dilluns, 17 de desembre del 2012

PÀGINES BLANQUES


Sabem que al llarg de la història hi ha hagut tota mena de personatges, coneguts o per conèixer, que han deixat tinta sobre infinitat de llibretes. Blocs de notes amb pàgines ratllades, quadriculades, blanques simplement, enquadernades amb pell, lligades, amb tapes dures, toves, amb espiral... llibretes guixades fins a l’extenuació amb tota mena de pensaments, bons o mals propòsits, poemes espontanis, esbossos, petites i grans reflexions.


Sabem que personatges com Hemingway o Picasso utilitzaven llibretes de les quals després se n’ha fet la deguda difusió, fent que molts escriptors ens aficionem a la mateixa marca de llibretes, com si això ens facilités una part del camí de la inspiració –parlo, òbviament, de les famoses Moleskine que, tot i no ser cert que els il·lustres personatges utilitzaven exactament aquestes, sí que ho feien en llibretes molt semblants–. Jo fa molts anys que no sé sortir de casa sense una llibreta, encara que sigui minúscula, on apunto tot allò que necessito i que em consta que el meu cap traïdor em faria oblidar. Però a banda d’aquesta llibreta minúscula també en consumeixo d’altres, de totes mides i colors. I no només en consumeixo sinó que m’agrada regalar-ne, perquè no hi ha res més excitant que allò incomplet per tal que tu ho completis.


Aquest Nadal regaleu alguna llibreta i obrireu un món de possibilitats a la persona que ho rep. Ho dic de veritat: uns hi dibuixaran, altres hi escriuran, i segur que cadascú hi trobarà un ús diferent o, més ben dit, una necessitat concreta.  
            Sé d’una dona fabulosa amb qui he conversat llargues estones que omple llibretes des de temps immemorials. No és pas que hi escrigui gran cosa, però cada dia hi deixa una frase, una vivència. De vegades, la vivència en qüestió està descrita de manera tan breu i concisa que podríem pensar que és una tonteria, una pèrdua de temps. Però qui ha dit que només haguem de fer servir la ploma, el boli o el llapis per alguna cosa important? Quin autor hauria començat a escriure res si tingués la pretensió de fer important tot allò que deixa al paper? Quants dietaris de gent que no hi és ens hauríem perdut de no ser per aquell acte quotidià i despullat de pretensions d’agafar la llibreta i començar-hi a escriure coses?
            Jo tinc un avi que escrivia poemes però mai els va mostrar a ningú. Quan va morir, vam buidar calaixos, vam treure la roba, les sabates, les seves coses... allò que es fa amb el cor encongit perquè d’alguna manera t’adones que estàs ficant les mans en la intimitat de l’ésser estimat. En l’últim calaix hi vaig trobar una llibreta i en les seves pàgines hi vaig descobrir una part de l’home que no coneixia. Conservo aquella llibreta i aquells poemes com un tresor, tot esperant que no li sàpiga greu.


Som gairebé a punt de passar la darrera pàgina de l’any i no se m’ocorre un altre moment millor per agafar una llibreta plena de pàgines blanques. No ens faci por! Fem un gargot a la primera pàgina i així trencarem el gel! No passa res. Seguim endavant. Podem començar per recordar tot allò de bo –el dolent no cal...–, que ens ha passat al 2012; podem continuar amb algun pensament, amb alguna idea, amb algun propòsit per complir o per deixar estar –tant és, no passa res per somniar i desitjar– per al 2013.
            Jo encetaré llibreta i any nou una mica lluny de casa i potser això em farà estar més desperta, veure-ho tot amb aquella claredat de quan t’allunyes una mica de la teva quotidianitat. Però sigui aquí o allà, amb llibreta gran o llibreta petita, ja tinc una frase que m’agradaria avançar aquí, al blog: 

Gràcies, amics, per aquest any de lectures i us desitjo un 2013 carregat de pàgines i més pàgines en blanc que us ocupeu d’omplir amb tot allò que us faci feliç.
Fins a la tornada!



dilluns, 10 de desembre del 2012

NADAL A TAULA



D’ aquí a pocs dies serem a Nadal i, com cada any, seran molts els qui es reuniran al voltant d’una taula acompanyats de tota la família. Un dia rere l’altre, un plat rere l’altre, ens omplirem l’estómac de tota mena d’exquisideses que durant l’any no volem o no podem tastar: escudella de galets gegants i la seva carn d’olla, capó farcit, canelons per Sant Esteve, torrons, neules i tota mena de dolços i salats. Dies de Nadal i dies de família perquè la major part de la humanitat decideix, des de fa molts segles, que aquestes són unes bones dates per a reunir-se amb aquells de la teva sang. I no només sang és el que comparteixes amb ells, sinó sobretot records. La memòria de tots plegats és immensament més gran que la trista memòria d’un sol i és per això que a moltes cases s’aprofiten aquests dies per a recordar i rememorar tota mena d’anècdotes familiars dels que hi són i dels que ja no hi són.


