dimarts, 29 de maig del 2012

ELS COLORS QUE PORTO AL MEU COR


Ja fa un segle que va néixer l’Avel·lí Artís-Gener, més conegut a casa com en Tísner. Escriptor, periodista, ninotaire, però sobretot un referent de la cultura catalana i l’amor a la pàtria. Jo tenia deu anys quan un dia, els meus pares, em van portar a casa en Tísner. Deu anys fàcilment impressionables i, sobretot, quan has cregut en els pirates i estàs a punt d’anar a conèixer un senyor amb un pegat a l’ull. Recordo el seu pis del carrer Borrell, on al menjador s’hi exhibia una estelada; recordo la seva dona, la Lluïsa, tota dolçor amb una nena una mica tímida; recordo conèixer aquell “pirata català” de veu rovellada i un gran sentit de l’humor.


En Tísner treballava amb el meu pare, justament aquell 1982, i per això es va convertir durant un temps en un rostre proper i conegut a casa. En Tísner havia embolicat a l’Esquerrà, aquell dibuixant de la clandestinitat amb bigoti i melena, a crear un personatge, curiosament una nena com jo però amb una important missió: la primera campanya de normalització lingüística del català després dels anys foscos del franquisme. La Norma –dibuixada per l’Esquerrà, el meu pare–, parlava i s’expressava amb paraules d’en Tísner. 



Textos i dibuixos per a sensibilitzar els catalans en l’ús de la nostra llengua, la que ens és pròpia als que vivim i treballem a Catalunya. Perquè, com deia la Norma, el català és cosa de tots: no és excloent –com a molts els agrada descriure’l–, sinó que inclou a tots aquells que en vulguin formar part. Justament ara, quan començo a escoltar un català ric en matisos, parlat amb accents que vénen de lluny i que el fan viu, ple de riquesa i color; justament ara que els fills i filles d’aquells que van venir d’arreu del món a Catalunya ja el parlen amb normalitat –uns més que altres, però són molts els qui el senten com una llengua més, pròpia–, doncs ara, des de Madrid, se’ns volen carregar la immersió lingüística. I jo penso que potser necessitaríem una altra Norma, aquesta vegada una mica més contundent ja que si una cosa hem perdut en aquests anys és la bona fe de pensar que n’hi ha prou amb la il·lusió i l’esperança per tal que ens entenguin i ens respectin.

Però anem fent, poc a poc, amb bona lletra... Hi ha escoles que ho tenen molt clar; hi ha persones –públiques i anònimes– que cada cop parlen més alt i clar; hi ha mitjans de comunicació que cada dia fan país a través dels seus programes i del foment de la nostra música, la nostra literatura, el nostre cinema i les nostres arts escèniques. I no parlo només de les ràdios i televisions més grans, més conegudes, sinó també d’algunes més petites però que cada dia, amb la seva bona feina i el seu constant compromís, aconsegueixen remuntar una mica més aquest nostre país i aquesta nostra cultura. N’és un exemple Ràdio Vilablareix http://www.vilablareix.cat/laradio/ –la coneixeu? Doncs escolteu-la!–, que acaba de guanyar un premi per la seva gran tasca en el foment de la cultura i la música catalanes. Una emissora que, entre altres coses, es dedica a promoure als músics que canten en la nostra llengua.

 

Perquè de músics, aquí i avui, en tenim d’ impressionants! Parlo de Sílvia Pérez Cruz, de Mishima, dels Amics de les Arts, dels Antònia Font, dels Manel, d’en Cesk Freixas –aquest darrer acaba de treure disc gràcies al recolzament popular de molts catalans!–, d’en Joan Dausà... Au, ajudeu-me amb la llista de grans promeses!


dimarts, 22 de maig del 2012

EL RIU DE LA VIDA


Fa uns dies vam tornar a tenir el Boss en terra catalana. Barcelona estima el Bruce i ell ho sap, perquè des que hi va venir la primera vegada –el 1981–, amb la seva E Street Band, no ha deixat de tornar-hi. De vegades l’hem gaudit en grans espais com el Camp Nou, la Monumental o l’Estadi Olímpic; de vegades, ell s’ha estimat més cantar-nos des del petit format, en ambients més íntims i propers com el teatre Tívoli.
Qui no porta una cançó del Bruce segellada a la seva pell? Qui no associa una vivència determinada, una relació amb algú, un moment inoblidable amb alguna cançó del gran Bruce?


Aquesta vegada no hi vam poder anar però el meu cunyat va tenir la gentilesa d’enviar-nos un vídeo amb la cançó de “The River” i els meus sentits i els meus records es van activar!
“The River” és una d’aquestes cançons del Bruce que parlen sobre històries reals, senzilles i humanes, que el fan reflexionar sobre la vida, les oportunitats i les esperances frustrades. La lletra parla d’un noi que viu prop d’una vall on hi passa un riu. La seva vida serà tan previsible i avorrida que els seus somnis s’esmunyiran riu avall. El riu és l’esperança, les il·lusions de joventut; el riu és on s’estimava amb la seva noia i on plegats es deixaven portar pel corrent mentre somiaven en un futur que temps després s’assecaria, com el riu.

