dilluns, 16 de desembre del 2013

UN AMOR TATUAT AL COR

Diuen que Tennessee Williams, l’autor teatral nord-americà probablement més adaptat al cinema, va escriure “La rosa tatuada” durant una estada a l’Hotel Colon de Barcelona. Fins ara, no s’havia traduït al català i ho ha fet la mateixa dona que dirigeix la nova posada en escena al Teatre Nacional de Catalunya: Carlota Subirós.


Es va estrenar dijous passat a la Sala gran, davant d’un pati de butaques absolutament ple de gent del cinema, del teatre i de la televisió. Actors i actrius, crítics de teatre i de cinema, directors, productors, guionistes, autors... Tennessee Williams desperta interès i, sobretot, quan un dels seus salvatges i apassionats personatges femenins és interpretat per actrius de primer ordre, com ha demostrat ser la Clara Segura. “La rosa tatuada” es va estrenar a Broadway el 1951 i tracta d’una dona, la Serafina, una siciliana immigrada al sud dels Estats Units, que veu com el seu món s’enfonsa en morir el seu marit de manera brutal i sobtada. El cor de la Serafina, que està fet per estimar apassionadament un home, s’esquerda de dalt a baix i decideix enterrar-se en vida, a casa seva, juntament amb l’urna funerària que conté les cendres del seu marit. La Serafina té una filla que creix fidel al somni americà, a la creença que ella forma part del futur d’Amèrica i no pas del passat ancestral, –ple de convencionalismes i presons–, de la seva mare. Pel voltant de la casa ronden tota mena de personatges més o menys afortunats, que representen el mosaic de l’Amèrica dels anys quaranta, nascuts i sobretot nouvinguts.



L’obra està traduïda al català però manté, molt encertadament, diversos passatges o expressions en italià, el qual la fa més autèntica. En això és expert Bruno Oro que, passat el mal tràngol de treure’s del cap els seus personatges a Polònia, –que aquí no tindrien el més mínim sentit–, demostra venir de família d’origen napolità sense cap mena de dubte. Són dues personalitats aparentment enfrontades: la forta càrrega dramàtica de la qual és capaç la Clara Segura no es correspon amb la lleugeresa més en clau de comèdia d’en Bruno Oro, però fixa’t que jo me’ls vaig creure! Es nota que hi ha sintonia entre ells, que han treballat plegats un munt de vegades encara que no en un Tennessee Williams. D’això, n’és la primera vegada.

Aquest autor teatral nord-americà, va guanyar dos premis Pulitzer amb les que molts consideren les seves dues obres mestres: “Un tramvia anomenat desig” i “La gata sobre el terrat de zenc” –... de zen calent, abans de passar la censura–. Totes dues van ser portades al cinema, –per cert, com “La rosa tatuada”, amb una magnífica Anna Magnani i Burt Lancaster–, i com és freqüent en aquest autor va dotar els personatges centrals femenins d’una forta carrega psicològica i passional. Vivien Leigh va fer una interpretació memorable de la Blanche DuBois en la primera, junt a un Marlon Brando que també passaria a la història, mentre que Elisabeth Taylor interpretava a l’esposa d’un Paul Newman ple d’ambigüitat sexual en la segona.




Intensitat dramàtica, joc de passions, personatges que viuen turmentats, sexe, erotisme, violència en alguns casos, enfrontament amb els convencionalismes socials, tot això i molt més trobem en aquests drames de Tennessee Williams magistralment interpretats al llarg de la història per actors i actrius de diverses generacions. Un plaer assistir a la sala gran del TNC i revisitar Williams, i un estímul per aprofitar les vacances de Nadal i tornar a veure les grans adaptacions de les seves obres al cinema.


dilluns, 9 de desembre del 2013

LA MEVA MARE TENIA UN GERMÀ



La meva mare tenia un germà. En Joan –així és com es deia– tenia onze anys més que ella i una alçada que sobrepassava la mitjana normal. Era ben plantat, era amable amb tothom, era afectuós, bona persona, era el meu oncle estimat.
            Explica la meva mare que quan ella era adolescent es feia anar a buscar pel seu germà perquè, amb la seva bona planta, impressionava. En Joan va estudiar allò que se’n deia peritatge industrial i poc després va entrar a treballar a la SEAT. No va ser per molt temps ja que aviat va fer un cop de cap i va muntar el seu propi negoci, que anys després continuaria el seu fill, el meu cosí.
            En Joan era una persona d’aquelles que sempre veuen el cantó positiu de la vida, que saben gaudir-la, estimar-la, malgrat les adversitats a les quals es va haver d’enfrontar, com tothom. Sabia treure partit al temps lliure i es va interessar pel cinema –entre altres papers, va haver de fer de “dolent” a “El complot dels anells”: tota la família vam anar a veure com el pelaven, i va caure tant bé...–; es va apuntar a una agència de publicitat a través de la qual va rodar alguns anuncis –quina bona planta que feia vestit de doctor i mirant per sobre d’unes ulleres!–; i va participar de bon grat en totes aquelles gimcanes que es feien als barris als anys seixanta, en cotxe o en moto, amb divertides proves de les quals la família en guarda constància gràcies a les fotografies que algú va fer.


