PÀGINES BLANQUES

Sabem que al llarg de la història hi ha hagut tota mena de personatges, coneguts o per conèixer, que han deixat tinta sobre infinitat de llibretes. Blocs de notes amb pàgines ratllades, quadriculades, blanques simplement, enquadernades amb pell, lligades, amb tapes dures, toves, amb espiral... llibretes guixades fins a l’extenuació amb tota mena de pensaments, bons o mals propòsits, poemes espontanis, esbossos, petites i grans reflexions.

Sabem que personatges com Hemingway o Picasso utilitzaven llibretes de les quals després se n’ha fet la deguda difusió, fent que molts escriptors ens aficionem a la mateixa marca de llibretes, com si això ens facilités una part del camí de la inspiració –parlo, òbviament, de les famoses Moleskine que, tot i no ser cert que els il·lustres personatges utilitzaven exactament aquestes, sí que ho feien en llibretes molt semblants–. Jo fa molts anys que no sé sortir de casa sense una llibreta, encara que sigui minúscula, on apunto tot allò que necessito i que em consta que el meu cap traïdor em faria oblidar. Però a banda d’aquesta llibreta minúscula també en consumeixo d’altres, de totes mides i colors. I no només en consumeixo sinó que m’agrada regalar-ne, perquè no hi ha res més excitant que allò incomplet per tal que tu ho completis.

Aquest Nadal regaleu alguna llibreta i obrireu un món de possibilitats a la persona que ho rep. Ho dic de veritat: uns hi dibuixaran, altres hi escriuran, i segur que cadascú hi trobarà un ús diferent o, més ben dit, una necessitat concreta.  

            Sé d’una dona fabulosa amb qui he conversat llargues estones que omple llibretes des de temps immemorials. No és pas que hi escrigui gran cosa, però cada dia hi deixa una frase, una vivència. De vegades, la vivència en qüestió està descrita de manera tan breu i concisa que podríem pensar que és una tonteria, una pèrdua de temps. Però qui ha dit que només haguem de fer servir la ploma, el boli o el llapis per alguna cosa important? Quin autor hauria començat a escriure res si tingués la pretensió de fer important tot allò que deixa al paper? Quants dietaris de gent que no hi és ens hauríem perdut de no ser per aquell acte quotidià i despullat de pretensions d’agafar la llibreta i començar-hi a escriure coses?

            Jo tinc un avi que escrivia poemes però mai els va mostrar a ningú. Quan va morir, vam buidar calaixos, vam treure la roba, les sabates, les seves coses... allò que es fa amb el cor encongit perquè d’alguna manera t’adones que estàs ficant les mans en la intimitat de l’ésser estimat. En l’últim calaix hi vaig trobar una llibreta i en les seves pàgines hi vaig descobrir una part de l’home que no coneixia. Conservo aquella llibreta i aquells poemes com un tresor, tot esperant que no li sàpiga greu.

Som gairebé a punt de passar la darrera pàgina de l’any i no se m’ocorre un altre moment millor per agafar una llibreta plena de pàgines blanques. No ens faci por! Fem un gargot a la primera pàgina i així trencarem el gel! No passa res. Seguim endavant. Podem començar per recordar tot allò de bo –el dolent no cal...–, que ens ha passat al 2012; podem continuar amb algun pensament, amb alguna idea, amb algun propòsit per complir o per deixar estar –tant és, no passa res per somniar i desitjar– per al 2013.

            Jo encetaré llibreta i any nou una mica lluny de casa i potser això em farà estar més desperta, veure-ho tot amb aquella claredat de quan t’allunyes una mica de la teva quotidianitat. Però sigui aquí o allà, amb llibreta gran o llibreta petita, ja tinc una frase que m’agradaria avançar aquí, al blog: 

Gràcies, amics, per aquest any de lectures i us desitjo un 2013 carregat de pàgines i més pàgines en blanc que us ocupeu d’omplir amb tot allò que us faci feliç.

Fins a la tornada!