dilluns, 25 de febrer del 2013

LA BANDA SONORA DE TOTA UNA ÈPOCA


Hi ha un tipus de música que, a diferència d’altres, traspassa èpoques i generacions. Hi ha algunes cançons que encenien els cors i movien els cossos dels nostres avis, quan feien el nostre aspecte; que després, seguien encisant als nostres pares; i que a alguns de nosaltres, –no tots, però alguns una mica retro, com jo mateixa...–, ens segueixen arribant al fons de l’ànima i ens arrenquen un somriure que queda estampat als llavis mentre dura la cançó.
   Parlo de la música de Glenn Miller, Cole Porter, Benny Goodman, interpretada de vegades amb veus tan conegudes com Frank Sinatra, Louis Armstrong, Ella Fitzgerald, Dinah Shore... Parlo de la banda sonora d’aquells que van viure els quaranta i també els cinquanta, una època que a mi, personalment, em té el cor robat.

  

 

Els quaranta són uns anys de gran intensitat en què la guerra mundial va passar de perill imminent, a realitat colpidora, per acabar sent un record difícil d’oblidar. Molts joves van envellir de cop i altres es van aferrar a la vida a pesar del moment. Una manera de fer-ho, era la música, –una de les millors que s’han fet a la història–, que els transportava a un món desinhibit, alegre, intens a més no poder. Les big bands viatjaven arreu del món per omplir les sales de ball, els teatres i fins i tot els campaments militars amb aquella música que els recordava que eren vius i que no podien deixar de somniar.



Divendres passat, l’escenari del Gran Teatre del Liceu es va omplir d’aquesta música gràcies a The Glenn Miller Orchestra, que fa honor al gran mestre i a la seva big band original. Una sola nit, però es repeteix cada any. Una nit en què si ets allà assegut, en una de les butaques folrades de vellut vermell del nostre gran teatre de l’òpera, ets capaç d’imaginar que en formes part, que tu també hi eres, que les bombes de la Segona Guerra Mundial queien al teu voltant mentre aquells homes i dones valents desafiaven el moment històric amb la seva música i les seves veus. Saxofons, trombons de vares, clarinet, trompetes, contrabaix, bateria i piano, com la banda original; una veu femenina que evoca la inoblidable Ella Fitzgerald; una veu masculina que recorda els dandies de l’escenari musical de l’època; unes Andrew Sisters que, com les seves predecessores, embolcallen la platea i les llotges amb totes tres veus a l’uníson i els moviments propis d’aquells anys; o fins i tot els ballarins de Lindy Hop, que quan fan la seva aparició a escena, agafen ganes de mirar cap a la porta per si, com a la pel·lícula “Swing kids”, correm el perill que ens desallotgi la gestapo.


Podem ficar-nos en la pell d’un soldat americà que escolta el so de casa des del seu destí allunyat; podem ser la noia de Londres que a pesar d’un cel infestat d’avions enemics no surt de casa sense pintar-se els llavis i marcar el seu cabell ondulat; podem ser l’espia, el resistent, l’oficial, el pare, la mare que espera. Podem imaginar tota una època, escoltant la seva banda sonora que, en comptes de ser trista i depriment, representa tot un cant a la vida, a l’amor, a la lluita per a sobreviure.

I tornant finalment a Glenn Miller, podem imaginar la seva banda, els seus anhels i els de tota una generació de músics, gaudint de la pel·lícula que recrea la seva vida: “The Glenn Miller Story”, traduïda aquí com a “Música i llàgrimes”. Un cop més és James Stewart, –deixeu-m’ho dir, un dels millors actors que ha donat la indústria de Hollywood–, qui posa rostre a la gran pantalla al que va ser un gran músic, responsable, entre d’altres, de la banda sonora que va marcar tota una època.


dilluns, 18 de febrer del 2013

CONTES QUE EXPLIQUEN TOT UN MÓN DE VERITATS


Hi ha contes molt especials que expliquen tot un món de veritats, que ens ajuden a il·lustrar als nostres fills els grans valors universals sense necessitat de recórrer a grans sermons. Perquè l’amistat, la generositat, el poder de les coses senzilles per assolir la felicitat o per a canviar el món, l’esforç, la capacitat de comprendre els demés per molt diferents que siguin de nosaltres... tot això, no s’ensenya amb un simple i grandiloqüent sermó, ni amb una ponència feta per uns teòrics experts en la matèria que som nosaltres, els pares, –res més allunyat de la realitat–, sinó que el veritable secret per a fer entendre a aquelles personetes de baixa estatura que tenim a casa nostra coses tan bàsiques com un valor, no és res més que buscar un exemple, una història senzilla, uns personatges que trobin propers i que les paraules i la pròpia manera de fer, parlin per si mateixos.


