JUNY

Comença el mes de juny i s’acosta, perillosament, el final de curs. Ja ho tenim tot lligat? Casals, colònies, vacances? Hem omplert tots els papers d’inscripció? Hem fet tots els pagaments? Hem autoritzat tot allò que ens demanen, constantment, que autoritzem els pares? I les notes, quan arriben? I els festivals de dansa, de teatre, els darrers partits de futbol, de bàsquet, els sopars de fi de curs? Les botes de muntanya per a les colònies se’ls han quedat petites! Al sac de dormir ja no hi caben, cal comprar-ne un de més llarg... El vestuari del festival! Ja l’hem pagat? L’hem de comprar nosaltres o ens el donen? I les entrades: quants som de família? Venen els avis? I els tiets? Tal dia a tal hora cal comprar les entrades per internet, sens falta: volem les primeres files per veure bé el nostre fill...

Juny. Cada any el mateix propòsit: aquesta vegada serà diferent, ens ho prendrem de manera més relaxada, si no arribem a alguna cosa... doncs no arribem. Però mai és així. Els nostres pares ens recorden que abans les coses es feien diferent, que som una generació de pares “estressats” per tanta activitat i demanada dels fills. I potser és veritat.

Però no ho sabem fer d’una altra manera, perquè els nostres fills són la nostra passió i ens agrada veure’ls feliços: dalt l’escenari, al terreny de joc, al final d’una taula plena d’amics en una nit a la fresca. Ens agrada que tinguin neguit per la vida i per fer coses; ens agrada participar de tot el que fan i aplaudir-los; ens agrada observar-los mentre es fan persones. 

Tinc uns amics que fa uns dies han vist com la seva filla gran marxava a París, contractada per una gran empresa on segur que aportarà tot el seu talent, totes les seves ganes. El pare comenta: ara sí que ha volat del niu. I segurament, mentre l’ajuden a instal·lar-se en la seva nova vida, recordaran cada instant d’aquella nena que els somreia amb les mil cares de cada edat; recordaran els menjars a casa, els plats que no li agradaven, les trifulgues amb els germans, els jocs, els deures, els temps d’exàmens finals, els primers amors d’una filla que, de cop i volta, ja era gran, els anhels, el jo vull ser. I recordaran, segur, cada mes de juny en què cada any acabava el cicle i en què anaven de corcoll firmant autoritzacions, fent llistes de material per a les colònies o preparant el vestuari de fi de curs.

Potser algun dia el mes de juny esdevindrà més tranquil per a tots nosaltres, els pares, i ja no caldrà fer bons propòsits per a estressar-nos menys amb tot l’enrenou infantil. Però, aleshores, és possible que ho trobem a faltar?

Feliç començament de juny!

THE LOVE BOAT

Ja que és estiu i les vacances són a tocar –de fet, hi ha gent que ja les practica!–, posem-nos una mica en sintonia i recordem una, només una, de les múltiples formes de viatjar: els vaixells. Gràcies a aquest transport que es desplaça per aigua, sigui en forma de mar, oceà, riu o fins i tot llac, els destins que podem escollir són infinits! També cal remarcar que l’estil de viatge és molt diferent si ens decantem per un creuer gran, o petit i exclusiu, un veler o una llanxa a motor.

Comencem pel primer, aquest que els diaris afirmen que només fa que créixer en volum i freqüència al port de Barcelona: els creuers de les grans companyies italianes, britàniques i nord-americanes, principalment. Jo mateixa en vaig tastar uns quants amb la família sencera durant uns estius, aquells en què tens unes ganes terribles de moure’t, de canviar d’aires per uns dies, de veure món, però alhora has de buscar una manera còmoda de fer-ho amb nens que aixequen poc més de dos pams de terra. Potser al principi ens vam deixar portar per la idea d’aquella sèrie que –qui no l’ha vist?– als anys vuitanta va arribar des dels Estats Units a les nostres pantalles: “Vacaciones en el mar” –traducció absolutament lliure de “The Love Boat””, que potser sonava excessivament sentimental–.

No sé com seria ara mateix veure aquella sèrie que en el seu moment va triomfar, una comèdia lleugera, amb tocs romàntics i sobretot amb un aire de vacances constants que enganxava. Uns personatges arquetípics que tots recordem, com el capità Stubing, el doctor d’a bord Adam Bricker, la Julie, –la directora del creuer–, o l’entranyable figura del barman Isaac, de la mà del qual vam aprendre el nom de determinats còctels. Tots ells eren part de la tripulació i configuraven el repartiment de personatges fixes de la sèrie, mentre que els itineraris de viatge, els passatgers i les històries anaven canviant.

