dilluns, 2 de desembre del 2013

JO DE GRAN VULL SER... INDEPENDENT

Quan era petita vivia amb els meus pares en un edifici de pisos a Barcelona, d’aquells que tenen un celobert prou ampli i lluminós com per encabir-hi el safareig de cada casa. Es formaven uns petits balcons interiors, doncs, on els veïns hi instal·laven la rentadora, hi estenien la roba, i n’hi havia que hi col·locaven plantes, animals de companyia i tota mena d’andròmines. El nostre balcó interior donava al balcó dels veïns, els Piferrer. Amb un fill i una filla molt propers, en edat, a la meva, –en Lluís i l’Anna–, aquella família i casa seva es va convertir aviat en una extensió de la nostra. Dues famílies que convivíem, una infantesa compartida, un terreny de jocs immens –ja que comprenia dues cases i un replà, a més a més de certes incursions clandestines a les golfes de l’edifici–, que van configurar el meu món fins que la vida em va destinar a altres indrets.


En aquesta meva petita i primera pàtria, que porto al cor com a part intrínseca de mi mateixa –com una cama, un braç, un tros d’orella–, solíem parlar molt a través dels balcons interiors del pati de llums. Ens explicàvem secrets en un llenguatge de gestos que vam inventar –molt més emocionant que dir-s’ho directament al replà–, decidíem a casa de qui anàvem a jugar, i també ens explicàvem somnis i el que de grans volíem ser. Anys després, la més gran dels germans Piferrer, l’Anna, es reia sovint tot recordant quan, encara amb una alçada poc digna, jo afirmava al celobert: “Jo de gran vull ser... independent”. En aquesta declaració solemne feta de balcó a balcó, no hi havia ni molt menys cap implicació política –aquestes van arribar quan vaig guanyar més alçada–, sinó que hi havia tan sols un afany de decidir el meu futur, de dirigir la pròpia vida. Un afany que, venint d’uns pares que lluitaven clandestinament contra Franco, no era gens d’estranyar malgrat la meva escassa talla.



En aquell pis on vaig viure amb els meus pares i, es podria dir, amb els Piferrer –després també hi van venir a viure uns altres amics a l’edifici, els Guilà, segurament atrets per aquella germanor–, vaig aprendre moltes coses i vaig començar a configurar la meva manera de ser. Avui dia, assolida des de fa anys la independència personal, busquem una altra independència: la col·lectiva. Jo penso en aquella frase que manifestava de balcó a balcó, i m’adono que al “jo vull ser” hi vaig haver d’afegir un “com vull ser”. Ara em plantejo, doncs, que en el cas del meu país, Catalunya, el recorregut haurà de ser el mateix: malgrat que la pròpia lluita per poder decidir ja ens té força ocupats, caldria urgentment que busquéssim una mica més de temps i espai en el paper escrit per definir el “com” voldrem ser. Si bé ja hi ha experts en cada àmbit que s’hi dediquen, no hi ha res com l’aportació ciutadana, anònima, desinteressada que ens pot ajudar a dibuixar un país millor, un país de tots. Heu sentit a parlar de The catalan project?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada