HISTÒRIES DALT DEL TREN

La crisi i els pocs recursos econòmics han revifat més que mai un mitjà de transport que podia semblar que havia quedat antic o, si més no, relegat a un paper de segona: el tren. Aquell que va arribar amb la revolució industrial i que va modernitzar la vida i el transport dels nostres besavis i avis, que permetia transportar tota mena de coses i aliments d’uns països a altres, que permetia unes xarxes comercials molt més ràpides i efectives que no pas els cavalls, aquell nou invent del segle XIX que va revolucionar el món sencer i les relacions humanes, va perdre patina i modernitat quan al segle XX li va sorgir la competència de l’avió.

 

El nou mitjà de transport aeri, de passatgers, a més a més de mercaderies, va transformar completament la nostra manera de viatjar, com en el segle XIX ho havia fet el tren amb la dels nostres avantpassats. I els avions, aleshores, ens va introduir el nou concepte del temps, o més aviat, la pressa. Per què gastar hores, dies o setmanes per a creuar fronteres i recórrer països per terra ­–per no parlar de fer-ho per mar- si es pot fer per aire en un període de temps infinitament més curt? Per què perdre temps en el viatge en si mateix, en el trajecte que ens porta d’un indret a l’altre, quan el més important és allà on anem, és a dir, el nostre destí final?

                Si pensem en un trajecte d’avió, és obvi que, quan abans arribem al destí, millor. Perquè l’única cosa que podem fer –a banda de llegir una estona o veure allò que ens imposin en una pantalleta penjada del sostre- és observar l’hostessa recórrer el passadís amunt i avall, amunt i avall, potser un cop de colze, potser el feliç esdeveniment del carret del menjar, de les begudes, del cafè que no volem o, el que és pitjor, del carret del duty free. Les finestres ens mostren un tros de cel blau, els núvols canviants, la negror absoluta de la nit i poca cosa més.

El tren és una altra cosa. Sempre he pensat que no hi ha viatge millor que arribar al teu destí assegut en un vagó de tren. El trajecte, ja de per sí pot ser molt estimulant, perquè té la mesura de l’home, de tocar de peus a terra i anar descobrint el paisatge canviant a través de la pròpia mirada. Podem saber més del país, la ciutat o la petita població on arribem gràcies a tot allò que veiem i que ja ens comença a donar pistes del que ens trobarem al final del camí.

El tren té el romanticisme dels vells temps, tant si es tracta d’una màquina d’època per a recorreguts turístics com si viatgem amb els més moderns equipaments. En els seus compartiments sempre hi passen coses, es coneix tota mena de gent, es disposa de temps per parlar, per llegir, per rumiar nous projectes, per estretir vincles amb algú, per enamorar-se.

     La literatura i el cinema n’ha fet nombroses pel·lícules, dalt d’un tren, essent l’escenari perfecte tant per a una història d’amor com per a un meditat assassinat. En un tren amb tanta patina com l’Orient Express, Agatha Christie matava un milionari nord-americà a base de dotze punyalades, donant feina de valent al seu Hercule Poirot, que havia d’investigar entre una sèrie de passatgers il·lustres, cadascun amb la seva coartada pertinent. També, dalt d’un tren, provocava un encontre Alfred Hitchcock –tot inspirant-se en una novel·la de Patricia Highsmith- entre dos estranys, per a cometre un doble assassinat. Tanmateix, no tot són males intencions les que viatgen en els vagons, perquè bé que una Meryl Streep era capaç d’enamorar-se d’un Robert de Niro molt jove en un trajecte diari cap a la ciutat, o anys més tard, en un viatge en tren per Europa, d’aquells que sempre ha fet la gent jove en un moment determinat de la seva vida, un Ethan Hawke coneix a una Julie Delpy, acordant fer parada a Viena per veure si en vint-i-quatre hores és possible fer néixer l’amor entre noi nord-americà i noia europea.

Històries dalt del tren, reals, inventades, narrades per grans escriptors, dirigides per bons cineastes... totes elles transcorregudes mentre la màquina llisca per les vies travessant paisatges propers o llunyans, llacs, muntanyes, glaciars, vegetació exòtica, camps de blat, terrasses de vinyes, sabanes africanes, seguint el curs d’un riu i, de vegades, arribant fins al mateix mar. Persones de tota mena que s’asseuen als seus vagons i observen a través de la finestra mentre veuen canviar el paisatge i s’adonen, al cap i a la fi, d’aquest gran invent que connecta casa nostra amb els indrets més recòndits i sorprenents del món. 

El drama i la comèdia sovint es donen la mà

Passa a la vida i passa a l’escenari: el drama i la comèdia sovint es donen la mà. L’exemple més actual damunt l’escenari el trobem a “Agost”, l’obra imprescindible de Tracy Letts estrenada al TNC per segona temporada consecutiva. I sembla que les entrades es segueixen venent com xurros! Hi ha gent que, fins i tot, repeteix. I a mi, que no m’estranya gens...

  

El primer que veiem quan s’aixeca el teló és un paisatge propi de les planures d’Oklahoma, molt simple, molt resumit, però suficient per transportar-nos a la soledat d’aquells indrets on hi ha famílies que viuen en cases grans i de vegades massa buides d’ànimes, de companyia, d’afecte.

