dilluns, 24 de setembre de 2012

“NO ÉS SEGUR QUE HO SIGUI, PERÒ MEREIXERIA ÉSSER-HO”





Amb aquesta frase acaba un meravellós conte per a infants –i jo diria que també per a adults– escrit per un mestre de mestres en el gènere: Pere Calders. No descobreixo res, perquè és un conte ben famós per als qui vam ser nens als anys vuitanta. “Raspall” et captiva des de la primera línia fins a la darrera, com ho fan tots els contes d’aquest autor, perquè en la seva aparent senzillesa, en la clara i simple exposició d’uns fets, ens aboca a grans reflexions i a una manera d’entendre la vida que no té res de senzilla i té molt de transcendent. Comença així:

“El dia que el Turc –un cadell de gos– es va menjar el barret del senyor Sala, la senyora Sala va decidir que allò ja ultrapassava tota mesura canina, que només una paciència de sant podia haver tolerat que les coses arribessin fins allí. Per tant, reunida que fou la família i demanat el parer de cadascú, hom acordà que la noia casada del jardiner es faria càrrec del Turc i el tindria a casa seva.
            El nen Sala va tenir un disgust de mort. Li semblava que no trobaria la manera de portar més endavant la seva vida, que sense el gos tota cosa era fada i sense objecte. Passat el moment de les llàgrimes, el problema que se li va presentar era el de donar un destí honorable a la quantitat d’afecte que l’absència del Turc deixava vacant.”
(“Raspall”, Cròniques de la veritat oculta, Pere Calders, Ed. 62)

És d’aquesta manera com el nen Sala busca i rebusca fins a trobar allò que pugui estimar i amanyagar. L’ escollit serà un raspall, una “andròmina” –com diu la mare– oblidada fins llavors a les golfes de casa. No explico més perquè val la pena tornar-hi –si ja l’heu llegit– o descobrir-lo –si encara no ho heu fet–. A través d’aquest conte Calders ens mostra com el desig i la imaginació poden fer possible fins i tot les coses més inversemblants. De vegades succeeix que en fer-nos adults deixem d’entendre o oblidem el món dels nens, la seva lògica, el seu entendre i sobretot allò de creure aferrissadament en les coses que anhelem, fins i tot si semblen un impossible.
            I potser a través d’aquest conte en llegirem un altre, i un altre, i un altre... i sense adonar-nos ens haurem submergit en el món literari de Calders que sorprèn de tan actual com el trobem. Perquè això és el que tenen els clàssics –ja podem anomenar-lo així, sense cap mena de dubte–, que la seva lectura ens arriba avui com ens arribava ahir i fins i tot demà ens tornarà a captivar.

Il·lustracions de Carme Solé i Vendrell



Fa cent anys que van néixer tres escriptors catalans que aquest any han decidit homenatjar de manera conjunta: Pere Calders, Joan Sales i Tísner. Cent anys i, en tots tres casos, els escrits que ens van deixar en forma de novel·les, contes, memòries, correspondència i altres formats, estan plenes de modernitat. Una generació d’homes i dones –podríem citar-ne unes quantes, potser en un altre escrit– marcats per la guerra i el dolorós exili. I a tots ells els hem d’agrair, sobretot, una cosa: el deixar-nos testimoni del seu pensar, del seu sentir, de la seva manera de veure la vida i el món i la seva immensa humanitat. És així com nosaltres, aquests éssers que vivim temps convulsos però no tant com abans –no comparem una guerra i un exili!–, podem reflexionar i fins i tot conèixer-nos una mica més a través de la seva mirada.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada