dilluns, 29 d’octubre del 2012

CASTANYADA VS HALLOWEEN


Catalunya és un país amant de les seves tradicions i, alhora, el seu tarannà obert al món el caracteritza des de l’inici dels temps. L’ estimar-se a un mateix i als seus orígens no et fa necessàriament excloent a l’hora de mirar més enllà i conèixer, compartir i absorbir tradicions dels altres. És d’aquesta manera, jo penso, que ha arribat des de fa uns anys la festa de Halloween a casa nostra.
            Sembla que molts la veuen renyida amb la nostra castanyada, sembla que t’has de decidir entre el papa i la mama perquè no pots estimar tots dos. Doncs jo reivindico totes dues festes i, a ser possible, un munt de festes més. M’agrada pensar que el món és divers i que les persones es mouen de país en país, carregant a la motxilla les seves pròpies tradicions i fent-les arribar més enllà de les seves fronteres. O és que no ens va fer gràcia allò dels japonesos, quan van adoptar el nostre Sant Jordi de tant bonic com el van trobar?

 


La tradició cristiana celebra el primer de novembre el Dia de Tots Sants, dedicat a la memòria de tots els sants i a vetllar pels familiars difunts. Sembla que ja a finals del segle XVIII i durant tots el XIX i XX, les castanyeres apareixien cap a l’octubre esperant, sobretot, l'arribada a Tots Sants. En aquest dia, no hi havia família que no anés a visitar els seus morts, al cementiri. Les floristes de la Rambla feien l’agost aleshores, venent corones i tota mena de rams que anaven a omplir i decorar la casa dels morts. I el mateix succeïa per tota Catalunya. Havent honorat els difunts, la família es reunia a casa per a passar el rosari, no sense abans comprar la paperina de castanyes torrades –cal dir que moltes mestresses, però, les torraven elles mateixes a casa– i els apreciats panellets. A Barcelona, es veu que el Forn de Sant Jaume s’enduia el primer premi als millors panellets, que podien ser de pinyons, de cafè, rosats... I així, tot passant la vigília del Dia dels Difunts en família, es feia la castanyada ben regada amb vi moscatell.


En els darrers temps ens hem avançat un dia, i ara la castanyada la celebrem el 31 d’octubre, vigília de Tots Sants. Justament la nit que en els països anglosaxons tenen costum de celebrar el Halloween. Sembla que els seus orígens es remunten als celtes, que durant aquesta nit celebraven la festivitat del seu déu dels morts, Samhain. Existia la creença que les ànimes dels difunts visitaven aleshores les seves antigues llars. Halloween, que prové de "‘All hallows’ Eve” en anglès antic, va ser exportat als Estats Units durant el segle XIX de la mà, sobretot, dels irlandesos. D’aquesta manera, una tradició ancestral viatjava més enllà de l’oceà i desembarcava en una nova terra que no només la faria seva sinó que la ‘versionaria’. D’aquí sorgiran les icones d’aquesta festa que tots coneixem, com les carabasses il·luminades, els nens disfressats de fantasmes, bruixes, dimonis i vampirs, els esquelets, les aranyes, les màscares terrorífiques i el maquillatge que amaga uns rostres –en realitat angelicals– que demanen casa per casa “truc o tracte”, esperant i sovint rebent, bosses plenes de dolços i caramels. El cinema de Hollywood ha contribuït profundament a aquesta iconografia de la Festa del Terror que d’un temps ençà ha tornat a creuar l’oceà per aparèixer en molts pobles i ciutats del nostre país.


El català és per naturalesa un ésser curiós, que viatja pel món, aprèn dels altres i torna a casa, més ric que abans. I jo no renuncio a la castanyada, que ja celebrava amb avis i àvies, però tampoc penso que li faci el salt si deixo entrar a casa meva alguna carabassa i, com qui no vol la cosa, tinc preparades unes bosses de caramels. 



dilluns, 22 d’octubre del 2012

ALLÒ DEL CONTACTE HUMÀ


“La mare de la Teresa tenia una parada de peix a la Boqueria”, explica l’autora inoblidable de ‘Mirall trencat’, Mercè Rodoreda. Son tan sols els orígens del seu personatge principal que durant la magnífica novel·la farà una escalada social que la portarà ben lluny de l’emblemàtic mercat de Barcelona. Una novel·la, per cert, que cal repassar de tant en tant perquè és d’una bellesa exquisida.