I la taula al voltant de la qual ens reunim diu molt del seu amfitrió o amfitriona –no ens enganyem, sol ser una dona–, perquè és ell o ella, per designació popular, qui ha pres el relleu d’un altre/altra que ja ho feia abans que ell/ella. El cap de família, l’element aglutinador de les generacions vives que continuen veient-se, reunint-se i compartint, sobretot al Nadal. Un membre que s’ocupa no només d’un fet tan bàsic com donar de menjar als seus, sinó també de mimar-los i acollir-los i demostrar-los que visquin lluny o a prop, siguin més o menys independents, tots ells són benvinguts, un any rere l’altre, un plat rere l’altre, a aquesta taula que esdevé una petita pàtria on tornar, una pàtria rodona, rectangular o quadrada, tant és.


La taula és plena de converses, d’ulls que es miren, de boques que parlen, que riuen o que masteguen; la taula és un astre com el sol al voltant del qual giren tots els planetes. La taula és una excusa per apropar-nos de tal manera que, de sobte, ens adonem que, més enllà de la nostra actualíssima i extrema individualitat, formem part d’un tot, almenys per Nadal.

dilluns, 3 de desembre del 2012

BRITISH STYLE


És indubtable que un dels països que ha sabut difondre i exportar més sàviament tot el que configura el seu univers estètic, cultural, social i moral és el Regne Unit.
Llibres, pel·lícules, obres teatrals, cançons, peces de roba, normes d’educació, mobles, vaixelles, tapissos, pentinats, obres pictòriques i escultòriques, edificis sencers, cotxes, pastissos, melmelades i infusions i un llarg etcètera que ens portaria a no poder donar fi a aquest escrit si haguéssim de citar tot allò que ens ha entrat per la retina i ens ha captivat, des de sempre, del més pur estil britànic.


Des del teatre isabelí de Shakespeare fins als relats i novel·les amb clara denúncia social de Charles Dickens; passant per la minuciosa descripció de la vida quotidiana que fa Jane Austen; o la novel·la victoriana practicada per les germanes Brontë; l’enginy i l’agudesa extrema d’Oscar Wilde; Virginia Woolf i la novel·la moderna. Me’n deixo molts, a més a més dels grans poetes, però tots ells tenen en comú el fet d’haver-nos obsequiat amb bocinets de la seva Anglaterra, de la seva època, dels seus costums, del seu pensar i del seu veure la vida d’una manera determinada.



Moltes de les grans novel·les que configuren el millor de la literatura anglesa han estat portades al cinema i, fins i tot algunes, han estat adaptades una i altra vegada per diversos directors –alguns intents més reeixits que altres-. D’aquesta manera, tot allò que havíem llegit i després imaginat en les nostres ments, -els camps anglesos, els interiors de les cases, la pal·lidesa dels rostres, les maneres de parlar- es va anar complementant amb l’acurada recreació que el setè art ens ha ofert. I no només parlo d’obres tant universals com “Oliver Twist”, “Orgull i Prejudici”, “Cims borrascosos” o “El Retrat de Dorian Gray”, sinó també d’altres grans històries i personatges que s’han anat fent un lloc a dins nostre de tal manera que avui ja no sabríem concebre l’estil britànic sense al·ludir a aquests exemples. Em refereixo a sèries com “Upstairs, Downstairs”, que ens va mostrar els dos universos que convivien en una casa de bona família londinenca, o “Retorn a Brideshead” que, de fet, és una adaptació d’una obra d’Evelyn Waugh. El cinema també ens ha brindat pel·lícules exquisides com “Una habitació amb vistes”, “Howards End”, “El que queda del dia”, “Gosfork Park”, "El discurs del rei" i, recentment, una nova sèrie excel·lentment recreada: “Downton Abbey”.




 Som a les portes del Nadal i, com sempre em succeeix, se m’encomana tot allò que ensumi a Anglaterra. Potser ho fa el fet que m’agrada viatjar a aquest país al desembre i assistir a l’espectacle dels carrers il·luminats i les cases exquisidament decorades per a l’ocasió. Aquest any no podrà ser, però no hi ha res que m’impedeixi trepitjar amb la imaginació els camps mullats de Jane Eyre, sentir la remor d’una conversa on hi ha Dorian Gray, ensopegar pel carrer amb un personatge semblant a Mr. Scrooge o veure el propi Hudson obrir la porta de casa els Bellamy. Pure british style.