Quan era petita vivia
amb els meus pares en un edifici de pisos a Barcelona, d’aquells que tenen un
celobert prou ampli i lluminós com per encabir-hi el safareig de cada casa. Es
formaven uns petits balcons interiors, doncs, on els veïns hi instal·laven la
rentadora, hi estenien la roba, i n’hi havia que hi col·locaven plantes,
animals de companyia i tota mena d’andròmines. El nostre balcó interior donava
al balcó dels veïns, els Piferrer. Amb un fill i una filla molt propers, en
edat, a la meva, –en Lluís i l’Anna–, aquella família i casa seva es va
convertir aviat en una extensió de la nostra. Dues famílies que convivíem, una
infantesa compartida, un terreny de jocs immens –ja que comprenia dues cases i
un replà, a més a més de certes incursions clandestines a les golfes de l’edifici–,
que van configurar el meu món fins que la vida em va destinar a altres indrets.
En aquesta meva
petita i primera pàtria, que porto al cor com a part intrínseca de mi mateixa
–com una cama, un braç, un tros d’orella–, solíem parlar molt a través dels balcons
interiors del pati de llums. Ens explicàvem secrets en un llenguatge de gestos
que vam inventar –molt més emocionant que dir-s’ho directament al replà–, decidíem
a casa de qui anàvem a jugar, i també ens explicàvem somnis i el que de grans
volíem ser. Anys després, la més gran dels germans Piferrer, l’Anna, es reia sovint
tot recordant quan, encara amb una alçada poc digna, jo afirmava al celobert: “Jo
de gran vull ser... independent”. En aquesta declaració solemne feta de balcó a
balcó, no hi havia ni molt menys cap implicació política –aquestes van arribar
quan vaig guanyar més alçada–, sinó que hi havia tan sols un afany de decidir
el meu futur, de dirigir la pròpia vida. Un afany que, venint d’uns pares que
lluitaven clandestinament contra Franco, no era gens d’estranyar malgrat la
meva escassa talla.
En aquell pis on vaig
viure amb els meus pares i, es podria dir, amb els Piferrer –després també hi
van venir a viure uns altres amics a l’edifici, els Guilà, segurament atrets
per aquella germanor–, vaig aprendre moltes coses i vaig començar a configurar
la meva manera de ser. Avui dia, assolida des de fa anys la independència
personal, busquem una altra independència: la col·lectiva. Jo penso en aquella
frase que manifestava de balcó a balcó, i m’adono que al “jo vull ser” hi vaig
haver d’afegir un “com vull ser”. Ara em plantejo, doncs, que en el cas del meu
país, Catalunya, el recorregut haurà de ser el mateix: malgrat que la pròpia
lluita per poder decidir ja ens té força ocupats, caldria urgentment que
busquéssim una mica més de temps i espai en el paper escrit per definir el “com”
voldrem ser. Si bé ja hi ha experts en cada àmbit que s’hi dediquen, no hi ha
res com l’aportació ciutadana, anònima, desinteressada que ens pot ajudar a
dibuixar un país millor, un país de tots. Heu sentit a parlar de The catalan project?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada