la família sencera durant uns estius, aquells en què tens unes ganes terribles de moure’t, de canviar d’aires per uns dies, de veure món, però alhora has de buscar una manera còmoda de fer-ho amb nens que aixequen poc més de dos pams de terra. Potser al principi ens vam deixar portar per la idea d’aquella sèrie que –qui no l’ha vist?– als anys vuitanta va arribar des dels Estats Units a les nostres pantalles: “Vacaciones en el mar” –traducció absolutament lliure de “The Love Boat””, que potser sonava excessivament sentimental–.

No sé com seria ara mateix veure aquella sèrie que en el seu moment va triomfar, una comèdia lleugera, amb tocs romàntics i sobretot amb un aire de vacances constants que enganxava. Uns personatges arquetípics que tots recordem, com el capità Stubing, el doctor d’a bord Adam Bricker, la Julie, –la directora del creuer–, o l’entranyable figura del barman Isaac, de la mà del qual vam aprendre el nom de determinats còctels. Tots ells eren part de la tripulació i configuraven el repartiment de personatges fixes de la sèrie, mentre que els itineraris de viatge, els passatgers i les històries anaven canviant.

            Em consta que al 1998 es va rodar un remake que no he arribat a veure mai. Només espero que fos una mica millor del que aquests dies es dediquen a emetre per Antena 3 sobre una sèrie també mítica dels vuitanta: “Dallas”.

Pel que fa als creuers fluvials, només he tastat el del Nil, així que la meva experiència esdevé una mica limitada al respecte. A més a més ho vaig fer fa tants anys que poc tenia a veure, em sembla, amb els creuers actuals per aquest riu,  tan ple d’Història Antiga com de volum de masses turístiques. Queda lluny aquella trama misteriosa que Agatha Christie va recrear en les seves aigües: “Mort al Nil”. Un seguit de personatges que, trobant-se de vacances en una embarcació de luxe, es veien sobtadament implicats en l’assassinat d’una rica hereva nord-americana. Mentre el vaixell remuntava les aigües tranquil·les del Nil, el detectiu belga Hercule Poirot anava esbrinant poc a poc la veritat dels fets. Una bona lectura d’estiu, per cert, així com qualsevol de les trames detectivesques d’aquesta dama anglesa anomenada Agatha Christie que va morir de causes naturals.

 

Una experiència que no he assaborit, encara, i de la qual tots aquells amics i familiars que sí que ho han fet me n’han cantat les mil meravelles és la de viatjar en un veler per les aigües del Mediterrani. Grècia, Turquia... poques persones ben avingudes, nits a bord observant les estrelles, bona conversa, bona lectura, aliments de Km O, com s’anomenen ara –peix d’allà mateix, verdures i fruita dels ports propers...– i, suposo, una sensació de vacances i felicitat que duren tot l’any, fins i tot en els mesos d’hivern quan la idea d’estiu amb els seus colors i sabors sembla del tot un miratge.

BONES VACANCES!

Acostumem a esperar durant tot l’any aquest moment; acostumem a comptar els dies, les setmanes... que manquen fins al desitjat moment de dir-nos els uns als altres l’alegre exclamació. Bones vacances! Potser les expectatives, després d’un any d’alimentar-les, estan un pèl massa crescudes i és per això que, quan arriba el moment litúrgic, iniciem aquest període estival amb una llista massa llarga de coses que volem fer, que volem llegir, que volem veure, que volem experimentar. No ho sé, potser quan un espera massa...

Jo he optat, en els darrers anys, per escurçar la llista dels desitjos, seguint la teoria que diu que el secret de la felicitat resideix en les petites coses: un nombre limitat, més aviat petit, de desitjos; tots ells assumibles, fàcils, senzills. Només d’aquesta manera, les nostres possibilitats de triomfar seran infinitament majors!  

