dimecres, 18 de juny del 2014

TOT UN ESTIU PER GAUDIR DEL PINTOR DEL MAR

Ja fa uns quants anys d’un viatge que vaig fer amb la meva mare a Madrid. Només un dia, anar i tornar, totes dues soles i amb el temps suficient per badar i descobrir nous racons. Allò que les mares i filles haurien de fer, almenys, un cop a l’any per retrobar-se en els petits moments, per gaudir del llaç més estret que existeix en el món natural.
En aquell viatge a Madrid, la meva mare em va fer descobrir el Museu Sorolla, una casa amb jardí d’una altra època on, a través del murmuri feble de l’aigua de les seves fonts, gairebé es podia percebre el pinzell del pintor treballant sobre el llenç.



Joaquín Sorolla va néixer arran de mar, en la València banyada per les aigües del Mediterrani i per una llum que no oblidaria mai. Una infantesa on la platja, el mar, els jocs a la sorra esdevindrien la seva petita pàtria de felicitat. Potser per això Sorolla va fer del mar i la llum canviant el seu tema favorit i també el més popular.

A Barcelona, tenim ara tot un estiu per gaudir de l’obra d’aquest pintor: una vuitantena d’obres seves han estat portades al Caixaforum, provinents del Museu Sorolla de Madrid, del Museu Carmen Thyssen de Málaga i de col·leccions particulars, per tal de que ens fem una bona idea de com estimava en Sorolla el mar. Unes fotografies de gran format ens el presenten damunt la sorra, de peu dret, treballant amb el pinzell i la seva paleta de colors. Vestit de fosc o de clar, amb un barret que el protegeix del sol, en Sorolla intenta copsar aquell instant fugisser en què la llum del dia provoca uns reflexes en l’aigua i en les pells dels nens banyistes, en el blanc dels vestits de les dones, un cop de vent que infla veles o llençols i que ell representa amb moviments ràpids, àgils, abans que la propera llum ho esborri.


 


Estudis preliminars sobre taules i cartrons, notes de color, obres acabades que ens transporten a la gran passió d’un artista que val la pena observar de prop. I, per si no n’hi hagués prou, sobre els panels hi trobem fragments de les cartes que en Sorolla enviava a la Clotilde, la seva esposa, després de tot un dia de pintura al natural arran de mar. Només faltaria el so de l’aigua, el murmuri de les onades que van i venen per a la capbussada final. Sorolla en estat pur.







dimarts, 10 de juny del 2014

AMBAIXADORS DE LA LLIBERTAT


Aquest és el nostre estil; aquest, el nostre tarannà. Perquè som un poble que estima la seva cultura, que recorda les seves arrels i allò que ens fa particulars dins aquest món global.
Des de sempre que hi ha hagut catalans que han sentit la necessitat d’expressar el seu talent arreu del planeta: músics, pintors, arquitectes de tos els temps, escriptors traduïts a infinitat de llengües, fotògrafs, dissenyadors, emprenedors de tota mena, fabricants d’idees i, des de fa un temps, també els nostres castellers.

 


Diumenge 8 de juny, 12 del migdia: més de cinc mil castellers alcen simultàniament els seus castells en diverses ciutats de tota Europa: París, Londres, Brussel·les, Berlín, Lisboa, Ginebra, Roma... També a Catalunya, moltes colles castelleres els acompanyen en diferents pobles i ciutats. Tots ells, amb un missatge clar i directe:

“Catalans want to vote”.


A cada ciutat, un padrí que representa una part de nosaltres mateixos, sigui per adopció o per naixement, un integrant de la nostra cultura i de la nostra manera de veure el món: Jordi Savall a París, Sergi López a Brussel·les, Pep Guardiola a Berlín, Paul Preston a Londres, Helder Costa a Lisboa, Joan Mompart a Ginebra, llegeixen un manifest per fer constar el desig i el dret a la llibertat de cada poble per a triar el seu futur.


Tot plegat organitzat per Òmnium Cultural, amb una Muriel Casals al capdavant que està fent una feina impecable per al nostre país. Ella transmet serenor, i alhora força, constància, fermesa i coratge, tot acompanyat d’una mirada digna d’una gran líder, com ho és també la de la Carme Forcadell.

Valors compartits per tots aquells i aquelles que cada setmana aixequen nous castells, que treballen col·lectivament per aconseguir el que, de vegades, sembla un impossible. Perquè són ben vius i tenen reptes; perquè saben que, a través del seu treball col·lectiu, del seu esforç constant, de la fermesa amb la qual s’agafen i se sostenen els uns als altres, aconseguiran tot allò que es proposin. I si un cop no se’n surten, si la torre humana cau abans de coronar el cim o bé no arriben a descarregar com cal, no passa res, perquè segur que ben aviat ho tornaran a intentar fins que la colla sencera pugui veure l’enxaneta alçar la mà cap al cel.


dimarts, 3 de juny del 2014

JUNY

Comença el mes de juny i s’acosta, perillosament, el final de curs. Ja ho tenim tot lligat? Casals, colònies, vacances? Hem omplert tots els papers d’inscripció? Hem fet tots els pagaments? Hem autoritzat tot allò que ens demanen, constantment, que autoritzem els pares? I les notes, quan arriben? I els festivals de dansa, de teatre, els darrers partits de futbol, de bàsquet, els sopars de fi de curs? Les botes de muntanya per a les colònies se’ls han quedat petites! Al sac de dormir ja no hi caben, cal comprar-ne un de més llarg... El vestuari del festival! Ja l’hem pagat? L’hem de comprar nosaltres o ens el donen? I les entrades: quants som de família? Venen els avis? I els tiets? Tal dia a tal hora cal comprar les entrades per internet, sens falta: volem les primeres files per veure bé el nostre fill...


Juny. Cada any el mateix propòsit: aquesta vegada serà diferent, ens ho prendrem de manera més relaxada, si no arribem a alguna cosa... doncs no arribem. Però mai és així. Els nostres pares ens recorden que abans les coses es feien diferent, que som una generació de pares “estressats” per tanta activitat i demanada dels fills. I potser és veritat.

Però no ho sabem fer d’una altra manera, perquè els nostres fills són la nostra passió i ens agrada veure’ls feliços: dalt l’escenari, al terreny de joc, al final d’una taula plena d’amics en una nit a la fresca. Ens agrada que tinguin neguit per la vida i per fer coses; ens agrada participar de tot el que fan i aplaudir-los; ens agrada observar-los mentre es fan persones. 



Tinc uns amics que fa uns dies han vist com la seva filla gran marxava a París, contractada per una gran empresa on segur que aportarà tot el seu talent, totes les seves ganes. El pare comenta: ara sí que ha volat del niu. I segurament, mentre l’ajuden a instal·lar-se en la seva nova vida, recordaran cada instant d’aquella nena que els somreia amb les mil cares de cada edat; recordaran els menjars a casa, els plats que no li agradaven, les trifulgues amb els germans, els jocs, els deures, els temps d’exàmens finals, els primers amors d’una filla que, de cop i volta, ja era gran, els anhels, el jo vull ser. I recordaran, segur, cada mes de juny en què cada any acabava el cicle i en què anaven de corcoll firmant autoritzacions, fent llistes de material per a les colònies o preparant el vestuari de fi de curs.

Potser algun dia el mes de juny esdevindrà més tranquil per a tots nosaltres, els pares, i ja no caldrà fer bons propòsits per a estressar-nos menys amb tot l’enrenou infantil. Però, aleshores, és possible que ho trobem a faltar?

Feliç començament de juny!