dilluns, 24 de setembre del 2012

“NO ÉS SEGUR QUE HO SIGUI, PERÒ MEREIXERIA ÉSSER-HO”





Amb aquesta frase acaba un meravellós conte per a infants –i jo diria que també per a adults– escrit per un mestre de mestres en el gènere: Pere Calders. No descobreixo res, perquè és un conte ben famós per als qui vam ser nens als anys vuitanta. “Raspall” et captiva des de la primera línia fins a la darrera, com ho fan tots els contes d’aquest autor, perquè en la seva aparent senzillesa, en la clara i simple exposició d’uns fets, ens aboca a grans reflexions i a una manera d’entendre la vida que no té res de senzilla i té molt de transcendent. Comença així:

“El dia que el Turc –un cadell de gos– es va menjar el barret del senyor Sala, la senyora Sala va decidir que allò ja ultrapassava tota mesura canina, que només una paciència de sant podia haver tolerat que les coses arribessin fins allí. Per tant, reunida que fou la família i demanat el parer de cadascú, hom acordà que la noia casada del jardiner es faria càrrec del Turc i el tindria a casa seva.
            El nen Sala va tenir un disgust de mort. Li semblava que no trobaria la manera de portar més endavant la seva vida, que sense el gos tota cosa era fada i sense objecte. Passat el moment de les llàgrimes, el problema que se li va presentar era el de donar un destí honorable a la quantitat d’afecte que l’absència del Turc deixava vacant.”
(“Raspall”, Cròniques de la veritat oculta, Pere Calders, Ed. 62)

És d’aquesta manera com el nen Sala busca i rebusca fins a trobar allò que pugui estimar i amanyagar. L’ escollit serà un raspall, una “andròmina” –com diu la mare– oblidada fins llavors a les golfes de casa. No explico més perquè val la pena tornar-hi –si ja l’heu llegit– o descobrir-lo –si encara no ho heu fet–. A través d’aquest conte Calders ens mostra com el desig i la imaginació poden fer possible fins i tot les coses més inversemblants. De vegades succeeix que en fer-nos adults deixem d’entendre o oblidem el món dels nens, la seva lògica, el seu entendre i sobretot allò de creure aferrissadament en les coses que anhelem, fins i tot si semblen un impossible.
            I potser a través d’aquest conte en llegirem un altre, i un altre, i un altre... i sense adonar-nos ens haurem submergit en el món literari de Calders que sorprèn de tan actual com el trobem. Perquè això és el que tenen els clàssics –ja podem anomenar-lo així, sense cap mena de dubte–, que la seva lectura ens arriba avui com ens arribava ahir i fins i tot demà ens tornarà a captivar.

Il·lustracions de Carme Solé i Vendrell



Fa cent anys que van néixer tres escriptors catalans que aquest any han decidit homenatjar de manera conjunta: Pere Calders, Joan Sales i Tísner. Cent anys i, en tots tres casos, els escrits que ens van deixar en forma de novel·les, contes, memòries, correspondència i altres formats, estan plenes de modernitat. Una generació d’homes i dones –podríem citar-ne unes quantes, potser en un altre escrit– marcats per la guerra i el dolorós exili. I a tots ells els hem d’agrair, sobretot, una cosa: el deixar-nos testimoni del seu pensar, del seu sentir, de la seva manera de veure la vida i el món i la seva immensa humanitat. És així com nosaltres, aquests éssers que vivim temps convulsos però no tant com abans –no comparem una guerra i un exili!–, podem reflexionar i fins i tot conèixer-nos una mica més a través de la seva mirada.


dilluns, 17 de setembre del 2012

MACCHERONI AL SUGO DELLA MAMMA


Florència. Una cita ineludible, almenys, un cop a la vida.
Un capvespre de finals d’estiu, ja fa dies: els florentins tornen a la rutina diària, com tothom; les motos i els cotxes trampegen entre els vianants distrets que posen la mirada d’un aparador a l’altre, d’un edifici o d’una escultura a l’altra.
   Florència està impregnat d’art, no només a l’interior dels seus museus, sinó pels carrers, ponts, façanes, cornises i places. Un tràfec de gent moderat, una llum que cau sobre les aigües de l’Arno, unes notes de guitarra d’un músic de carrer que canta Bob Dylan. A Florència es fa de nit i les olors exquisides del què es cuina a cada casa envaeixen tots els racons.


Entrem al Pandemonio, una trattoria com n’hi ha poques, sobretot per la seva mestressa. És un negoci familiar capitanejat per una mamma d’aquelles que no et deixen indiferent: t’abraça, et clava la mirada –fins a fer-te sentir menuda–, et somriu i, amb tota la seva generositat t’explica d’on ve i per què és com és. La mamma va tenir una mamma que no era pas rica, més aviat era molt pobra, explica. Tenia tres filles –a la nostra mamma se li neguen els ulls quan ens diu que les altres dues germanes ja no hi són–, i una feina a casa dels rics. La gran mamma cuinava banquets per a aquella gent en una cuina ample, amb una taula de treball immensa. Sota la taula, les tres filles s’amagaven durant hores, escoltant el tràfec de gent, seguint segurament els moviments de les cames conegudes de la progenitora que es movia amunt i avall, amunt i avall. De tant en tant, la mà d’ella es ficava sota la taula carregada dels bocins del que cuinava per als rics, com un ocell porta al niu amagat el menjar per a les seves cries, amb recel i ben de pressa, abans que ningú se n’adoni. La nostra mamma ja no és a sota la taula; ara és mestressa d’un dels millors restaurants de Florència, i reparteix somriures, orgull de raça i generositat per a tothom. Això sí, recorda perfectament d’on ve.



