AMBAIXADORS DE LA LLIBERTAT

Aquest és el nostre estil; aquest, el nostre tarannà. Perquè som un poble que estima la seva cultura, que recorda les seves arrels i allò que ens fa particulars dins aquest món global.

Des de sempre que hi ha hagut catalans que han sentit la necessitat d’expressar el seu talent arreu del planeta: músics, pintors, arquitectes de tos els temps, escriptors traduïts a infinitat de llengües, fotògrafs, dissenyadors, emprenedors de tota mena, fabricants d’idees i, des de fa un temps, també els nostres castellers.

 

Diumenge 8 de juny, 12 del migdia: més de cinc mil castellers alcen simultàniament els seus castells en diverses ciutats de tota Europa: París, Londres, Brussel·les, Berlín, Lisboa, Ginebra, Roma... També a Catalunya, moltes colles castelleres els acompanyen en diferents pobles i ciutats. Tots ells, amb un missatge clar i directe:

“Catalans want to vote”.

A cada ciutat, un padrí que representa una part de nosaltres mateixos, sigui per adopció o per naixement, un integrant de la nostra cultura i de la nostra manera de veure el món: Jordi Savall a París, Sergi López a Brussel·les, Pep Guardiola a Berlín, Paul Preston a Londres, Helder Costa a Lisboa, Joan Mompart a Ginebra, llegeixen un manifest per fer constar el desig i el dret a la llibertat de cada poble per a triar el seu futur.

Tot plegat organitzat per Òmnium Cultural, amb una Muriel Casals al capdavant que està fent una feina impecable per al nostre país. Ella transmet serenor, i alhora força, constància, fermesa i coratge, tot acompanyat d’una mirada digna d’una gran líder, com ho és també la de la Carme Forcadell.

Valors compartits per tots aquells i aquelles que cada setmana aixequen nous castells, que treballen col·lectivament per aconseguir el que, de vegades, sembla un impossible. Perquè són ben vius i tenen reptes; perquè saben que, a través del seu treball col·lectiu, del seu esforç constant, de la fermesa amb la qual s’agafen i se sostenen els uns als altres, aconseguiran tot allò que es proposin. I si un cop no se’n surten, si la torre humana cau abans de coronar el cim o bé no arriben a descarregar com cal, no passa res, perquè segur que ben aviat ho tornaran a intentar fins que la colla sencera pugui veure l’enxaneta alçar la mà cap al cel.

... I SANT JORDI VA MATAR EL DRAC

Mai se m’ha acudit consultar la veracitat del mite perquè, de petita, em van ensenyar que les llegendes no cal que siguin veritat, sinó que n’hi ha prou que siguin boniques o, el que és el mateix, que siguin bones històries. I la de Sant Jordi, certament, ho és.

Aquest cavaller que va salvar a la bella donzella, filla del rei d’un poble que vivia atemorit per les maldats d’un terrible drac, és patró de diverses nacions arreu del món. Perquè la seva llegenda, narrada per primer cop al segle XIII per Iacopo da Varazze, està tan farcida de simbologia que qualsevol poble atemorit per un drac la vol fer seva.

I quina cara podria tenir aquest drac al nostre país? Jo crec que, ara mateix, a cadascú se li apareixen uns quants rostres al capdavant. Un drac que vivia prop d’un llac, les aigües del qual alimentaven des d’antic una població sencera. Una població que aviat va oferir un pacte a la bèstia, consistent en donar-li cada any un parell de moltons a canvi que no els tragués l’aigua del llac. Però a base de donar i donar bestiar a la bèstia, aquest es va anar esgotant, de tanta sacietat com tenia el drac. I els habitants del regne es van veure obligats a fer un nou pacte segons el qual es sacrificaria cada any un exemplar d’ells mateixos. Ells mateixos! Fins que va tocar el torn a la filla del rei. I com succeeix en les belles històries que de petits ens expliquen, un cavaller va aparèixer a temps... i Sant Jordi va matar el drac.

Tinc dubtes sobre qui és el nostre Sant Jordi i sobre si hi ha alguna princesa, concretament, a qui salvar. Però no dubto, ni per un instant, del poder dels habitants d’aquest regne que, lluny de viure atemorits, s’aixequen cada matí, emprenen les seves tasques i, a pesar de les moltes mentides i estratagemes perquè se’n tornin a casa i no facin soroll, surten al carrer quan cal, llegeixen, s’instrueixen, reflexionen, dubten, discuteixen, valoren, agafen embranzida –com el noble cavaller– i lluiten. El nostre no és un regne de cavalls i llances, avui dia, però sí que és un indret de roses i llibres com pot apreciar el foraster si té la fortuna de caure per aquí en un 23 d’abril qualsevol.

            Llibres per pensar, somiar, construir, dubtar, raonar; llibres per ésser nosaltres mateixos.

            Roses per estimar-nos i, a ser possible, vermelles, per mantenir ben viva la passió de tot un regne.

I, per si no n’hi ha prou en esperar que ens vinguin a veure, que ens coneguin, que ens reconeguin, alguns habitants del regne ja surten a fer el nostre Sant Jordi a d’altres indrets, com és el cas dels castellers de Vilafranca, –dignes cavallers–, que aixequen les seves torres humanes –com he sentit a dir als forasters– en ciutats tan universals com Nova York o Londres. I justament a la capital anglesa, on el 2014 també passaran coses, s’hi poden trobar aquests dies els nostres llibres i les nostres roses. És bonic veure “In Diamond Square”, de la donzella Rodoreda, en un mercat fora del regne.

Feliç diada i bones lectures!

L'ESPERIT DE SUPERACIÓ

Un bon amic m'ha enviat aquest video. No el podeu deixar de veure!

Emocionant pujada dels Marrecs de Salt per les escales de la Catedral de Girona

Diuen que fa més de 200 anys que els catalans aixequem aquestes torres humanes que anomenem castells. Moltes són les places de pobles i ciutats d’arreu de Catalunya que han vist alçar-ne de tota mena, estructura i alçada. Cada colla, amb el nom del seu lloc d’origen, és coneguda per les fites assolides al llarg de la seva curta o llarga història. Algunes han carregat castells mítics, i totes han viscut experiències úniques, com també únic és el moment per al privilegiat espectador que té l’oportunitat de veure un castell aixecar-se: homes, dones i nens que formen part de la colla castellera ja s’han mentalitzat, ho porten estudiat i assajat des de fa temps, ara ha arribat l’hora de la veritat i tothom els observa. Ells i elles s’ajusten la faixa, es diuen algunes paraules, la força brilla intensament en els seus ulls. Es fa el silenci mentre els primers van formant la pinya. La gralla comença a sonar indicant l’evolució del castell. Els primers homes comencen a carregar el tronc del castell; veiem els cossos pujar, trepar; notem la seva força i precisió en els moviments de mans i braços; els peus s’apuntalen en les faixes dels companys; les espatlles es tensen i es preparen per sostenir aquell somni...

I quan, finalment, enmig d’aquella calma tensa, l’enxaneta aixeca la mà, la remor de veus creix i creix, gairebé sense poder esperar el més difícil, la descàrrega del castell. Ho han aconseguit, ho hem aconseguit! Tot són abraçades, rostres que somriuen, satisfacció i orgull de formar part d’aquest tot que ens fa més persones.

Felicitats, castellers: cada dia que aixequeu un castell ens parleu de força, valor, esperit de superació i sobretot de confiança en els altres, perquè sense l’ajut de cada home, dona o nen no hi hauria castell. No hi hauria somni.