Es desprèn molta saviesa i sentit comú en alguns rituals orientals que no fan més que amagar autèntiques maneres de viure i sentir la pròpia existència. Fa molts anys vaig llegir un petit gran llibre, El llibre del te d’ Okakura Kakuzo. No sé ni com va caure a les meves mans però la seva lectura em va impressionar de tal manera que al llarg dels anys hi he anat tornant, trobant-hi sempre, en les seves pàgines, respostes senzilles i clares a fets quotidians. El llibre mira d’explicar als occidentals la cerimònia del te practicada pels japonesos. I, ja d’entrada, ens adverteix que no és un ritual merament estètic –ignorants els qui s’ho pensin!–, sinó que aglutina l’essència del taoisme i la doctrina del Zen. No entrarem a detallar tot el procés d’aquesta cerimònia –a qui interessi, recomano intensament la lectura del llibre!–, però sí vull aturar-me un instant en el lloc on es desenvolupa aquest ritual sagrat: el Sukiya, o cambra del te. Un indret que destaca per la seva austeritat i senzillesa i que tradueixen de tres maneres: és la Casa de la Fantasia perquè és una estructura efímera, construïda amb materials molt simples, i destinada a satisfer exigències artístiques personals; és, alhora,  la Casa del Buit perquè inicialment és nua d’ornamentació, essent possible decorar-la amb algun detall ornamental, sempre que sigui un caprici temporal; i, finalment, és també la Casa de l’Asimètric, perquè és consagrada al Culte de l’Imperfecte –quin culte més perfecte!–, el qual predica que la veritable bellesa només pot descobrir-la aquell que mentalment completa l’incomplet, és a dir, que pertoca a cada convidat a la cerimònia del te completar, per via de la imaginació i segons els seus gustos personals, l’efecte del conjunt. Tot plegat respon al missatge clar i explícit de que “hem de procurar gaudir el més possible del present”. Prenem nota!

I tornant a les vacances que uns ja han començat i altres estan a punt de fer, cal també parlar de família i convivència. N’hi pot haver que les visquin en soledat, per decisió pròpia o per imposició, però en la majoria dels casos les vacances representen una època de l’any en què invertim el nostre temps lliure amb algú, siguin els pares, els avis, els fills, els néts, els cosins, la parella, els amics... cadascú amb qui tria o amb qui li toca. De vegades la convivència és fàcil, volguda, desitjada... de vegades la tensió creix de tal manera que al final d’estiu sents a parlar de grans baralles a la siciliana, ruptures de parella, etc.

            El divendres vaig anar a veure una estrena al cinema que retrata una reunió familiar, amb tots els seus matisos, alts i baixos: Le Skylab, dirigida per la també actriu Julie Delpy, és una pel·lícula que m’ha fet divertir-me de valent amb situacions i personatges que podríem trobar en totes les famílies. És una pel·lícula tan boja i realista com la vida mateixa, com ho som tots plegats. Està plena de personatges imperfectes, humans al cap i a la fi, i destil·la veritat, família i vacances en aquells estius dels anys setanta en què no teníem res i ho teníem tot.

            Us desitjo unes BONES VACANCES!... i fins a la tornada.

NITS A LA FRESCA

La crisi ens obliga a fer anar la imaginació. En moments com aquest, cal activar l’enginy i buscar fórmules d’entreteniment, inventar moments màgics i estimulants a base de pocs recursos, els mínims. Res de grans viatges escurabutxaques, res de sopars d’estrella Michelin, res de concerts de preus astronòmics on ens hi deixem tot el pressupost de les nostres esperades vacances!

Al cap i a la fi, la ciutat i els pobles d’arreu de Catalunya estan plens de bones propostes per als nostres dies i nits d’estiu. Davant mateix del mar, dalt d’una muntanya amb vistes, a la plaça del poble, al costat de l’antiga muralla o senzillament en la terrassa d’un edifici de ciutat. Fet i fet, parlem d’una estona per a desconnectar de tot plegat, de tot el que llegim i avorrim dels diaris, ja que si per casualitat aquests porten una bona notícia, per petita que sigui, més ens sembla una troballa arqueològica que no pas un esdeveniment corrent. Tan interioritzat ho tenim!

 

Nits a la fresca per a relaxar-se, conversar amb els amics, amb la parella, riure!, deixar-se anar, pensar, o no pensar, sentir-nos la pell i el respirar tranquils, observar el cel, les estrelles, el no-res. Cinema a la fresca, jazz al terrat, òpera a la platja, havaneres a la vora del mar, lectures davant la muralla o als jardins del castell, concerts que ens transporten a altres cultures, teatre a l’aire lliure com els antics, focs d’artifici que ens fan alçar la vista tan amunt com ja no recordaven fer-ho, potser en tot l’hivern.