En Joan tenia un cos atlètic perquè va practicar l’esport tota la seva vida, primer el bàsquet, arribant a jugar en una lliga gairebé professional; després el tennis, durant molts anys. En tenia prop de seixanta quan un bon dia, precisament jugant a tennis, va sentir com li fallava una cama. Aquest fet es va repetir diverses vegades fins que va decidir anar-s’ho a mirar. Primer va ser el traumatòleg, el qual el va derivar al neuròleg. Un doctor d’aquesta especialitat li va diagnosticar l’ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica). I què és això? Ens preguntàvem tota la família. Ningú no ho havia sentit anomenar mai. La descripció d’aquesta malaltia deixava el cor convertit en un puny: poc a poc, les neurones motores, que són aquelles que ens fan moure els músculs voluntàriament del cos, anirien degenerant fins a l’irreversible desenllaç. Quant temps, doctor? Tres mesos. La meva mare era amb en Joan quan li van diagnosticar l’ELA i recorda haver-li dit al metge: Escolti, no digui això. El meu germà és fort, molt lluitador. No ens faci aquests pronòstics perquè no es compliran.

El meu oncle Joan era un home molt afectuós, sobretot amb els nens. Tenia un fill i dues filles que el van estimar molt i també una neboda, que l’adorava. Quan jo era petita ell tenia el costum d’aixecar-me tota aquella alçada des de terra i abraçar-me tan fort, tan fort, que un dia em va fer una mica de mal –no res–. Em vaig enrabiar i a ell li va saber tan greu que a partir d’aleshores mesurava la seva força, perquè en tenia molta. La força va començar a fugir-li del cos, va anar perdent la capacitat de moure els braços, les cames. El dia que em vaig casar, el meu oncle Joan va venir amb l’ajut d’unes crosses perquè, tot i que una cadira de rodes li hauria fet més servei, no feia per a un home tan esportista i ben plantat com ell. Aquell dia em va escriure un poema, perquè no me’l podia recitar.


La meva mare tenia un germà que es deia Joan i que quan li van diagnosticar l’ELA i li van donar tres mesos de vida els va convertir en tres anys, perquè era un gran lluitador. En Joan es va sotmetre a un protocol mèdic, una prova d’un nou medicament en un nombre determinat de pacients, i s’hauria sotmès a tot allò que la ciència li pogués oferir per no haver de tancar els ulls abans d’hora i deixar de gaudir dels seus. És per això que iniciatives com les de la Marató que TV3 organitza aquest proper diumenge 15 de desembre són tan importants: aquest any va dedicada, precisament, a les malalties neurodegeneratives i jo us demano que no us ho rumieu més, cal que tots hi aportem el nostre petit gra de sorra. Perquè els científics, avui dia, són optimistes i ens asseguren que si disposen de temps i diners suficients podran assolir resultats en la cura d’aquesta i d’altres malalties degeneratives. Aplanem-los, doncs, el camí.





dilluns, 2 de desembre del 2013

JO DE GRAN VULL SER... INDEPENDENT

Quan era petita vivia amb els meus pares en un edifici de pisos a Barcelona, d’aquells que tenen un celobert prou ampli i lluminós com per encabir-hi el safareig de cada casa. Es formaven uns petits balcons interiors, doncs, on els veïns hi instal·laven la rentadora, hi estenien la roba, i n’hi havia que hi col·locaven plantes, animals de companyia i tota mena d’andròmines. El nostre balcó interior donava al balcó dels veïns, els Piferrer. Amb un fill i una filla molt propers, en edat, a la meva, –en Lluís i l’Anna–, aquella família i casa seva es va convertir aviat en una extensió de la nostra. Dues famílies que convivíem, una infantesa compartida, un terreny de jocs immens –ja que comprenia dues cases i un replà, a més a més de certes incursions clandestines a les golfes de l’edifici–, que van configurar el meu món fins que la vida em va destinar a altres indrets.


En aquesta meva petita i primera pàtria, que porto al cor com a part intrínseca de mi mateixa –com una cama, un braç, un tros d’orella–, solíem parlar molt a través dels balcons interiors del pati de llums. Ens explicàvem secrets en un llenguatge de gestos que vam inventar –molt més emocionant que dir-s’ho directament al replà–, decidíem a casa de qui anàvem a jugar, i també ens explicàvem somnis i el que de grans volíem ser. Anys després, la més gran dels germans Piferrer, l’Anna, es reia sovint tot recordant quan, encara amb una alçada poc digna, jo afirmava al celobert: “Jo de gran vull ser... independent”. En aquesta declaració solemne feta de balcó a balcó, no hi havia ni molt menys cap implicació política –aquestes van arribar quan vaig guanyar més alçada–, sinó que hi havia tan sols un afany de decidir el meu futur, de dirigir la pròpia vida. Un afany que, venint d’uns pares que lluitaven clandestinament contra Franco, no era gens d’estranyar malgrat la meva escassa talla.



En aquell pis on vaig viure amb els meus pares i, es podria dir, amb els Piferrer –després també hi van venir a viure uns altres amics a l’edifici, els Guilà, segurament atrets per aquella germanor–, vaig aprendre moltes coses i vaig començar a configurar la meva manera de ser. Avui dia, assolida des de fa anys la independència personal, busquem una altra independència: la col·lectiva. Jo penso en aquella frase que manifestava de balcó a balcó, i m’adono que al “jo vull ser” hi vaig haver d’afegir un “com vull ser”. Ara em plantejo, doncs, que en el cas del meu país, Catalunya, el recorregut haurà de ser el mateix: malgrat que la pròpia lluita per poder decidir ja ens té força ocupats, caldria urgentment que busquéssim una mica més de temps i espai en el paper escrit per definir el “com” voldrem ser. Si bé ja hi ha experts en cada àmbit que s’hi dediquen, no hi ha res com l’aportació ciutadana, anònima, desinteressada que ens pot ajudar a dibuixar un país millor, un país de tots. Heu sentit a parlar de The catalan project?