El riu és una metàfora de moltes coses i s’ha utilitzat infinitat de vegades en cançons, en literatura, en cinema i en les arts plàstiques.  Mark Twain ens va fer conèixer l’esperit del Mississipi gràcies als inoblidables Tom Sawyer i Huckelberry Finn, pels quals el riu esdevé font de constants aventures –caldria rellegir-los, ara en versió catalana–. 


També em ve a la memòria aquella pel·lícula dirigida per Robert Redford, “El riu de la vida”, en la qual dos germans ben diferents tenen en un riu salvatge de Montana els seu lligam amb la infància, representa allò que els uneix, allà on van aprendre a pescar.


Us heu ficat alguna vegada a dintre d’un riu amb unes bones botes de pesca i una canya? A mi no m’agrada pescar –no em veig amb cor de matar un peix!– però ho he provat: m’he ficat al llit d’un riu i he mirat cap amunt. Tota la teva persona queda envoltada d’aigua, les cames fermes a terra, apuntalades entre les pedres desafiant el corrent. Sshh! Silenci... Només se sent el vent entre les branques i algun ocell aliè a tot plegat. L’espessor dels arbres se’t menja i tu vas vestit de verd, de caqui, de color fosc o neutre per no cridar l’atenció. I aleshores t’adones com n’ets de poca cosa i que gran és la naturalesa. I aleshores formes part d’aquest tot, de la mateixa manera que ho fa una formiga, un insecte, un peix lliscant entre les pedres, un ocell.
El riu, una experiència de molts colors i molts significats. Cadascú hi pot trobar alguna cosa...


dimarts, 15 de maig del 2012

15 de maig: “Els anys robats” a les llibreries!


Ha estat un part difícil, però finalment ja el tenim aquí!


El dia que vaig trobar el carnet d’aviador del meu avi se’m va obrir un seguit d’interrogants: qui devia haver estat aquell personatge d’uniforme tan atractiu, a més a més del meu avi? Com devia ser allò de trobar-se, en plena joventut, –quan tot ho tens a mig construir–, amb l’esclat d’una guerra? Què va passar? Com ho van viure aquells joves dels anys trenta? Quants inferns va haver de patir el meu avi? La seva història només l’he sabut a mitges: casa meva va ser una de tantes llars en què la guerra es va convertir en un període a oblidar; casa meva va ser una de tantes llars on els nostres avis van morir sense explicar-nos una part de la seva història, del seu patiment, del seu sentir.


Vaig voler estirar del fil per arribar a saber com eren aquestes persones que ho van viure. I em vaig trobar amb una experiència que mai a la meva vida podré oblidar.
La guerra civil espanyola va esbombar moltes vides, però també va interrompre infàncies, adolescències, anys de joventut, anys de construir un futur. Hi ha uns anys en els quals ho construeixes tot –o gairebé tot–: decideixes aleshores com vols que sigui la teva vida, amb qui vols estar, què vols fer o, més aviat, què vols ser. Si haguéssim estat joves als anys trenta no ho hauríem pogut decidir; les nostres vides, com els va passar a tants i tantes, haurien agafat camins completament diferents als que vam imaginar de petits.
“Els anys robats” explica la història d’un mecànic d’aviació que coneix la dona dels seus somnis justament quan la guerra comença a mostrar la seva cara més cruenta. Els espera un futur incert, però no per això deixen de somiar, d’imaginar, de projectar.
“Els anys robats” no és la història del meu avi, però és la suma de moltes veus, de moltes històries i sentiments que m’han confessat testimonis que ho van viure, nois i noies de noranta anys que encara recorden que un dia van ser joves i els van venir a robar aquells anys. Mai més els hi van tornar i és per això que jo els vull fer aquest meu petit homenatge, perquè sàpiguen que no els oblidem, que van lluitar per alguna cosa i que, sobretot, ens ocuparem de que no ens torni a passar. Mai més.

dilluns, 7 de maig del 2012

ALGUNS TEMES NO CADUQUEN


De tant en tant m’agrada tornar a mirar pel·lícules que, d’una manera o altra, m’han captivat. Algunes són molt antigues, en blanc i negre, d’aquelles que quan les poses a casa els fills et miren com una mena d’animal en espècie d’extinció. Però, curiosament, de vegades s’hi enganxen i us preguntareu: per què? Doncs no acostuma a ser pels efectes especials sinó més aviat pel guió.
Hi ha diàlegs, hi ha pel·lícules senceres, hi ha temes plantejats tan superbament que de vegades cal treure la pols a les grans històries i tornar-les a veure, amb crispetes incloses. N’hi ha una, de pel·lícula, a la qual hi retorno sovint perquè parla de tantes coses... parla de la infància, de l’amistat, dels estius i el temps per jugar, córrer i imaginar, parla de l’amor d’un pare i una filla, parla de RACISME, en aquest cas, del que van patir i encara pateixen els que tenen un color de pell diferent al blanc.


