MACCHERONI AL SUGO DELLA MAMMA

Florència. Una cita ineludible, almenys, un cop a la vida.

Un capvespre de finals d’estiu, ja fa dies: els florentins tornen a la rutina diària, com tothom; les motos i els cotxes trampegen entre els vianants distrets que posen la mirada d’un aparador a l’altre, d’un edifici o d’una escultura a l’altra.

   Florència està impregnat d’art, no només a l’interior dels seus museus, sinó pels carrers, ponts, façanes, cornises i places. Un tràfec de gent moderat, una llum que cau sobre les aigües de l’Arno, unes notes de guitarra d’un músic de carrer que canta Bob Dylan. A Florència es fa de nit i les olors exquisides del què es cuina a cada casa envaeixen tots els racons.

Entrem al Pandemonio, una trattoria com n’hi ha poques, sobretot per la seva mestressa. És un negoci familiar capitanejat per una mamma d’aquelles que no et deixen indiferent: t’abraça, et clava la mirada –fins a fer-te sentir menuda–, et somriu i, amb tota la seva generositat t’explica d’on ve i per què és com és. La mamma va tenir una mamma que no era pas rica, més aviat era molt pobra, explica. Tenia tres filles –a la nostra mamma se li neguen els ulls quan ens diu que les altres dues germanes ja no hi són–, i una feina a casa dels rics. La gran mamma cuinava banquets per a aquella gent en una cuina ample, amb una taula de treball immensa. Sota la taula, les tres filles s’amagaven durant hores, escoltant el tràfec de gent, seguint segurament els moviments de les cames conegudes de la progenitora que es movia amunt i avall, amunt i avall. De tant en tant, la mà d’ella es ficava sota la taula carregada dels bocins del que cuinava per als rics, com un ocell porta al niu amagat el menjar per a les seves cries, amb recel i ben de pressa, abans que ningú se n’adoni. La nostra mamma ja no és a sota la taula; ara és mestressa d’un dels millors restaurants de Florència, i reparteix somriures, orgull de raça i generositat per a tothom. Això sí, recorda perfectament d’on ve.

Florència té un rostre de dona que els florentins van adorar: és el rostre de Flora a la Primavera de Botticelli; és el rostre de Venus, al Naixement de Venus; és el rostre que van estimar no només els artistes sinó també els homes de tot Florència, entre ells els poderosos Médici.  

Simonetta –aquest era el seu nom terrenal– era tan bella que quan de ben jove va morir, diuen que els florentins no gosaven tancar-la en una caixa, sense més, i li’n van fer una de vidre, per poder-la admirar un cop més. La van passejar pels carrers de Florència en un comiat digne d’una reina. Expliquen que a mida que avançava la processó, les boques callaven i el silenci es feia present.

 

Venus, Madonnas, Mammas... És cert que també hi viu David, en forma d’escultures i pintures, i Perseu, i Mercuri... reis, papes, sants i déus mitològics, però deixeu-me dir que, per a mi, Florència té rostre de dona.