dilluns, 26 de març del 2012

A casa el senyor feudal no hi entra la primavera

Dimecres 21 de març, sala petita del TNC: els llums s’apaguen, el silenci es fa present, els ulls es fixen en l’escenari. Estrenen una obra desconeguda per a la majoria dels espectadors, “Rei i Senyor” de Josep Pous i Pagès. Tan desconeguda, que des del 1918 no s’havia portat a escena. Com és possible?


            Ens trobem a l’interior d’una casa de pagès, una casa poderosa amb un patriarca rei i senyor de les seves terres i dels seus habitants. Senyor feudal de les ànimes vives, continuador del llegat dels morts. Hi ha més mort que vida en aquesta casa, perquè l’amo no hi deixa entrar la llum, les noves idees, l’estimar lliurement, el ser diferent. Esposa, filla, fill, pagesos i servidors viuen sotmesos a una manera de pensar que no es pot moure ni un mil·límetre de la tradició.
            Així devien ser les coses en moltes cases, antigament, de pagès i de ciutat. –Així son encara, avui, algunes cases, malgrat ens costi de creure–. Penso en aquelles dones sotmeses a la voluntat del seu amo i senyor perquè elles, creien haver nascut per obeir, per callar i creure. Creure en un món construït per homes i per a homes. Un pols de poder. Clar i diàfan, entre un món antic que res vol canviar i un nou món on s’hi escola la llibertat, el dret a ser feliç, el dret a pensar, a opinar i a contradir, el dret a ésser, senzillament.

És dimecres 21 de març i ja som a la primavera. Però el senyor feudal no deixa entrar la primavera a casa seva.




Aquest pols entre els vells i els nous temps és viscut també a l’obra imprescindible i ja clàssica de la literatura “El Guepard” de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. La posició del patriarca, en aquest cas, es resumeix amb la seva frase cèlebre: Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi (Si volem que tot segueixi com està, cal que tot canviï). Podríem dir que aquesta frase està d’actualitat?


Aquí us deixo la meva recomanació de la setmana: el “Rei i Senyor” al Teatre Nacional –amb un Lluís Soler impressionant, igual que la resta d’actors i actrius, un text magnífic i una escenografia que sobretot al final esdevé impactant– i també una relectura de “El Guepard” o, si més us ho estimeu, la seva versió cinematogràfica –del gran Luchino Visconti!–, també boníssima. Totes dues històries, n’estic segura, us convidaran a la reflexió.

dilluns, 19 de març del 2012

BANDES SONORES

Moltes vegades hem comentat en família que la vida o, més ben dit, cada moment de la vida, podria tenir una banda sonora. Sabeu aquelles pel·lícules antigues en les quals, de cop i volta, en l’instant en què el personatge diu una frase clau o la parella es sosté la mirada per primera vegada, arrenca la música? Potser no cal arribar a aquests extrems, encara que de tant en tant, seria divertit!



La vida no és ben bé un musical, però sí que algunes vegades, té banda sonora. Sempre hi ha aquella cançó, aquella peça musical que, quan l’escoltem, ens fa viatjar directament a un moment viscut, a una persona concreta o a una relació. A mi em passa una cosa més, encara, i és que els meus llibres, les històries que escric, tenen sempre la seva banda sonora. Jo no suporto el silenci i quan escric sempre sona alguna música. Aquesta música és molt important, és decisiva, forma part de la història.
D’aquí a pocs mesos sortirà el meu segon llibre, en tinc tantes ganes! Hi ha molta gent que m’ha preguntat quan, exactament, i jo els dic: al maig. Me l’estimo tant, aquesta història, que gairebé compto els dies per poder-la compartir amb tots vosaltres. Però no ens avancem! De moment només m’agradaria posar-li la música que hi porta dintre, per anar fent boca. No es tracta de cap música actual, ja que la història transcorre durant els anys quaranta. 
En aquest país nostre, justament als anys quaranta no hi havia cap banda sonora, més aviat es va imposar el silenci, aquell que tot ho calla, fins i tot les paraules, la llengua, les idees, la vida. N’hi va haver que van marxar del silenci per enfrontar-se a un altre silenci, el de l’exili. França, Anglaterra, Alemanya, Estats Units... països sacsejats per la Guerra Mundial però amb unes ganes de viure i també, a ser possible, de divertir-se, que van fer d’aquella una època única. Perquè n’hi va haver molts que la guerra, la d’aquí o la de més enllà, els va agafar joves. Joves! I aquells anys, ells ho sabien, ningú els retornaria. 



dilluns, 12 de març del 2012

MILIONARI DE SOMNIS

El divendres passat vaig tenir el gran privilegi d’assistir al Gran Teatre del Liceu a veure La Bohème de Puccini. Voldria començar dient que no sóc cap entesa en música. De fet, una vegada, un oncle-avi molt estimat –Joaquim Nin-Culmell, compositor, germà d’Anaïs Nin i sobretot una gran persona– em va dir que els que escrivim no solem tenir gaire bon oïda musical. Ho deia referint-se a la seva germana, ho deia una mica de broma, com solia parlar sempre ell, però potser tenia raó: jo, la música la percebo amb l’estómac, amb el cor, amb la pell... no pas amb el cap. No en sé, però de vegades m’arriba i de vegades no m’arriba.


            El fet d’anar al Liceu, per a mi, ja constitueix tot un esdeveniment. Quan les llums s’apaguen no puc evitar mirar al meu voltant, més enllà de l’escenari i el que hi representen; observo la gent, els ulls atents a l’orquestra, a l’escena... i imagino altres ulls, altres caps, les dones amb plomes i recollits, els homes amb frac, bigotis i patilles. El nostre Liceu, que un dia es va cremar i molts el vam plorar. Perquè no és només un teatre: és un símbol, és un cor que batega a través dels temps i de la música.

El divendres era la vegada 249, segons he pogut llegir, que La Bohème es representava al Liceu. Per a mi va ser la segona vegada, –de la primera ja en fa uns quants anys–, i em va captivar, em va emocionar. Bravo per les escenografies clàssiques! Bravo pels tenors, sopranos, mezzos, barítons, orquestra i cor! Diuen que ell, en Rodolfo, va tenir moments fluixos; diuen que ella, la Mimí, era molt superior... jo em quedo amb tot allò que em van fer sentir, en la foscor de la platea, i tot allò que em van fer imaginar.

 
(La famosa ària, aquí amb Pavarotti i Mirella Freni)

            Diu en Rodolfo, en la famosa ària de “Che gelida manina”: (...) Per sogni e per chimere / e per castelli in aria / l’anima ho milionaria. I jo penso: aleshores som molts, els milionaris, si per somnis entenem la màxima riquesa. Somiar ens fa més vius, ens fa més forts, ens ajuda a construir una vida millor. Jo en tinc molts de somnis, podríem dir que els col·lecciono. I vosaltres, ja somieu prou? 


dilluns, 5 de març del 2012

LA FIRA DE LES VANITATS


Quin títol més suggeridor... quina actualitat!
Aquesta setmana estem d’estrena: en Lluís Juste de Nin, excel·lent dibuixant amb sis novel·les gràfiques publicades i, vés per on, el meu pare, presenta la seva setena obra amb aquest títol que ja diu tantes coses.
“La Fira de les Vanitats” és el títol d’una obra clàssica, escrita per l’anglès William Thackeray, contemporani de Charles Dickens. I aquest és el punt d’on va partir el nostre dibuixant en qüestió per fer-ne una versió lliure i molt atractiva. Ara bé, si en el cas de Thackeray, aquesta fira de les vanitats té com a marc l’Anglaterra de començaments del segle XIX, en l’obra de Juste de Nin l’acció i els seus personatges es situen més a prop nostre, a la Catalunya de finals del segle XIX. Hi ha un subtítol que ja ens ho indica: “De la febre d’or a la bomba del Liceu” i amb això, la nostra imaginació comença a sobrevolar aquella Barcelona...


L’he vist treballar-hi de valent, en dono fe, i puc afirmar que la tasca de documentació històrica i gràfica ha estat exhaustiva! Però si coneixeu el dibuixant, ja us ho podeu imaginar.
No vull donar moltes pistes sobre aquesta novel·la gràfica que ja he tingut el privilegi de llegir –contactes...–. Només voldria dir que m’ha agradat molt; que et situa de ple en aquella època tan meravellosa de la societat barcelonina; que a través dels acurats dibuixos és ben bé com si ho visquessis en primera persona, participessis d’aquells sopars de casa burgesa, òperes al Liceu i grans festasses –també hi trobarem una incursió al París de la Belle Epoque: no només Woody Allen el sap recrear...!. Així doncs, us recomano el llibre: ep! va de debò.


I si en voleu saber més, no falteu a la presentació que tindrà lloc a la Casa del Llibre, al passeig de Gràcia, aquest proper dijous dia 8 de març a les 19.00h. Hi serà l’autor, hi serà l’editor –en Paco Camarasa– i hi serem dues dones per a presentar-lo: la Muriel Casals, presidenta d’aquest nostre Òmnium Cultural que cada dia treballa més pel país i... servidora. Parlarem del llibre, dels dibuixos, del dibuixant i de tot allò que ens pugui suggerir “La fira de les Vanitats”.
Hi sereu tots i totes molt benvinguts!