HISTÒRIES DALT DEL TREN

La crisi i els pocs recursos econòmics han revifat més que mai un mitjà de transport que podia semblar que havia quedat antic o, si més no, relegat a un paper de segona: el tren. Aquell que va arribar amb la revolució industrial i que va modernitzar la vida i el transport dels nostres besavis i avis, que permetia transportar tota mena de coses i aliments d’uns països a altres, que permetia unes xarxes comercials molt més ràpides i efectives que no pas els cavalls, aquell nou invent del segle XIX que va revolucionar el món sencer i les relacions humanes, va perdre patina i modernitat quan al segle XX li va sorgir la competència de l’avió.

 

El nou mitjà de transport aeri, de passatgers, a més a més de mercaderies, va transformar completament la nostra manera de viatjar, com en el segle XIX ho havia fet el tren amb la dels nostres avantpassats. I els avions, aleshores, ens va introduir el nou concepte del temps, o més aviat, la pressa. Per què gastar hores, dies o setmanes per a creuar fronteres i recórrer països per terra ­–per no parlar de fer-ho per mar- si es pot fer per aire en un període de temps infinitament més curt? Per què perdre temps en el viatge en si mateix, en el trajecte que ens porta d’un indret a l’altre, quan el més important és allà on anem, és a dir, el nostre destí final?

                Si pensem en un trajecte d’avió, és obvi que, quan abans arribem al destí, millor. Perquè l’única cosa que podem fer –a banda de llegir una estona o veure allò que ens imposin en una pantalleta penjada del sostre- és observar l’hostessa recórrer el passadís amunt i avall, amunt i avall, potser un cop de colze, potser el feliç esdeveniment del carret del menjar, de les begudes, del cafè que no volem o, el que és pitjor, del carret del duty free. Les finestres ens mostren un tros de cel blau, els núvols canviants, la negror absoluta de la nit i poca cosa més.

El tren és una altra cosa. Sempre he pensat que no hi ha viatge millor que arribar al teu destí assegut en un vagó de tren. El trajecte, ja de per sí pot ser molt estimulant, perquè té la mesura de l’home, de tocar de peus a terra i anar descobrint el paisatge canviant a través de la pròpia mirada. Podem saber més del país, la ciutat o la petita població on arribem gràcies a tot allò que veiem i que ja ens comença a donar pistes del que ens trobarem al final del camí.

El tren té el romanticisme dels vells temps, tant si es tracta d’una màquina d’època per a recorreguts turístics com si viatgem amb els més moderns equipaments. En els seus compartiments sempre hi passen coses, es coneix tota mena de gent, es disposa de temps per parlar, per llegir, per rumiar nous projectes, per estretir vincles amb algú, per enamorar-se.

     La literatura i el cinema n’ha fet nombroses pel·lícules, dalt d’un tren, essent l’escenari perfecte tant per a una història d’amor com per a un meditat assassinat. En un tren amb tanta patina com l’Orient Express, Agatha Christie matava un milionari nord-americà a base de dotze punyalades, donant feina de valent al seu Hercule Poirot, que havia d’investigar entre una sèrie de passatgers il·lustres, cadascun amb la seva coartada pertinent. També, dalt d’un tren, provocava un encontre Alfred Hitchcock –tot inspirant-se en una novel·la de Patricia Highsmith- entre dos estranys, per a cometre un doble assassinat. Tanmateix, no tot són males intencions les que viatgen en els vagons, perquè bé que una Meryl Streep era capaç d’enamorar-se d’un Robert de Niro molt jove en un trajecte diari cap a la ciutat, o anys més tard, en un viatge en tren per Europa, d’aquells que sempre ha fet la gent jove en un moment determinat de la seva vida, un Ethan Hawke coneix a una Julie Delpy, acordant fer parada a Viena per veure si en vint-i-quatre hores és possible fer néixer l’amor entre noi nord-americà i noia europea.

Històries dalt del tren, reals, inventades, narrades per grans escriptors, dirigides per bons cineastes... totes elles transcorregudes mentre la màquina llisca per les vies travessant paisatges propers o llunyans, llacs, muntanyes, glaciars, vegetació exòtica, camps de blat, terrasses de vinyes, sabanes africanes, seguint el curs d’un riu i, de vegades, arribant fins al mateix mar. Persones de tota mena que s’asseuen als seus vagons i observen a través de la finestra mentre veuen canviar el paisatge i s’adonen, al cap i a la fi, d’aquest gran invent que connecta casa nostra amb els indrets més recòndits i sorprenents del món.