LA FIRA DE LES VANITATS

Quin títol més suggeridor... quina actualitat!

Aquesta setmana estem d’estrena: en Lluís Juste de Nin, excel·lent dibuixant amb sis novel·les gràfiques publicades i, vés per on, el meu pare, presenta la seva setena obra amb aquest títol que ja diu tantes coses.

“La Fira de les Vanitats” és el títol d’una obra clàssica, escrita per l’anglès William Thackeray, contemporani de Charles Dickens. I aquest és el punt d’on va partir el nostre dibuixant en qüestió per fer-ne una versió lliure i molt atractiva. Ara bé, si en el cas de Thackeray, aquesta fira de les vanitats té com a marc l’Anglaterra de començaments del segle XIX, en l’obra de Juste de Nin l’acció i els seus personatges es situen més a prop nostre, a la Catalunya de finals del segle XIX. Hi ha un subtítol que ja ens ho indica: “De la febre d’or a la bomba del Liceu” i amb això, la nostra imaginació comença a sobrevolar aquella Barcelona...

L’he vist treballar-hi de valent, en dono fe, i puc afirmar que la tasca de documentació històrica i gràfica ha estat exhaustiva! Però si coneixeu el dibuixant, ja us ho podeu imaginar.

No vull donar moltes pistes sobre aquesta novel·la gràfica que ja he tingut el privilegi de llegir –contactes...–. Només voldria dir que m’ha agradat molt; que et situa de ple en aquella època tan meravellosa de la societat barcelonina; que a través dels acurats dibuixos és ben bé com si ho visquessis en primera persona, participessis d’aquells sopars de casa burgesa, òperes al Liceu i grans festasses –també hi trobarem una incursió al París de la Belle Epoque: no només Woody Allen el sap recrear...!. Així doncs, us recomano el llibre: ep! va de debò.

I si en voleu saber més, no falteu a la presentació que tindrà lloc a la Casa del Llibre, al passeig de Gràcia, aquest proper dijous dia 8 de març a les 19.00h. Hi serà l’autor, hi serà l’editor –en Paco Camarasa– i hi serem dues dones per a presentar-lo: la Muriel Casals, presidenta d’aquest nostre Òmnium Cultural que cada dia treballa més pel país i... servidora. Parlarem del llibre, dels dibuixos, del dibuixant i de tot allò que ens pugui suggerir “La fira de les Vanitats”.

Hi sereu tots i totes molt benvinguts!

TINTÍN, BRUSSEL•LES I MÉS AVENTURES

Steven Spielberg admet que el va descobrir tard, ja que no era un personatge conegut als Estats Units. Explica: Llavors vaig descobrir els llibres de Tintín i el món d’Hergé (...), vaig llegir tots els llibres i vaig quedar atrapat pel seu món. Així que va decidir que un bon dia en faria una adaptació cinematogràfica.

            Potser alguns l’han criticat, potser els experts o fanàtics no conceben que el famós director en faci un combinat d’aventures de diversos llibres en una mateixa història. Potser sí, però a mi m’ha agradat l’esperit aventurer, m’he retrobat amb uns perfils que coneixia bé i tenia una mica oblidats, m’ha fet somriure i m’ha transportat altra vegada per móns exòtics i grans escenaris.

            És divertit pensar que Hergé, el magnífic dibuixant que el 1929 va crear Tintín, no havia sortit mai de Brussel·les i que tots aquests indrets de món per on ens feia viatjar a la nostra infància no eren més que fruit de la seva imaginació i també d’un gran còmplice: les revistes que llegia de la National Geographic Society. Què poc es necessita, en realitat, per a viatjar! (Ara em ve al cap el meu avi, que també viatjava molt, a través dels mapes. Un home singular, per cert).

            A la pel·lícula “Les aventures de Tintín: el secret de l’unicorn” no hi falta cap dels personatges coneguts i estimats a més a més del reporter Tintín: el seu gos Milú, un company inseparable i imprescindible que va molt més enllà d’un simple gos; els despistats i entranyables Dupond i Dupont; la Castafiore i la seva veu potent; i, per suposat, el gran capità Haddock, sense el qual les aventures de Tintín no serien el mateix. Amb la seva samarreta marinera, la barba negra i l’aire de llop de mar, quants de nosaltres vam conèixer un gran ventall de renecs gràcies a ell –i gràcies a la gran aportació del traductor al català, Joaquim Ventalló–. Uns renecs impagables que fan que la versió que tenim als cinemes hagi de ser vista en català.

            I del Tintín al Museu del Còmic de Brussel·les, un edifici meravellós Art Nouveau on hi trobarem un bon tast de molts dels personatges clàssics del món del còmic. Val la pena una petita escapada, per què no?, a la capital belga. En aquest museu que es troba al centre de la ciutat s’hi explica el procés de creació d’un còmic, des de la idea inicial fins a les proves finals d’impressió. I també esdevé un bon homenatge a Tintín.

            Més motius per anar a Brussel·les? Una bona cervesa a la Grand Place, una xocolata calenta, o freda, o tova o dura, amb llet, sense llet, amb avellanes, amb festucs... uns carrers on de tant en tant et sorprèn una vinyeta gegant ocupant una paret d’edicifi, potser amb en Milú, o potser amb altres personatges com en Lucky Luke!

            I si cal més, encara, un tren cap a Brujes i un dia perfecte amb dinar a base de musclos i paperina de patates fregides.