Amb aquesta frase acaba un meravellós conte per a infants –i
jo diria que també per a adults– escrit per un mestre de mestres en el gènere:
Pere Calders. No descobreixo res, perquè és un conte ben famós per als qui vam
ser nens als anys vuitanta. “Raspall” et captiva des de la primera línia fins a
la darrera, com ho fan tots els contes d’aquest autor, perquè en la seva aparent
senzillesa, en la clara i simple exposició d’uns fets, ens aboca a grans
reflexions i a una manera d’entendre la vida que no té res de senzilla i té molt
de transcendent. Comença així:
“El dia que el Turc –un cadell de gos– es va menjar el
barret del senyor Sala, la senyora Sala va decidir que allò ja ultrapassava
tota mesura canina, que només una paciència de sant podia haver tolerat que les
coses arribessin fins allí. Per tant, reunida que fou la família i demanat el
parer de cadascú, hom acordà que la noia casada del jardiner es faria càrrec
del Turc i el tindria a casa seva.
El nen Sala
va tenir un disgust de mort. Li semblava que no trobaria la manera de portar
més endavant la seva vida, que sense el gos tota cosa era fada i sense objecte.
Passat el moment de les llàgrimes, el problema que se li va presentar era el de
donar un destí honorable a la quantitat d’afecte que l’absència del Turc
deixava vacant.”
(“Raspall”, Cròniques de la
veritat oculta, Pere Calders, Ed. 62)
És d’aquesta manera com el nen Sala busca i rebusca fins a
trobar allò que pugui estimar i amanyagar. L’ escollit serà un raspall, una “andròmina”
–com diu la mare– oblidada fins llavors a les golfes de casa. No explico més
perquè val la pena tornar-hi –si ja l’heu llegit– o descobrir-lo –si encara no
ho heu fet–. A través d’aquest conte Calders ens mostra com el desig i la
imaginació poden fer possible fins i tot les coses més inversemblants. De
vegades succeeix que en fer-nos adults deixem d’entendre o oblidem el món dels
nens, la seva lògica, el seu entendre i sobretot allò de creure aferrissadament
en les coses que anhelem, fins i tot si semblen un impossible.
I potser a
través d’aquest conte en llegirem un altre, i un altre, i un altre... i sense
adonar-nos ens haurem submergit en el món literari de Calders que sorprèn de
tan actual com el trobem. Perquè això és el que tenen els clàssics –ja podem
anomenar-lo així, sense cap mena de dubte–, que la seva lectura ens arriba avui
com ens arribava ahir i fins i tot demà ens tornarà a captivar.
 |
| Il·lustracions de Carme Solé i Vendrell |
Fa cent anys que van néixer
tres escriptors catalans que aquest any han decidit homenatjar de manera
conjunta: Pere Calders, Joan Sales i Tísner. Cent anys i, en tots tres casos,
els escrits que ens van deixar en forma de novel·les, contes, memòries,
correspondència i altres formats, estan plenes de modernitat. Una generació d’homes
i dones –podríem citar-ne unes quantes, potser en un altre escrit– marcats per
la guerra i el dolorós exili. I a tots ells els hem d’agrair, sobretot, una
cosa: el deixar-nos testimoni del seu pensar, del seu sentir, de la seva manera
de veure la vida i el món i la seva immensa humanitat. És així com nosaltres,
aquests éssers que vivim temps convulsos però no tant com abans –no comparem
una guerra i un exili!–, podem reflexionar i fins i tot conèixer-nos una mica
més a través de la seva mirada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada