UN AMOR TATUAT AL COR

Diuen que Tennessee Williams, l’autor teatral nord-americà probablement més adaptat al cinema, va escriure “La rosa tatuada” durant una estada a l’Hotel Colon de Barcelona. Fins ara, no s’havia traduït al català i ho ha fet la mateixa dona que dirigeix la nova posada en escena al Teatre Nacional de Catalunya: Carlota Subirós.

Es va estrenar dijous passat a la Sala gran, davant d’un pati de butaques absolutament ple de gent del cinema, del teatre i de la televisió. Actors i actrius, crítics de teatre i de cinema, directors, productors, guionistes, autors... Tennessee Williams desperta interès i, sobretot, quan un dels seus salvatges i apassionats personatges femenins és interpretat per actrius de primer ordre, com ha demostrat ser la Clara Segura. “La rosa tatuada” es va estrenar a Broadway el 1951 i tracta d’una dona, la Serafina, una siciliana immigrada al sud dels Estats Units, que veu com el seu món s’enfonsa en morir el seu marit de manera brutal i sobtada. El cor de la Serafina, que està fet per estimar apassionadament un home, s’esquerda de dalt a baix i decideix enterrar-se en vida, a casa seva, juntament amb l’urna funerària que conté les cendres del seu marit. La Serafina té una filla que creix fidel al somni americà, a la creença que ella forma part del futur d’Amèrica i no pas del passat ancestral, –ple de convencionalismes i presons–, de la seva mare. Pel voltant de la casa ronden tota mena de personatges més o menys afortunats, que representen el mosaic de l’Amèrica dels anys quaranta, nascuts i sobretot nouvinguts.

L’obra està traduïda al català però manté, molt encertadament, diversos passatges o expressions en italià, el qual la fa més autèntica. En això és expert Bruno Oro que, passat el mal tràngol de treure’s del cap els seus personatges a Polònia, –que aquí no tindrien el més mínim sentit–, demostra venir de família d’origen napolità sense cap mena de dubte. Són dues personalitats aparentment enfrontades: la forta càrrega dramàtica de la qual és capaç la Clara Segura no es correspon amb la lleugeresa més en clau de comèdia d’en Bruno Oro, però fixa’t que jo me’ls vaig creure! Es nota que hi ha sintonia entre ells, que han treballat plegats un munt de vegades encara que no en un Tennessee Williams. D’això, n’és la primera vegada.

Aquest autor teatral nord-americà, va guanyar dos premis Pulitzer amb les que molts consideren les seves dues obres mestres: “Un tramvia anomenat desig” i “La gata sobre el terrat de zenc” –... de zen calent, abans de passar la censura–. Totes dues van ser portades al cinema, –per cert, com “La rosa tatuada”, amb una magnífica Anna Magnani i Burt Lancaster–, i com és freqüent en aquest autor va dotar els personatges centrals femenins d’una forta carrega psicològica i passional. Vivien Leigh va fer una interpretació memorable de la Blanche DuBois en la primera, junt a un Marlon Brando que també passaria a la història, mentre que Elisabeth Taylor interpretava a l’esposa d’un Paul Newman ple d’ambigüitat sexual en la segona.

Intensitat dramàtica, joc de passions, personatges que viuen turmentats, sexe, erotisme, violència en alguns casos, enfrontament amb els convencionalismes socials, tot això i molt més trobem en aquests drames de Tennessee Williams magistralment interpretats al llarg de la història per actors i actrius de diverses generacions. Un plaer assistir a la sala gran del TNC i revisitar Williams, i un estímul per aprofitar les vacances de Nadal i tornar a veure les grans adaptacions de les seves obres al cinema.