Al llarg de la primera infància dels meus fills –ara es podria dir que ja estan en la segona infància i també en el llindar de l’adolescència, una altra guerra, per cert–, m’han acompanyat uns còmplices meravellosos. Parlo per exemple d’un ratolí, d’un gat, un esquirol i un aneguet, d’un home de pa de gingebre, d’un ós petit, d’una àvia i, finalment, d’una nena i el seu germà. 
      Començant pel meu favorit, haig de parlat del conte d’en “Frederick”, de Leo Lionni. Difícilment hi ha un conte que expressi millor als nens el poder que contenen les paraules fetes poesia, la importància que els hem de donar i no menysprear-les pas per no ser quelcom material. La història tracta d’un ratolí el nom del qual dóna títol al llibre i explica com, mentre la resta de la seva família, –uns ratolins molt xerraires–, es dediquen a la important tasca de recollir menjar i palla per a poder passar el fred de l’hivern, en Frederick sembla perdre el temps sense fer res. Seran moltes les queixes perquè en Frederick no aporta res de res a l’amagatall on viuran. Però quan al llarg de l’hivern els ratolins esgoten les provisions, el fred de les pedres els fa tremolar, la manca de llum els deixa sense ganes de xerrar, aleshores demanen a en Frederick per les seves, de provisions. Aquestes, lluny de ser materials, venen simplement en forma de paraules: a través d’una descripció digna d’un poeta, en Frederick els retorna l’escalfor dels raigs del sol, els colors de les flors de primavera, els somnis i les il·lusions dels vells temps i dels que vindran.


Altres contes són, per exemple, “Sopa de carbassa” de Helen Cooper, on tres animalets que comparteixen una cabanya al bosc ens demostren la importància de l’amistat a través d’una sopa que cuinen i comparteixen cada dia de les seves vides; o “L’home de pa de gingebre”, un conte popular del segle XIX que relata les peripècies d’una galeta amb forma d’home que serà devorada per una guineu després de creure’s tan llest que l’arrogància el fa perdre; o el conte “No, no i no!”, de Mireille d’Allancé on un petit ós anomenat Octavi li agafa afició a la paraula “no” –li sona a algú, aquesta etapa infantil?–; o el “Corre, Maria, afanya’t” de N.M. Bodecker, un conte que explica el cas d’una àvia que es passa la vida fent totes les feines mentre el seu marit jeu tranquil –una història a explicar-los de ben petits, perquè entenguin com no ha de ser mai un home!–; o "L'estrella de la Laura" o “El viatge de la Laura a les estrelles” de Klaus Baumgart, on una nena assegura al seu germà que cadascú de nosaltres té, allà dalt al cel, la seva pròpia estrella especial.




 Tot plegat, contes i més contes, –per no parlar de personatges com en Teo, revistes com el Cavall Fort, el Tatano o el Tiro Liro, que configurarien un altre article en si mateix–, que esdevenen els nostres còmplices per, a través de les paraules, explicar als nostres fills allò que cal saber per ser, per saber, per compartir, per viure.




dilluns, 11 de febrer del 2013

PRIMERES LECTURES


L’altre dia llegia que Abraham Lincoln, nascut en una cabanya a Kentucky i fill d’una família molt humil, havia descobert de ben jovenet el plaer de la lectura. Sembla que al seu pare no li agradava, especialment, aquesta estranya i poc pràctica afició del fill, ja que trobava que de ben poca cosa li podia servir a la vida. Ell, home treballador, s’havia guanyat sempre el menjar sense necessitat de saber llegir ni escriure. El jove Lincoln, tanmateix, tenia altres aspiracions, neguits que creixien a mida que llegia més i més. Rere cada lectura coneixia una mica més el món i la naturalesa humana, fins al punt que va voler canviar aquest món i el tarannà de les persones del seu temps. Hi ho va fer, i tant que sí!

La lectura pot ser un refugi, un incentiu per a somniar, una promesa d’un món millor. La lectura també és una manera de conèixer-se a un mateix, de saber qui som, què volem o què n’ esperem d’aquesta vida, cap on volem projectar els nostres somnis i les nostres il·lusions. Quantes vegades, al llarg de la nostra vida lectora, ens hem sorprès reconeixent-nos en una situació escrita molts anys enrere, ens hem emmirallat amb un personatge literari, hem volgut ser o hem volgut fer allò que justament succeïa en aquella o altra novel·la.
Gràcies als llibres podem tenir moltes i diverses vides: podem ser pirates, lords i ladies de l’Anglaterra profunda, cowboys o indis sioux, herois o heroïnes de tots els temps... Podem patir, estimar, venjar-nos, morir diverses vegades i ressuscitar. Ho podem fer tot perquè la imaginació no té límits i ens permet navegar pel desconegut.




Emili Teixidor deia: “Llegir és viure molt més i millor! Llegir no omple el meu temps; llegir omple i afegeix valor a la meva vida!”. Està escrit al seu llibre “La lectura o la vida”, que rere aquest títol tan suggeridor amaga l’autèntica passió de l’escriptor per la lectura. Quin escriptor podria escriure sense ésser un amant, obsés fins i tot, de la lectura?

Sovint penso en les primeres lectures perquè són aquestes les que et conviden a entrar en un món inacabable del qual, segurament, ja no hi podràs sortir mai més. Les primeres lectures de diverses generacions han estat els llibres d’aventures, tan clàssics com “L’illa del tresor” de S.L. Stevenson, “La volta el món en vuitanta dies” de Jules Verne, “Moby Dick” de Hermann Melville, “Robinson Crusoe” de Daniel Defoe, o “Les aventures de Tom Sawyer” i “Les aventures de Huckleberry Finn” de Mark Twain, només per citar-ne uns quants d’imprescindibles. De la mà dels seus protagonistes, molts nens o no tan nens han esdevingut nàufrags, buscadors de tresors, viatgers intrèpids, capitans de vaixell o han corregut descalços per la vorera del Mississipi. I si la lectura els ha atrapat de veritat, recordaran aquelles experiències pels mars llunyans com a experiències viscudes en la pròpia carn.



Imaginar forma part del nen que portem a dintre i que mai ha d’acabar marxant. És per això que us proposo de retornar a aquelles velles lectures, perquè encara que sembli impossible, segueixen posseint la mateixa força i el mateix poder: són el nostre refugi, són la promesa d’un món millor.

dilluns, 4 de febrer del 2013

EXCUSE ME


Els homes de la meva família tenen una gran afició a un esport no gaire conegut en el nostre país. Es tracta d’una modalitat del billar, anomenat snooker, i és molt popular als països anglosaxons. Jugat en una taula de billar de grans dimensions, entapissada de verd i amb els seus sis forats, aquest joc es diferencia de la resta no només per les seves quinze boles vermelles i sis d’altres colors sinó per moltes coses més.


Sembla que van ser els oficials de l’exèrcit britànic destinats a l’Índia qui van inventar l’snooker, quan aquesta era encara una colònia del gran imperi. Des d’aleshores i fins la seva implantació al mateix Londres, diversos personatges van anar-ne modificant i ajustant les normes que acabarien configurant el reglament actual del joc. Però hi ha unes normes no escrites, tot i que ben instal·lades en el joc de l’snooker, que el fan tan “polite” com el millor dels britànics.
            Per citar només un exemple: quan un jugador provoca un snooker –dit així el fet de situar les boles de tal manera que el contrincant trobarà bloquejat el seu següent tir– de manera fortuïta, accidental, sense buscar-ho, és natural disculpar-se amb un “Excuse me” dels més educats.



Ahir vaig veure la cerimònia d’entrega dels premis Gaudí del cinema català d’aquest any i després dels típics acudits del mestre de cerimònies i els parlaments propis d'aquestes gales, va arribar el moment culminant quan la gran dama, la Montserrat Carulla, va sortir a agrair el premi d’honor que l’Acadèmia li atorgava.


Aquest tros d’actriu i de dona que tots coneixem del teatre, del cinema, de la televisió, no es va poder estar d’explicar en quatre paraules qui és o com es veu ella, o simplement com li agrada presentar-se al món. Va dir: Sóc Montserrat Carulla. Actriu, catalana, i independentista. I ho va fer amb aquella mirada clara tan senzilla, tan sincera, tan directa. Estic segura que alguns companys i companyes de professió allà presents van preguntar-se a què treia cap allò de barrejar un homenatge amb les pròpies inclinacions polítiques. Suposo que és molt més polític no desviar-se i centrar-se en un discurs agraït, neutre i que deixi bé a tothom sense ficar-se amb ningú. I de fet, no es va ficar amb ningú presentant-se de tal manera, però el problema ve donat quan algú s’ho pren com una ofensa, com un desdeny, com una provocació. Va explicar, amb paraules amables, educades com en el propi joc de l’ snooker, que no va contra ningú i que estima i admira els seus veïns, i que s’hi sent amiga, però amiga en llibertat.

Excuse me, però em sembla que la Carulla ahir va donar una lliçó de bones maneres i saber ser. Sense ànim de fer caramboles, ni d'anar contra ningú sinó, senzillament amb voluntat de ser, jo m’afegeixo a l'esperit de l’actriu: sóc, escriptora, catalana, i independentista.