dilluns, 27 de gener del 2014

EL COMPLEMENT PERFECTE DE L'HOME

1933: les dones de casa nostra poden dipositar per primera vegada el seu vot en una urna. La seva opinió, com a gran novetat, compta igual que la de qualsevol home.


Ens hem de remetre a la tercera dècada del segle XX, doncs, per assistir al principi del camí de la igualtat entre els homes i les dones en aquest país. Un dret, tanmateix, que els seria arrabassat aviat quan, després d’una guerra civil de tres anys, el franquisme les tornés a situar en el lloc que aquest moviment creia que els corresponia.

Si durant els anys republicans s’havia encetat el camí, si durant la guerra la dona va adquirir el rol de cap de família –a manca dels homes–, si ella va ocupar durant el conflicte els llocs de treball que els homes havien deixat buits per anar al front –a les fàbriques, al camp, als tallers–, quan els nacionals van entrar a casa nostra tot això es va acabar.
            Als anys quaranta la dona tenia la majoria d’edat als 23 anys –els homes als 21– i entre els 17 i els 35 anys havia de fer el “servicio social” si volia trobar una feina, o adquirir un títol, o simplement obtenir el carnet de conduir.  Qualsevol tràmit havia de comptar amb el consentiment de l’espòs o del pare. L’únic motiu que podia tenir la dona per a treballar era la pura necessitat econòmica, mai de la vida la vocació o les ànsies d’emancipació. Si aquesta estava casada, era especialment mal vist que hagués de treballar, ja que la bona imatge imposada pel Règim sobre la dona era la de “mare i esposa abnegada”. La Sección Femenina de la Falange predicava frases com ara aquestes perles:

Que tu vida sea abnegación y sacrificio.
Busca siempre ser el exacto complemento del hombre.
No traiciones tu magnífico destino de mujer, entregándote a funciones varoniles.


Vaja, que en la quarta i la cinquena dècada del segle XX el progrés i la igualtat eren el més semblant a una pel·lícula de ciència ficció. Tot plegat no va millorar gaire als seixanta, quan a altres països la dona lluitava fervorosament pels seus drets. Li van fer falta certs esdeveniments, com la mort natural del dictador i el procés de transició cap a les llibertats democràtiques, per a començar a treure el cap i demostrar que, a més a més d’esposa i de mare, valia per a un munt de coses més. I no només per a fer les mateixes feines que l’home, o per a liderar projectes, recerques científiques, grans empreses i altres iniciatives, sinó també per a decidir amb total llibertat de quina manera volia ser, què volia pensar i quin era el futur pel qual volia lluitar. El seu cos i la seva ment no pertanyien ja a ningú més que a ella mateixa. Res de permisos masculins ni de l’Estat.
            I així arribem a dia d’avui, en què celebrem que ja queden enrere aquells dies en què les tropes de Franco van posar els peus a Catalunya. De cop i volta, però, certes iniciatives aixequen altra vegada les nostres sospites: un nou adoctrinament dels nostres infants a través de la reforma educativa del sr. Wert... i, ara, una proposta de nova llei que restringeix el dret de la dona a l’avortament fins a cotes escandaloses. Adoctrinament, restricció dels drets... quin serà el següent? Fins a quin punt la societat moderna, lliure, democràtica acceptarà aquest retorn al passat?

Molt encertada. L'he trobat al Twitter. Un disseny d'Idoia Vallverdú



dilluns, 20 de gener del 2014

UN CRIM CONTRA LA HUMANITAT

Sembla mentida que no sigui fins a l’edat contemporània que l’esclavitud hagi estat declarada un crim contra la humanitat. Que no hagi estat fins al segle XIX –excepte lluites personals i infructuoses d’algun “il·luminat” que ja ho va discutir al segle XVIII– que certs grups de persones es comencessin a plantejar que potser no, que no devia ser del tot correcte això de que un home tingués plens poders sobre un altre; que una persona pogués tenir en “propietat” a una altra, com si d’un bé material es tractés. Una joguina, una màquina de treballar, un producte amb el qual comerciar, al qual explotar...


Arriba la recta final cap als Oscars, un bombonet atractiu per a cinèfils, estiguis o no estiguis d’acord amb el criteri de les seves nominacions. La catifa vermella agrada i les pel·lícules nominades desperten curiositat. És per això que el passat divendres em vaig decidir per “12 anys d’esclavitud”  a l’hora de triar pel·lícula per anar al cinema. No és un tema nou, el seu format és força clàssic i recorda altres pel·lícules sobre les plantacions del sud dels Estats Units on molts esclaus negres van ser explotats i matats a base de treball i tortures. El tema de l’esclavitud als Estats Units d’Amèrica ha estat tractat intensament en llibres d’història, en memòries escrites pels propis testimonis, en novel·les tan clàssiques com “La cabana de l’oncle Tom” de Harriet Beecher Stowe o “Arrels” d’Alex Haley. D’aquesta darrera, se’n va fer una adaptació en format de sèrie de televisió que molts de nosaltres recordem. Un tema del quals se n’han fet pel·lícules, com l’”Esclava lliure” de Raoul Walsh –amb Clark Gable, Ivonne de Carlo i Sidney Poitier– , o exemples més recents com “Amistat” o “Lincoln”, totes dues d’un Steven Spielberg amb voluntat d’exposar diferents capítols de la història d’aquesta dissortada Amèrica.


No sé si “12 anys d’esclavitud” és la pel·lícula que ha de guanyar totes les estatuetes daurades que la festegen, però sí afirmo que, a la manera clàssica, ens aporta un testimoni més del que molts van patir als Estats Units abans que la Guerra de Secessió acabés amb l’infern que es vivia a les plantacions del sud. Un testimoni basat en Solomon Northup, un home nascut lliure que va ser segrestat i venut com a esclau. Un home refinat, culte, que tocava el violí al Nova York del segle XIX i que tenia una esposa i fills. Una història de terror, al cap i a la fi, –molt més que no pas aquelles de monstres i alienígenes que omplen les nostres pantalles actualment–, feta amb tota la cruesa necessària per tal que l’espectador es faci una idea del que va ser, i interpretada amb gran sensibilitat per un actor, Chiwetel Ejiofor, que jo només havia vist en registres molt més superficials.


L’esclau existia ja en les civilitzacions més antigues, normalment esdevinguts arran de les guerres i conquestes: Mesopotàmia, l’antic Egipte, la Grècia clàssica i l’Imperi Romà; els senyors feudals de l’Edat Mitja els van anomenar serfs, i a l’Edat Moderna els esclaus es van convertir en una gran font de riquesa per a alguns que en van fer la seva mercaderia o explotació directa a l’Amèrica colonial.
            Des d’aquells anys del segle XIX en què persones com Solomon Northup van ser segrestades i privades de la seva llibertat, s’ha fet força feina, però encara n’hi ha molta per fer. Les noves formes d’esclavatge s’han anat imposant de manera més o menys visible en diversos territoris del planeta: el treball infantil, l’explotació de mà d’obra barata, la prostitució, el tràfic de persones... Circumstàncies que encara avui viu un nombre fastigós de persones. Gent que no té dret a família, a un sostre digne, a unes condicions mínimes que el recompensin pel seu treball; homes, dones i nens la dignitat dels quals no té importància, no és rellevant, de la mateixa manera com no ho són els seus sentiments, els seus desitjos, les seves inquietuds.

            Una pel·lícula que, malgrat tractar un tema clàssic i aparentment superat, ens ajuda a reflexionar sobre allò que encara cal afrontar per esdevenir, al cap i a la fi, una espècie més digna d’aquest món.

dilluns, 13 de gener del 2014

EL ROSTRE DE BARCELONA

Llegeixo una notícia que diu que Barcelona s’ha convertit en una de les ciutats més reclamades pel turista de compres. Les grans marques internacionals i nacionals s’instal·len als baixos dels edificis centenaris del Passeig de Gràcia i d’altres carrers i un reguitzell de turistes russos, xinesos i d’altres països hi peregrinen en massa a comprar. Les mateixes botigues que poden trobar a les grans capitals mundials, la mateixa roba, els mateixos accessoris, els mateixos productes de luxe globalitzats. Una riuada de gent que passeja matí, tarda i vespre per les voreres empedrades a principis del segle passat i amb la qual els autòctons ens creuem, sense ni tan sols sorprendre’ns ja dels seus rostres exòtics perquè formen part del nostre paisatge quotidià.


Fotografien la Pedrera una trentena de vegades, buscant l’angle perfecte, i peregrinen de la mansana de la Discòrdia a la Sagrada Família admirant-ho tot. I nosaltres ens n’alegrem, és clar, perquè sabem que tots aquests turistes aporten riquesa a la nostra ciutat, generen treball i ens ajuden a tirar endavant.