“Matar un rossinyol” és una novel·la escrita per l’autora nord-americana Harper Lee i no hi ha nen d’escola americana que no li facin llegir aquest llibre, pel que tinc entès. L’obra va ser premi Pulitzer al 1961 i a l’any següent va ser portada al cinema amb un Gregory Peck en el paper de l’Atticus, el pare de la Scoutt, la nena que assisteix a una gran lliçó de vida durant un estiu. Cal veure-la i gaudir dels seus diàlegs que, en temps de neofeixismes on les posicions es radicalitzen tant que n’hi ha que gosen etiquetar de “bons” a uns i “dolents” a d’altres en funció de la raça, el lloc de naixement o la llengua que parlen, com si tot es pogués resumir i classificar així!
Una vegada, un energumen amb molts calers i bona posició social li va preguntar al meu pare, buscant –ai... innocent!– possibles complicitats: “No li faria por que la seva filla s’enamorés d’un noi negre?”, al qual el meu pare va respondre-li: “Doncs no. De fet, el que veritablement em faria pànic és que s’enamorés d’un racista”.


Ara, jo sóc mare: miro “Matar un rossinyol” i veig que encara hi ha gent que sembla del Ku Klux Klan; escolto les notícies i observo com la crisi i el malestar fan pujar els partits neofeixistes; assisteixo cada dia a comentaris racistes, xenòfobs i intolerants. I em plantejo que, si m’arriba el moment en què un energumen em fa una pregunta com la que li van fer al meu pare, només espero tenir la mateixa lucidesa en donar la resposta.

dimecres, 2 de maig del 2012

El drama i la comèdia sovint es donen la mà


Passa a la vida i passa a l’escenari: el drama i la comèdia sovint es donen la mà. L’exemple més actual damunt l’escenari el trobem a “Agost”, l’obra imprescindible de Tracy Letts estrenada al TNC per segona temporada consecutiva. I sembla que les entrades es segueixen venent com xurros! Hi ha gent que, fins i tot, repeteix. I a mi, que no m’estranya gens...

  

El primer que veiem quan s’aixeca el teló és un paisatge propi de les planures d’Oklahoma, molt simple, molt resumit, però suficient per transportar-nos a la soledat d’aquells indrets on hi ha famílies que viuen en cases grans i de vegades massa buides d’ànimes, de companyia, d’afecte.
La família americana, ben diferent de la mediterrània, almenys fins fa poc. Un mateix mot que abasta tantes coses –sentiments indesxifrables i de vegades, fins i tot, incomprensibles que parlen de lligams sanguinis, de fidelitats, d’arrels, de clan–, un mateix mot per definir dues maneres d’entendre’l, almenys fins fa poc.


A “Agost” veiem un retrat familiar determinat: una mare dèspota que estima des de l’odi, des de la foscor, si és que estima. Un marit que fuig d’aquest món. Unes filles que viuen els seus propis inferns, o pors, o anhels, sense gosar gairebé expressar-los a la mare perquè aquesta no en faci mal ús, no les exprimeixi, no se les mengi. Uns homes que no tenen un paper per si mateixos sinó que complementen aquestes dones d’aquesta família d’Oklahoma que aquí, al TNC, viuen en una casa de tres pisos espectacularment ben feta i que criden, i que ploren, i que treuen les entranyes per la boca per esgarrapar una mica de vida i menys de mort. Unes dones que al TNC tenen noms i cognoms que tots coneixem: Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Rosa Renom, Maife Gil, Montse German... potents, unes autèntiques bèsties, sobretot les dues primeres. Els homes, com Francesc Lucchetti, Jordi Banacolocha o Abel Folk també són dignes de menció.

Les planures d’Oklahoma em recorden la soledat que sentia, també, la Meryl Streep a “Els ponts de Madison County”, aquella pel·lícula del cada-vegada-més-gran director de cinema Clint Eastwood. Cal repassar-la, de veritat, i hi trobarem la veritat despullada d’una dona que se sent sola o que simplement fa temps que s’ha oblidat de com era o com volia ser.


La família americana que només es veu uns cops a l’any, que potser no es coneixen gaire perquè no conviuen, perquè els fills maduren i es fan persones lluny de casa. Als mediterranis, en canvi, ens agrada omplir-nos la boca amb aquest mot que per a nosaltres vol dir “unió”, “viure tots plegats”, “compartir taula dia sí i dia també”, “tocar-nos”, “sentir-nos ben a prop”. Jo sóc d’aquestes que no pot viure gaire lluny dels meus, i quan dic meus, vull dir la família sencera i també alguns amics. Digue’m fleuma, però m’enyoro. Em pregunto, tanmateix, si els succeirà el mateix als nostres fills: no hi ha feina, no hi ha oportunitats, i molts estudien pensant en altres països... em pregunto si quan sigui gran tindré fills, i néts, i nebots repartits per tot el planeta, com passa a les famílies americanes i angleses i alemanyes i sueques i... des de fa tant temps. Espero que no, digue’m fleuma, però m’agrada pensar que els tindré a tots i totes ben a propet.