Divendres passat llegia un article que parlava sobre la gent que va al mercat a comprar. Resulta que la mitjana d’edat que hi acudeix és força elevada, per allò de que amb els més joves i no tan joves hi ha incompatibilitat horària i, per tant, aquest sector compra més aviat per internet o bé al súper o a l’hipermercat. Més fàcil, és clar. Però potser valdria la pena mirar de compatibilitzar-ho, això d’anar al mercat, qui no pugui cada setmana, doncs cada dues... o cada tres. Perquè l’anar a comprar és un acte de pura necessitat però no ens oblidéssim pas d’un altre acte igual d’important i necessari: el contacte humà.
                A plaça et diuen coses boniques com “reina”, guapa”, “carinyo”, a més a més de donar-te consells de cuina i, probablement, de la vida en general. Escalforeta humana, vaja. I qui pot dir que d’això ja no en necessita? Jo mateixa hauria d’aplicar-me altre cop la premissa: vés al mercat, reina. Perquè va haver-hi una època de la meva vida que hi anava molt. Concretament, en aquells anys, el meu mercat de proximitat era el de la Concepció i, fins i tot quan vaig anar a viure fora de Barcelona, em vaig veure obligada a anar-los a dir adéu i donar una certa explicació a algunes parades com la de fruita i verdures, la del peix, la xarcuteria o a la de les pollaires. Sobretot a les pollaires, que em deixaven un tamboret per asseure’m mentre esperava tanda, en aquell temps que estava a punt de ser mare i em cansava aviat d’estar dreta. I mentrestant anar xerrant, de coses.


Quan penso en aquests temples del menjar, de seguida em ve al cap el mercat per excel·lència de casa nostra: la Boqueria. Al segle XIII sembla que ja en tenim notícia de la seva existència, primer de tot, en forma de mercat ambulant. Si ens paréssim a pensar la quantitat d’avantpassats nostres que hi deuen haver anat... Només cal passar qualsevol dia de la setmana per la seva entrada de les Rambles i adonar-se que, com sempre, els turistes es sorprenen i es meravellen amb allò que nosaltres ja ni tan sols veiem. No hi ha res com un dissabte al matí a la Boqueria: tot un espectacle per als sentits, un veritable festival de colors i d’olors. I rere cada taulell, un personatge que ha fet història, generació rere generació. A mi m’agrada veure aquelles senyores que compren amb tan coneixement de causa, les mateixes que observen com el peixater buida les entranyes al peix que òbviament han escollit elles i, si ens hi acostem i fem una pregunta a l’atzar sobre com cuinar aquell peix, amb aquella candidesa nostra, doncs elles ens abocaran en un moment tot el seu coneixement, encara que mai-mai ens sortirà el peix com ella l’ha cuinat. I elles ho saben i ens somriuen amb benevolència.  I m’imagino la Teresa Goday, futura senyora Valldaura a ‘Mirall trencat’, amb el davantal i el peix a les mans, sense imaginar encara la vida que l’espera... El mercat és part de la nostra història, de la pròpia existència, una necessitat bàsica com menjar, caminar, respirar. Al mercat hi trobem gran diversitat de coses, però sobretot hi trobem allò que no val diners, o en val molts, segons com es miri: allò del contacte humà.


dilluns, 15 d’octubre del 2012

FLY ME TO THE MOON



“Fly me to the moon” és una de les meves cançons preferides des de fa molts anys. Ha estat interpretada per tants artistes al llarg del temps que seria massa exhaustiu fer-ne aquí una llista completa, però només per fer-nos una idea, citem-ne uns quants: Frank Sinatra, Tony Bennett, Ella Fitzgerald, Diana Krall, Dinah Washington i, més recentment, Rod Steward en els seus darrers treballs de recuperació dels grans clàssics del jazz. Una meravella de cançó, vaja. M’agrada la melodia i m’agrada la lletra, perquè d’alguna manera tots desitgem que ens facin volar fins a la lluna, sinó amb cos, almenys amb esperit. Quan era petita la meva mare li va consultar a un amic – metge el per què m’inventava algunes coses, o les explicava diferent de com havien passat. L’amic – metge li va respondre que no s’amoïnés: “La nena no menteix; la nena fabula”. Quin mal hi ha? A tots ens agrada “volar”, somiar, no tocar de peus a terra en alguna ocasió. I de vegades, gràcies a això, aconseguim fer dels reptes impossibles una realitat. O si no que li diguin a en Baumgartner, que després de llançar-se al buit des de l’estratosfera, després de trencar la barrera del so en caiguda lliure i ser observat per tot el món amb un ai al cor que no deixava ni respirar, finalment va tornar a tocar de peus a terra però això sí, essent un altre, una persona diferent pel simple fet d’haver somiat, haver provat i haver-ho aconseguit.