Florència té un rostre de dona que els florentins van adorar: és el rostre de Flora a la Primavera de Botticelli; és el rostre de Venus, al Naixement de Venus; és el rostre que van estimar no només els artistes sinó també els homes de tot Florència, entre ells els poderosos Médici.  
Simonetta –aquest era el seu nom terrenal– era tan bella que quan de ben jove va morir, diuen que els florentins no gosaven tancar-la en una caixa, sense més, i li’n van fer una de vidre, per poder-la admirar un cop més. La van passejar pels carrers de Florència en un comiat digne d’una reina. Expliquen que a mida que avançava la processó, les boques callaven i el silenci es feia present.

 




Venus, Madonnas, Mammas... És cert que també hi viu David, en forma d’escultures i pintures, i Perseu, i Mercuri... reis, papes, sants i déus mitològics, però deixeu-me dir que, per a mi, Florència té rostre de dona.

dimarts, 11 de setembre del 2012

QUE VOL AQUESTA GENT?


Què vol aquesta tropa?
Un nou estat d'Europa!
Què vol aquesta gent?
Catalunya independent!
Catalunya, llibertat

Aquest és el cant o el text de reclam que un seguit d'intel·lectuals que viuen i treballen per Catalunya ens proposen cridar tots a una aquesta propera Diada que, com cap altra, promet escriure una nova pàgina en la història del nostre petit i obstinat país.
   "Escolta, Sepharad", deia el poeta Espriu dirigint-se amb aquest nom a una Espanya amb qui Catalunya no ha aconseguit gaire diàleg.




Jo era molt petita quan el meu pare m'explicava la història del nostre país i un sentiment de pertinença a alguna cosa, una estranya sensació d'orgull i, alhora, de reivindicació m'envaïa per dintre.

Catalunya és un poble obstinat; és un poble que estima el seu passat, els seus poetes, els seus cantautors, els seus pintors, arquitectes, músics i escriptors. Catalunya estima la seva llengua a pesar d'haver estat trepitjada, discutida i anul.lada; Catalunya persisteix, perquè Catalunya s'estima i aquest sentiment, per damunt de totes les coses, és el més fort que hi ha.

Sepharad, no es pot anar contra el sentiment de pertinença de les persones. Quan és il.lícit un sentiment com aquest? Per què hauria de fer nosa a ningú? Entenem-nos, Sepharad, des de la llibertat i la independència de cada un. Entenem-nos i respectem-nos perquè hi ha molt fills teus a la nostra terra; una terra d'acollida des de sempre i per sempre. Respecta'ns i estima'ns, nosaltres farem el mateix. 
Des de la llibertat.





Feliç Diada a tothom i ens veiem a la manifestació.

dilluns, 3 de setembre del 2012

LA FINESTRA


Diu el nostre poeta Miquel Martí i Pol en un dels seus bells poemes, anomenat “La finestra”:

Darrera la finestra, que m’incita,
puc passar hores i més hores
només mirant; i de vegades penso
que potser aquesta quietud
és l’espai més propici per trobar
tot allò que semblava perdut per sempre.

La poesia té aquesta grandesa que fa que cadascú trobi quelcom diferent en cada vers llegit. És l’expressió més pura dels sentiments fets paraula, a la qual només hi ha una manera d’arribar-hi que és el propi sentir.

Darrera la finestra, jo he observat molt aquest estiu: n’hi ha hagut moltes, de finestres, tantes com llocs on he dormit. A través d’elles he observat paisatges diversos: alguns molt lluny de casa; d’altres, coneguts i propers. Des de la quietud he pensat en aquests paisatges, en les seves gents i també en la gent de casa.


Hi ha una finestra rere la qual només hi he estat a través d’una pel·lícula, però tot i així m’ha fet sentir i entendre moltes coses. Parlo d’ ‘El carter (i Pablo Neruda)’, una pel·lícula que cal tornar a veure de seguida, si fa temps que no la mires. La història prové d’una novel·la –abans guió radiofònic– d’Antonio Skármeta anomenada ‘Ardiente paciencia’, i tracta sobre dos personatges i un racó de món perdut dins la Itàlia costanera. És en el petit poble de pescadors on hi ha una finestra des de la qual en Mario, un personatge senzill que t’arriba al fons de l’ànima, observa cada matí arribar el seu pare de pescar. Ell mira angoixat com els homes treuen les xarxes de les barques, homes com el seu pare que fan una feina que ell no vol fer, perquè ell té altres aspiracions: ell llegeix, ell escriu, ell no està fet per una altra cosa que no sigui sentir amb intensitat tot allò que l’envolta. En Mario trobarà una feina de carter, però amb una peculiaritat ben gran: només té un client i aquest client no és altre que el poeta Neruda, exiliat durant un temps a Itàlia en una casa més enllà de la cala dels pescadors. La relació que s’estableix entre tots dos homes és estranya, intensa i entranyable. Difícilment es pot mirar aquesta pel·lícula sense estimar els seus personatges, sobretot ‘il postino’, que malgrat li falten les paraules té cor de poeta i dels bons.
            Neruda enyora la seva terra natal mentre viu exiliat a Itàlia i ‘il postino’ comença a mirar-se el lloc on viu, aquell que veu des de la finestra de casa, amb ulls de poeta, buscant metàfores per a fer poemes –com li aconsella Neruda en una conversa magnífica–. Des d’allà veu el mar, sent la remor de les onades, escolta per primera vegada el soroll del vent i busca adjectius per a descriure com són les xarxes del pescador –tristes, afirma–.


            És una pel·lícula d’una sensibilitat extrema i que fa pensar en aquesta grandesa inexplicable de pertànyer a un lloc en el món que, de la mateixa manera que la pròpia família o la pròpia gent que t’estimes, et fan sentir d’on véns i, sobretot, qui ets.
            Benvinguts, novament, a aquesta finestra.