Nits a la fresca per nodrir l’ànima a base de bones dosis de cultura, a cadascú el que més li agradi, cada un en l’indret que més s’estimi. Però no ho deixeu, no us deixeu!, no costa tant i el retorn ens arriba des del primer instant.

Aquest proper dijous formaré part d’un d’aquests moments d’estiu i em fa molta, moltíssima il·lusió! Serà a Banyoles, a la fresca, enmig del poble i acompanyada de grans autors com Tina Vallès, Rafel Nadal i Joan Lluís Lluís. Llegirem, cadascú una estona, tot esperant que la gent gaudeixi i viatgi cap als móns que inventem o descrivim; tot desitjant que aquesta llibretera que ens convoca, la Irene Tortós de l’Altell, una dona que estima la nostra cultura, les nostres lletres, els nostres llibres amb un entusiasme que encomana, assoleixi un cop més aquest moment especial de l’any, la Nit dels Narradors de Banyoles, del qual ja n’he sentit a parlar amb aquell somriure i aquella mirada que no enganyen. I ben senzill que és, passar-s’ho bé i gaudir de les nits a la fresca.

COMENÇANT A FER LA LLISTA...

La setmana passada es va acabar el curs escolar i, malgrat que els grans tenim aquesta “mania” de seguir treballant fins l’agost, la sensació de tenir els nens ociosos, la calor asfixiant i la llum solar que s’allarga fent-nos creure que el dia té més hores de les que veritablement té, ens provoca aquella sensació enganyosa de que les vacances són a tocar. I no, encara falta una mica, però el cap comença a planificar, a fer llistes i a preparar mentalment tot allò que necessitarem quan arribi l’esperat i desitjat moment.

No sé vosaltres, però pel que fa a mi, la llista més important de totes, de cara als dies de vacances, és la llista de lectura. I no és fàcil, perquè normalment començo amb quatre títols imprescindibles i poc a poc es va omplint de tal manera que al final, mai arribo a complir-la tota. I és que el desig de tenir temps, sense destorbs, sense pauses, sense obligacions ni responsabilitats que et fan aixecar constantment de la cadira, que t’arrenquen de casa o de la platja, o d’aquella terrasseta meravellosa on et toca el vent a la cara mentre prens un d’aquells refrescs que només et demanes a l’estiu ­–i això que n’hi ha tot l’any!­–, aquest desig de tenir temps, et fa ser terriblement ambiciós, agosarat i fantasiós a més no poder.

Però tot i així, la llista ja està començada... i, de moment, hi ha llibres que no he pogut llegir durant l’hivern i dels quals n’he sentit a dir bons comentaris, hi ha llibres de companys d’ofici que vull llegir per saber més d’ells, hi ha llibres d’història, de ficció, d’actualitat, i fins i tot hi ha relectures de clàssics, i relectures de llibres juvenils als quals m’agrada tornar, com en un viatge a la infància...

Aquest estiu també hi ha algunes relectures de l’Emili Teixidor, perquè els catalans que estimem la llengua i la cultura, ara mateix estem de dol. Aquests dies s’ha escrit molt sobre aquest autor imprescindible de les lletres catalanes –tant pels seus llibres per a adults com ‘Pa negre’ o ‘Retrat d’un assassí d’ocells’, com pels seus llibres per a infants i adolescents com l’entranyable Formiga Piga o l ‘Ocell de foc’–. L’Emili Teixidor és un bé compartit per tots, ja que el llegeixen els meus fills, el llegeixo jo, el llegeixen els meus pares i el llegia la meva àvia. Tots ens hi hem trobat, en un moment o altre de les nostres vides, amb les històries i els personatges d’aquest escriptor. I el trobarem a faltar, i el seguirem llegint.

I tornant a les llistes de lectures per a l’estiu, m’agafo a un consell molt lúcid del propi Emili Teixidor, el qual incitava a tenir sempre tres pilots de llibres: un, el professional, el que llegeixo per obligació d’ofici, per estar al dia i saber; l’altre, el “perquè em diverteix”, on hi poso tant llibres bons com dolents, perquè ja que la vida és curta cal gaudir-la sense complexes; i un tercer, el dels “imprescindibles” i que suposen un mínim d’esforç, perquè val la pena llegir tot allò que destaca, que crida l’atenció, que ens aporta quelcom diferent, nou, alguna reflexió particular, aquells llibres –siguin clàssics o siguin nous– sense els quals la nostra vida no seria la mateixa.