També se’ls podria haver acusat de  somiadors, de bon principi, als fundadors de l’ONG Banc dels aliments, que ja fa més de vint anys van decidir tirar endavant amb aquesta fundació que lluita per pal·liar en el nostre món tan “civilitzat” una necessitat tan bàsica i, malauradament cada cop més estesa, com és el menjar. El rostre de la pobresa, abans minoritari en el nostre país, cada cop és més divers i abundant. Fa pocs dies una persona m’explicava d’una periodista, mare soltera, que s’ha quedat sense feina fa uns mesos. Donat a que el seu era l’únic sou que entrava a casa, ara acudeix a demanar la bossa de menjar setmanal que reparteix Càritas, una altra organització que mereixeria tot el recolzament del món. El Banc dels Aliments ens fa una crida per al Gran Recapte d’aliments que vol dur a terme els propers 30 de novembre i 1 de desembre. 750 punts de recollida d’aliments en mercats i supermercats arreu de Catalunya per assolir una fita, un somni: 1.400.000 quilos d’aliments a repartir , posteriorment, a tota aquella gent que ho necessita. L’any passat es van marcar l’objectiu de recaptar 800 tones d’aliments bàsics i ho van aconseguir, així que entre tots ­–qui pugui, com a voluntari-recaptador; qui no pugui, passant simplement per un supermercat i comprant algunes coses i donant-les a un voluntari-, ajudem-los a aconseguir, un any més, volar una mica més enllà del dia a dia; si no fins a la lluna, almenys fins a l’estratosfera. A la lluna, nosaltres -els simples mortals del dia a dia-, potser no hi arribem mai, però seria una llàstima no aixecar la vista cap amunt i fabular una mica...


dilluns, 8 d’octubre del 2012

MR. ALLEN, SIUSPLAU, TORNI A RODAR A NEW YORK...




Crec que no exagero si dic que som molts els que ens vam enamorar de la ciutat de Nova York a través de les pel·lícules de Woody Allen. Jo encara no hi havia viatjat quan vaig veure per primera vegada “Manhattan”, “Annie Hall” i “Hannah i les seves germanes”. Qui no recorda aquella colla de personatges que ell mateix interpreta, sempre neuròtics, plens de manies, complexes, tics i obsessions que el defineixen a ell mateix, segurament, donat el seu caràcter reiteratiu. Qui pot oblidar el seguit de personatges femenins dels quals s’envoltava Mr. Allen en aquella època, com la joveneta i intel·lectual Diane Keaton –objecte de culte pel seu  vestir a “Annie Hall”–, l’ aparentment fràgil Mia Farrow, la càndida Mariel Hemingway, la sofisticada i lèsbica Meryl Streep, o la incombustible Dianne Wiest? Personatges masculins i femenins passejant pels carrers de Nova York, comentant obres d’art en modernes sales d’exposicions, discutint en cues d’entrada al cinema, fullejant volums en llibreries emblemàtiques, compartint sopars i dinars en apartaments o en petits restaurants que podrien estar en qualsevol barri emblemàtic de la gran metròpoli. També Central Park, en totes les estacions de l’any, esdevé un dels escenaris favorits d’aquests anys i els posteriors del gran director nord-americà que en les seves pel·lícules diu coses com “Jo crec que sóc força normal per haver estat criat a Brooklyn”.



            Normal o no, neuròtic o assenyat, Mr. Allen ens va fer estimar el seu Nova York fins i tot a aquells que encara no el coneixíem. Després van venir més i més pel·lícules, de les quals recordo especialment “Dies de ràdio” –una meravellosa recreació del Nova York dels anys quaranta–, “Misteriós assassinat a Manhattan” –jugant entre la comèdia, el drama i la trama criminal–, “La maledicció de l’escorpí de jade” –incorporant una magnífica Helen Hunt–, “Anything Else” i “Melinda & Melinda”. Aleshores jo ja havia viatjat a la gran ciutat i, curiosament, la idea que jo me n’’havia fet no va canviar. Nova York té tantes cares com persones, races, psicopaties i altres extravagàncies hi puguin conviure, i Woody Allen la mostra com ell la veu però també com és veritablement, des de les entranyes, perquè la coneix molt bé. És la seva ciutat i el seu cinema és, en tota regla, una declaració d’amor a aquesta.



            Mr. Allen ha viatjat més enllà de la seva ciutat; Mr. Allen agrada molt a alguns països d’Europa i per això l’han convidat a venir-hi freqüentment. Primer van venir unes pel·lícules fora de casa, concretament a Londres, que almenys a mi no em van decebre gens ni mica: “Match Point” és una de les millors pel·lícules que ha fet darrerament, i també la resta de la trilogia londinenca ens aporta bocinets de vida i art del bon director. Però després va aterrar a Barcelona i, pels que som d’aquí, la ciutat que ens va mostrar no s’assemblava gens ni mica als que l’habiten, i menys encara els personatges que va crear, que semblen més uns estereotips imaginaris i poc reals que cap altra cosa. Va venir París... i malgrat agradin o no agradin els personatges de “Midnight in Paris”, convenci o no el fil argumental, la postal de la capital francesa i la seva Belle Époque salven la pel·lícula com a tractat estètic.




