dijous, 29 de desembre del 2011

VIVE COMO QUIERAS / YOU CAN’T TAKE IT WITH YOU

Les pel·lícules de Frank Capra, –aquest sicilià que va emigrar de ben petit amb la seva família als Estats Units, aquella terra anomenada “terra d’oportunitats”–, mai et deixen indiferent. Rera cada història d’aquest gran director hi ha un missatge, carregat de gran humanitat, que et fa pensar.
La seva gran i potser més coneguda pel·lícula Qué bello es vivir / It’s a wonderful life ho demostra: cada Nadal, no hi ha nord-americà sensible que se la perdi, tot repassant a final d’any aquells valors que potser en els mesos anteriors ha anat oblidant. Perquè és tan fàcil oblidar... Hi ha gent que va a la missa del Gall, i així renova el seu acte de fe; i també hi ha gent que repassa any rera any les pel·lícules de Frank Capra per recuperar, d’aquesta manera, els valors perduts, o simplement deixats de banda.



Fa pocs dies he tornat a veure Vive como quieras / You can’t take it with you, una història sobre una gran família amb una gran excentricitat: cada membre es dedica a fer allò que el fa més feliç, deixant de banda si aquest és el camí per aconseguir més diners, més èxit o millor posició. L’iniciador de la saga d’excèntrics és l’avi, un Lionel Barrymore força gran que aquí pren el nom de Martin Vanderhof. El “Grandpa” –com l’anomena afectuosament la seva néta i per extensió tota la família, amics i veïns–, era un gran empresari infeliç que un bon dia mentre pujava amb ascensor als pisos alts del seu gran imperi va decidir aturar l’ascensor i fer-lo baixar. “Mai més hi vaig tornar a pujar”, explica ell amb un somriure còmplice. I d’aquesta manera va canviar la seva vida amb l’únic objectiu de ser feliç i fer feliços als seus.
La néta d’aquest personatge superb és l’Alice –una Jean Arthur d’ulls brillants–, que s’ha enamorat ni més ni menys que d’en Tony Kirby, l’hereu d’una família poderosa amb uns valors radicalment oposats als del “Grandpa”. Però en Tony –un magnífic James Stewart, com sempre– queda de seguida enamorat no només de l’Alice, sinó de l’ambient que es respira a la casa dels Vanderhof, una casa amb llar de foc sempre encesa en la qual tothom fa el que més li agrada. “Fa falta coratge per fer el que un vol”, reflexionarà el noi en un moment determinat de la història. Sí, senyor: coratge. I jo afegiria, com segurament ho faria Capra: ... i una ferma determinació a ser feliç.

En el títol original de la pel·lícula –You can’t take it with you– hi ha implícit el missatge de tota la història: si només penses en els èxits materials i deixes de banda l’amistat, la família, l’amor, quan arribis al final del camí, què et quedarà? Diners? Poder? Posició social? Això no t’ho pots emportar amb tu, diu l’avi.

dilluns, 19 de desembre del 2011

UN PETIT MOMENT PER AL RECORD

És Nadal, temps de família, temps de recordar.
Deixeu-me posar una mica nostàlgica i deixar-me emportar per les imatges d’aquest vídeo: és una petita joia de com era Barcelona a principis de segle. Des d’una càmera situada en la part frontal d’un tramvia de l’època, ens convertim en el conductor d’aquells temps i espectadors d’un món que se n’ha anat.



És Nadal. Permeteu-me pensar un moment en tots aquells que estimo, pensem-hi tots plegats. Els que hi són, els que ja no hi són.
El tramvia avança lentament carrer amunt, des del passeig de Gràcia. A mida que llisca per les vies un munt de curiosos s’hi apropen, saluden amb la mà o aixecant un barret. Rostres de grans i petits que podrien ser els nostres avis, besavis o, fins i tot, rebesavis. Rostres d’una generació que va viure, va somiar, va estimar, va riure, va patir, va simplement existir... sí, a la nostra estimada Barcelona. I es passejava per aquests carrers on ara hi passem sovint, potser massa atrafegats, potser sense mirar, sense imaginar...
És Nadal. Aturem el temps per un instant –no passa res!–, rebutgem la pressa. Un petit somriure, un moment per al record i, sobretot, un pensament per als nostres.
Bones Festes!

dilluns, 12 de desembre del 2011

El Londres victorià de Charles Dickens

Londres, primers de desembre.
El sol ha gosat sortir en un cel habitualment dominat pels núvols. Tot i així, fa molt fred. Un vent discret però fulminant que et glaça la cara només trepitjar el carrer.
Decidim agafar un taxi i demanem al clatell del conductor, amablement, que ens porti al Geffrye Museum. El clatell es gira lentament i un rostre al més pur estil britànic ens diu: “Geffrye Museum? It is not a brilliant museum”. El taxista – expert - endevinador de gustos - assessor reconegut ens suggereix anar a un altre lloc però no sap que som molt tossuts.


El Geffrye Museum no és una de les “most popular attractions of London” però és una casa encantadora on fa molts anys hi anava la classe més pobra de la societat londinenca a demanar un lloc on dormir, menjar o guarir-se del fred. Avui és un museu sobre la vida quotidiana al llarg de la història, a través del seu escenari per excel·lència: la llar. Passejant per les diverses habitacions decorades amb un seguit d’objectes, quadres i mobiliari de cada època, podem fer-nos una bona idea de com vivien els anglesos en èpoques tan literàries com la victoriana.
I d’aquí a Charles Dickens: al matí següent tornem a agafar un taxi –fa tan fred!–. Increïble. El mateix clatell! Amb gran decisió li diem: “Anem al Museum of London”. Al clatell, aquest cop, li sembla bé i arrenca el black cab. “Did you like Geffrye Museum?”. “Yes, we’ve loved it!”. Aquesta vegada ens ingresem al Museum of London on han inaugurat una exposició sobre el Londres de Charles Dickens.


Observo la taula on va escriure “Grans Esperances”; a les parets hi han reproduït fragments de “David Copperfield”, “Els papers de Pickwick”, “Oliver Twist”, “Bleak House”...; hi ha una cabina de fusta amb uns cascs on s’escolten veus: Dickens patia insomni i part de les nits les passava caminant pels carrers foscos del Londres victorià on esgarrapava trossos de converses, memoritzava sons, veus, expressions, maneres de parlar pròpies dels estrats més baixos de la societat. Després, els reproduïa a través dels seus personatges, conferint-los color i autenticitat.
És Nadal, som a Londres. Agafen ganes de llegir a Dickens i viatjar en el temps.

dilluns, 5 de desembre del 2011

L'ESPERIT DE SUPERACIÓ


Un bon amic m'ha enviat aquest video. No el podeu deixar de veure!
Emocionant pujada dels Marrecs de Salt per les escales de la Catedral de Girona

Diuen que fa més de 200 anys que els catalans aixequem aquestes torres humanes que anomenem castells. Moltes són les places de pobles i ciutats d’arreu de Catalunya que han vist alçar-ne de tota mena, estructura i alçada. Cada colla, amb el nom del seu lloc d’origen, és coneguda per les fites assolides al llarg de la seva curta o llarga història. Algunes han carregat castells mítics, i totes han viscut experiències úniques, com també únic és el moment per al privilegiat espectador que té l’oportunitat de veure un castell aixecar-se: homes, dones i nens que formen part de la colla castellera ja s’han mentalitzat, ho porten estudiat i assajat des de fa temps, ara ha arribat l’hora de la veritat i tothom els observa. Ells i elles s’ajusten la faixa, es diuen algunes paraules, la força brilla intensament en els seus ulls. Es fa el silenci mentre els primers van formant la pinya. La gralla comença a sonar indicant l’evolució del castell. Els primers homes comencen a carregar el tronc del castell; veiem els cossos pujar, trepar; notem la seva força i precisió en els moviments de mans i braços; els peus s’apuntalen en les faixes dels companys; les espatlles es tensen i es preparen per sostenir aquell somni...
I quan, finalment, enmig d’aquella calma tensa, l’enxaneta aixeca la mà, la remor de veus creix i creix, gairebé sense poder esperar el més difícil, la descàrrega del castell. Ho han aconseguit, ho hem aconseguit! Tot són abraçades, rostres que somriuen, satisfacció i orgull de formar part d’aquest tot que ens fa més persones.
Felicitats, castellers: cada dia que aixequeu un castell ens parleu de força, valor, esperit de superació i sobretot de confiança en els altres, perquè sense l’ajut de cada home, dona o nen no hi hauria castell. No hi hauria somni.