            Em consta que al 1998 es va rodar un remake que no he arribat a veure mai. Només espero que fos una mica millor del que aquests dies es dediquen a emetre per Antena 3 sobre una sèrie també mítica dels vuitanta: “Dallas”.

Pel que fa als creuers fluvials, només he tastat el del Nil, així que la meva experiència esdevé una mica limitada al respecte. A més a més ho vaig fer fa tants anys que poc tenia a veure, em sembla, amb els creuers actuals per aquest riu,  tan ple d’Història Antiga com de volum de masses turístiques. Queda lluny aquella trama misteriosa que Agatha Christie va recrear en les seves aigües: “Mort al Nil”. Un seguit de personatges que, trobant-se de vacances en una embarcació de luxe, es veien sobtadament implicats en l’assassinat d’una rica hereva nord-americana. Mentre el vaixell remuntava les aigües tranquil·les del Nil, el detectiu belga Hercule Poirot anava esbrinant poc a poc la veritat dels fets. Una bona lectura d’estiu, per cert, així com qualsevol de les trames detectivesques d’aquesta dama anglesa anomenada Agatha Christie que va morir de causes naturals.

 

Una experiència que no he assaborit, encara, i de la qual tots aquells amics i familiars que sí que ho han fet me n’han cantat les mil meravelles és la de viatjar en un veler per les aigües del Mediterrani. Grècia, Turquia... poques persones ben avingudes, nits a bord observant les estrelles, bona conversa, bona lectura, aliments de Km O, com s’anomenen ara –peix d’allà mateix, verdures i fruita dels ports propers...– i, suposo, una sensació de vacances i felicitat que duren tot l’any, fins i tot en els mesos d’hivern quan la idea d’estiu amb els seus colors i sabors sembla del tot un miratge.

BONES VACANCES!

Acostumem a esperar durant tot l’any aquest moment; acostumem a comptar els dies, les setmanes... que manquen fins al desitjat moment de dir-nos els uns als altres l’alegre exclamació. Bones vacances! Potser les expectatives, després d’un any d’alimentar-les, estan un pèl massa crescudes i és per això que, quan arriba el moment litúrgic, iniciem aquest període estival amb una llista massa llarga de coses que volem fer, que volem llegir, que volem veure, que volem experimentar. No ho sé, potser quan un espera massa...

Jo he optat, en els darrers anys, per escurçar la llista dels desitjos, seguint la teoria que diu que el secret de la felicitat resideix en les petites coses: un nombre limitat, més aviat petit, de desitjos; tots ells assumibles, fàcils, senzills. Només d’aquesta manera, les nostres possibilitats de triomfar seran infinitament majors!  

Es desprèn molta saviesa i sentit comú en alguns rituals orientals que no fan més que amagar autèntiques maneres de viure i sentir la pròpia existència. Fa molts anys vaig llegir un petit gran llibre, El llibre del te d’ Okakura Kakuzo. No sé ni com va caure a les meves mans però la seva lectura em va impressionar de tal manera que al llarg dels anys hi he anat tornant, trobant-hi sempre, en les seves pàgines, respostes senzilles i clares a fets quotidians. El llibre mira d’explicar als occidentals la cerimònia del te practicada pels japonesos. I, ja d’entrada, ens adverteix que no és un ritual merament estètic –ignorants els qui s’ho pensin!–, sinó que aglutina l’essència del taoisme i la doctrina del Zen. No entrarem a detallar tot el procés d’aquesta cerimònia –a qui interessi, recomano intensament la lectura del llibre!–, però sí vull aturar-me un instant en el lloc on es desenvolupa aquest ritual sagrat: el Sukiya, o cambra del te. Un indret que destaca per la seva austeritat i senzillesa i que tradueixen de tres maneres: és la Casa de la Fantasia perquè és una estructura efímera, construïda amb materials molt simples, i destinada a satisfer exigències artístiques personals; és, alhora,  la Casa del Buit perquè inicialment és nua d’ornamentació, essent possible decorar-la amb algun detall ornamental, sempre que sigui un caprici temporal; i, finalment, és també la Casa de l’Asimètric, perquè és consagrada al Culte de l’Imperfecte –quin culte més perfecte!–, el qual predica que la veritable bellesa només pot descobrir-la aquell que mentalment completa l’incomplet, és a dir, que pertoca a cada convidat a la cerimònia del te completar, per via de la imaginació i segons els seus gustos personals, l’efecte del conjunt. Tot plegat respon al missatge clar i explícit de que “hem de procurar gaudir el més possible del present”. Prenem nota!

I tornant a les vacances que uns ja han començat i altres estan a punt de fer, cal també parlar de família i convivència. N’hi pot haver que les visquin en soledat, per decisió pròpia o per imposició, però en la majoria dels casos les vacances representen una època de l’any en què invertim el nostre temps lliure amb algú, siguin els pares, els avis, els fills, els néts, els cosins, la parella, els amics... cadascú amb qui tria o amb qui li toca. De vegades la convivència és fàcil, volguda, desitjada... de vegades la tensió creix de tal manera que al final d’estiu sents a parlar de grans baralles a la siciliana, ruptures de parella, etc.

            El divendres vaig anar a veure una estrena al cinema que retrata una reunió familiar, amb tots els seus matisos, alts i baixos: Le Skylab, dirigida per la també actriu Julie Delpy, és una pel·lícula que m’ha fet divertir-me de valent amb situacions i personatges que podríem trobar en totes les famílies. És una pel·lícula tan boja i realista com la vida mateixa, com ho som tots plegats. Està plena de personatges imperfectes, humans al cap i a la fi, i destil·la veritat, família i vacances en aquells estius dels anys setanta en què no teníem res i ho teníem tot.

            Us desitjo unes BONES VACANCES!... i fins a la tornada.

COMENÇANT A FER LA LLISTA...

La setmana passada es va acabar el curs escolar i, malgrat que els grans tenim aquesta “mania” de seguir treballant fins l’agost, la sensació de tenir els nens ociosos, la calor asfixiant i la llum solar que s’allarga fent-nos creure que el dia té més hores de les que veritablement té, ens provoca aquella sensació enganyosa de que les vacances són a tocar. I no, encara falta una mica, però el cap comença a planificar, a fer llistes i a preparar mentalment tot allò que necessitarem quan arribi l’esperat i desitjat moment.

No sé vosaltres, però pel que fa a mi, la llista més important de totes, de cara als dies de vacances, és la llista de lectura. I no és fàcil, perquè normalment començo amb quatre títols imprescindibles i poc a poc es va omplint de tal manera que al final, mai arribo a complir-la tota. I és que el desig de tenir temps, sense destorbs, sense pauses, sense obligacions ni responsabilitats que et fan aixecar constantment de la cadira, que t’arrenquen de casa o de la platja, o d’aquella terrasseta meravellosa on et toca el vent a la cara mentre prens un d’aquells refrescs que només et demanes a l’estiu ­–i això que n’hi ha tot l’any!­–, aquest desig de tenir temps, et fa ser terriblement ambiciós, agosarat i fantasiós a més no poder.

Però tot i així, la llista ja està començada... i, de moment, hi ha llibres que no he pogut llegir durant l’hivern i dels quals n’he sentit a dir bons comentaris, hi ha llibres de companys d’ofici que vull llegir per saber més d’ells, hi ha llibres d’història, de ficció, d’actualitat, i fins i tot hi ha relectures de clàssics, i relectures de llibres juvenils als quals m’agrada tornar, com en un viatge a la infància...

Aquest estiu també hi ha algunes relectures de l’Emili Teixidor, perquè els catalans que estimem la llengua i la cultura, ara mateix estem de dol. Aquests dies s’ha escrit molt sobre aquest autor imprescindible de les lletres catalanes –tant pels seus llibres per a adults com ‘Pa negre’ o ‘Retrat d’un assassí d’ocells’, com pels seus llibres per a infants i adolescents com l’entranyable Formiga Piga o l ‘Ocell de foc’–. L’Emili Teixidor és un bé compartit per tots, ja que el llegeixen els meus fills, el llegeixo jo, el llegeixen els meus pares i el llegia la meva àvia. Tots ens hi hem trobat, en un moment o altre de les nostres vides, amb les històries i els personatges d’aquest escriptor. I el trobarem a faltar, i el seguirem llegint.

I tornant a les llistes de lectures per a l’estiu, m’agafo a un consell molt lúcid del propi Emili Teixidor, el qual incitava a tenir sempre tres pilots de llibres: un, el professional, el que llegeixo per obligació d’ofici, per estar al dia i saber; l’altre, el “perquè em diverteix”, on hi poso tant llibres bons com dolents, perquè ja que la vida és curta cal gaudir-la sense complexes; i un tercer, el dels “imprescindibles” i que suposen un mínim d’esforç, perquè val la pena llegir tot allò que destaca, que crida l’atenció, que ens aporta quelcom diferent, nou, alguna reflexió particular, aquells llibres –siguin clàssics o siguin nous– sense els quals la nostra vida no seria la mateixa.