            I ara Mr. Allen ha viatjat a Roma... I l’Ajuntament li ha finançat la pel·lícula que està en cartellera als nostres cinemes... Després de veure “A Roma amb amor” i torturar-me minut rere minut, obligant-me a mi mateixa a no aixecar-me i marxar de la sala, perquè estimo malgrat tot el cinema d’aquest home, només em queda una cosa a dintre, una angoixa, un desig, un anhel que m’agradaria transmetre-li: Mr. Allen, pel que més vulgui, torni a rodar a Nova York i parli’ns d’aquella ciutat en la qual no és un simple turista sinó un membre de soca-rel que, amb la seva mirada, ens la brinda pel·lícula rere pel·lícula.


dilluns, 1 d’octubre del 2012

LLIÇONS DE VIDA


Tinc la desgràcia de no tenir avis. Un dia els vaig tenir, com tothom, i els vaig gaudir plenament però com dicten les lleis de la naturalesa els meus avis havien de morir i ens van deixar. Tinc la fortuna de pensar que els meus avis i àvies no es van sentir mai sols perquè sempre van tenir una família al seu costat, estimant-los i respectant-los per tot el que havien fet i per tot el que eren.


            Jo vaig conviure, sobretot, amb la meva àvia paterna i la nostra relació depassava totes les relacions àvia – néta que hi puguin haver. Érem amigues, sabeu? I ens agradava molt estar juntes. Gaudíem de les nostres converses, dels seus records compartits, de les meves cabòries d’adolescent, de les nostres bromes, rialles i silencis. Gaudíem simplement del fet d’estar juntes. Encara sento la seva veu i veig els seus ulls sobre els meus, que sempre somriuen. I encara ploro, de tant en tant, pel buit que va deixar dins meu. No s’hi pot fer res.
            Vaig créixer admirant aquella dona i ,per tant, l’època que li va tocar viure. Va ser així com vaig escriure “A flor de pell”, el meu primer llibre publicat que tracta d’una dona en la Barcelona dels anys vint. Després m’endinsaria en altres camps, uns anys més tard, en figures com els aviadors de la República amb “Els anys robats”. De vegades penso que hi he viscut, en aquella primera meitat del segle XX, perquè d’alguna manera els meus avis m’hi ha fet assistir a través de la seva memòria, dels seus records, dels seus relats a mitja tarda en família, quan encara vivien. No sóc l’única que ha viscut aquests moments.

  


Avui és el Dia Internacional de la Gent Gran i jo, que no sóc gaire de celebrar dies internacionals de res, no deixo de pensar en els avis, però no en els meus sinó en aquells que avui encara viuen i se senten sols. Sols! després de tota una vida de treball, de família, d’experiències més bones o més dolentes però experiències de vida, al cap i a la fi; després de lluitar, d’estimar, de tenir cura dels demés ara ningú no pot tenir cura d’ells. De veritat? Ningú? No hi ha ningú? T’ imagines que un bon dia deixa de sonar el telèfon? Que no hi ha ningú que dediqui ni una dècima de segon a pensar en tu? En si estàs bé, en si necessites res, en si et sents sol... I si no et mires al mirall i no penses en el mal que et fan els ossos o el molt que et costa caminar, si t’estàs quiet i tanques els ulls,  tu, de fet, segueixes sent el mateix: aquell noi o noia que vas ser. Però al teu voltant només hi ha silenci.


            Només a Catalunya hi ha uns 150.000 avis que estan sols, ens diu l’associació Amics de la Gent Gran. I tan sols arriben a assistir a 850. Ahir van fer una gala benèfica al Gran Teatre del Liceu i uns quants artistes hi van participar de forma altruista. Celebraven els vint-i-cinc anys de la seva existència com a ONG que es preocupa i s’ocupa de reparar aquesta terrible soledat dels avis i, de passada, l’acte servia per a recaptar fons i poder arribar a més poblacions de Catalunya. Carles Capdevila escrivia ahir a l’editorial de l’ARA: “No és un problema que es faci visible, perquè és dolorosament silenciós, íntim, no fa soroll, tot queda entre quatre parets i al cap i al cor dels quatre que en són víctimes”.
            En motiu del Dia Internacional de la Gent Gran, avui el meu fill anava a una residència d’avis: l’escola ha tingut la feliç iniciativa d’organitzar una plantada de plantes aromàtiques entre nens i grans. Suposo que els avis tindran un bon dia, rodejats de tanta canalla, però del que estic segura és de que els nens aprendran molt, i no em refereixo a plantar una planta, sinó a alguna cosa encara més important.