La família americana, ben diferent de la mediterrània, almenys fins fa poc. Un mateix mot que abasta tantes coses –sentiments indesxifrables i de vegades, fins i tot, incomprensibles que parlen de lligams sanguinis, de fidelitats, d’arrels, de clan–, un mateix mot per definir dues maneres d’entendre’l, almenys fins fa poc.

A “Agost” veiem un retrat familiar determinat: una mare dèspota que estima des de l’odi, des de la foscor, si és que estima. Un marit que fuig d’aquest món. Unes filles que viuen els seus propis inferns, o pors, o anhels, sense gosar gairebé expressar-los a la mare perquè aquesta no en faci mal ús, no les exprimeixi, no se les mengi. Uns homes que no tenen un paper per si mateixos sinó que complementen aquestes dones d’aquesta família d’Oklahoma que aquí, al TNC, viuen en una casa de tres pisos espectacularment ben feta i que criden, i que ploren, i que treuen les entranyes per la boca per esgarrapar una mica de vida i menys de mort. Unes dones que al TNC tenen noms i cognoms que tots coneixem: Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Rosa Renom, Maife Gil, Montse German... potents, unes autèntiques bèsties, sobretot les dues primeres. Els homes, com Francesc Lucchetti, Jordi Banacolocha o Abel Folk també són dignes de menció.

Les planures d’Oklahoma em recorden la soledat que sentia, també, la Meryl Streep a “Els ponts de Madison County”, aquella pel·lícula del cada-vegada-més-gran director de cinema Clint Eastwood. Cal repassar-la, de veritat, i hi trobarem la veritat despullada d’una dona que se sent sola o que simplement fa temps que s’ha oblidat de com era o com volia ser.

La família americana que només es veu uns cops a l’any, que potser no es coneixen gaire perquè no conviuen, perquè els fills maduren i es fan persones lluny de casa. Als mediterranis, en canvi, ens agrada omplir-nos la boca amb aquest mot que per a nosaltres vol dir “unió”, “viure tots plegats”, “compartir taula dia sí i dia també”, “tocar-nos”, “sentir-nos ben a prop”. Jo sóc d’aquestes que no pot viure gaire lluny dels meus, i quan dic meus, vull dir la família sencera i també alguns amics. Digue’m fleuma, però m’enyoro. Em pregunto, tanmateix, si els succeirà el mateix als nostres fills: no hi ha feina, no hi ha oportunitats, i molts estudien pensant en altres països... em pregunto si quan sigui gran tindré fills, i néts, i nebots repartits per tot el planeta, com passa a les famílies americanes i angleses i alemanyes i sueques i... des de fa tant temps. Espero que no, digue’m fleuma, però m’agrada pensar que els tindré a tots i totes ben a propet.

ESTIMADA MERYL

Fa uns dies hem sabut les nominacions a la propera edició dels Oscars. Sense desmerèixer altres certàmens amb el criteri dels quals, a l’hora de nominar i atorgar premis, podríem estar més d’acord, cal reconèixer que la catifa vermella de Hollywood enlluerna i crea expectació.

Un cop superat el desencís que ens vam emportar molts de nosaltres quan vam saber que “Pa Negre” no passaria a la gran final –quina llàstima! Segueixo pensant que és una gran pel·lícula–, he gaudit especialment amb la nominació d’una actriu: parlo de la Meryl Streep.

Aquesta actriu polifacètica, capaç d’interpretar els personatges més diversos i experimentar els canvis físics més sorprenents li passa com al bon vi. L’he seguida des dels inicis i ara, tornant enrere, me n’adono de la quantitat de pel·lícules que ha fet i que portem tan endins: ens va fer plorar –i molt!– a “Kramer contra Kramer”; a “Manhattan” interpretava l’ex-dona lesbiana d’en Woody Allen; a “La dona del tinent francès” ens va omplir el cor d’angoixa interpretant la Sarah, aquella misteriosa dona de cara pàl·lida i capa negra que s’acostava massa al penya-segat; vam patir amb ella a “Enamorar-se”, decidint si havia o no havia de fer un gir a la seva vida; a “Memòries d’Àfrica” ens explicava històries a la vora del foc; és impossible no estimar-la a “La casa dels esperits”; a “Els ponts de Madison” ens mostrava la seva cara més tendra; a “Les hores” simplement estava superba; ens vam creure que era dolenta a “El diable vesteix de Prada”; ens va fer reflexionar i fins i tot discutir a “Leones por corderos”; ens va fer riure a “Julie & Julia” i a “No és tan fàcil”... i me’n deixo moltes, de pel·lícules i de personatges ben interpretats, com ara “Silkwood”, “L’habitació d’en Marvin”, “Música en el cor” o “El dubte”, entre d’altres, però  la llista és inacabable!

I arribo fins a “La dama de ferro”, que em fa pensar en com em vaig sentir quan vaig sortir del cinema: havia entrat a la sala fosca amb la idea d’anar a veure la vida d’un personatge que tots hem viscut d’a prop durant molts anys i del qual en tenim prou informació. Havia entrat amb aquesta idea... però en vaig sortir amb la sensació d’haver vist la vida d’un altre personatge, no pas la Thatcher. Una pel·lícula sobre aquesta figura tan polèmica hauria hagut de donar molt més de si, però en fi, em quedo amb la interpretació de l’estimada Meryl: magnífica, un cop més.

Una recomanació: busqueu en la llarga llista de pel·lícules de la gran Meryl Streep i trieu-ne algunes; encara que us semblin antigues, passades de moda, superades... torneu-les a veure. Ella no us decebrà!