Però al costat de tot això hi ha els comerços centenaris que es veuen obligats a tancar: la xocolateria de principis del segle XX, la botiga de llençols brodats de la iaia, aquella modista del barri o el sabater que ocupava uns baixos des dels temps del seu rebesavi, la botiga de joguines artesanals, la llibreria de sempre, o l’emblemàtica botiga de queviures en un dels molts xamfrans de la nostra històrica i estimada ciutat. El rostre mateix de Barcelona, allò que li dóna caràcter, autenticitat, i genuïnitat dins un món que cada cop és més tallat amb el mateix patró.


   
Un lloguer antic era el que fins ara produïa el miracle de la conservació d’aquests establiments. Les seves portes envidriades, els seus guarniments modernistes, els taulells de fusta i les prestatgeries d’una altra època, seguien en vida perquè les despeses es podien assumir malgrat vendre un producte gens globalitzat. Però com un degoteig constant i irremeiable, assistim a la seva desaparició perquè la llei d’arrendaments urbans els ha tocat de mort. Cada vegada són més els propietaris dels edificis que, encegats per les ofertes milionàries que reben de les grans cadenes, opten per multiplicar per deu el seu lloguer i canviar d’inquilí.



Els comerços de tota la vida, a qui l’Ajuntament ha dedicat alguns llibres i ha regalat certes plaques commemoratives, baixen, aleshores, la persiana sense que cap iniciativa per a la seva protecció i conservació s’acabi de concretar. No rehabilitem les nostres façanes? No protegim el nostre art? Aquests establiments centenaris són els ulls, la boca, el nas de la ciutat. Parlen de nosaltres, dels nostres pares, avis i rebesavis, de famílies senceres que van creure en aquesta ciutat i en van activar la vida i el comerç. Senyors de l’Ajuntament, del Consorci de Turisme o de qualsevol altre estament capaç de fer alguna cosa al respecte: prenguin mesures aviat ja que no els podem deixar morir perquè potser, en el camí, deixem morir la nostra pròpia ànima. 


dimecres, 8 de gener del 2014

MIREU L'OCELLET!

Des de temps immemorials l’home ha tingut el gran afany de fer-se retratar per a la posteritat. A principis del segle XX, famílies senceres anaven a cal fotògraf per deixar testimoni, en aquesta vida, de la seva existència. La burgesia s’hi va aficionar de debò: es vestien per a l’ocasió, es pentinaven, es maquillaven, estiraven el cos i la barbeta fins a aconseguir aquella posició pretesament digna, natural, elegant. Les senyores amb els seus barrets, de vegades amb el vestit de núvia, els senyors clavant el bastó a terra, amb fermesa, perquè la imatge arribés a captar, a més a més, el seu caràcter. Bigotis, barbes, plomes, cues de gassa, cintures cenyides, nens muntats dalt d’un cavall de mentida amb la gorra o l’atribut corresponents a la ideologia del pare.


Però no només anaven a cal fotògraf sinó que, en determinades famílies, el senyor fotògraf acudia a la casa: és aleshores quan es realitzaven aquelles escenes que miraven d’immortalitzar la vida quotidiana d’una família “normal”, de la burgesia o de l’aristocràcia, en el seu entorn més proper, més domèstic, més personal. Fotografies que pretenien ser més intimistes, que volien explicar en què consistia la seva vida i com eren ells en realitat.


Tot plegat havia començat al segle XVI, quan la càmera obscura va esdevenir el precedent de la fotografia. Al segle següent, l’habitació fosca va deixar pas a l’instrument, primer de fusta, portàtil, mentre els químics investigaven més sobre les propietats de les sals de plata i descobrien els efectes de la llum sobre aquestes. L’evolució tècnica i els progressos químics van anar fent el seu camí fins arribar al veritable moment en què la fotografia es popularitza per als mortals: el segle XIX.
És amb la revolució industrial que sorgeix aquesta nova classe, la burgesa, caracteritzada per la seva practicitat, el seu afany de progrés i de innovació. Al segle XIX triomfa el daguerrotip, un invent que proporciona a l’home una manera de fer-se retratar molt més barata que la pintura a l’oli. L’ús de la càmera fotogràfica es popularitza a finals d’aquest segle, un instrument que fa de les imatges en blanc i negre les autèntiques reines del mercat.  
            El segle XX portarà el color –que es comença a generalitzar als anys trenta però sobretot a la dècada següent–i, més endavant, el gran invent de la fotografia instantània: Polaroid aconsegueix crear la primera càmera que revela i positiva una imatge obtinguda tan sols seixanta segons abans!


Retrats, paisatges, experiments científics captats per a la posteritat gràcies al nou invent de la fotografia. Un munt d’oficis i vocacions l’han convertida en la seva còmplice al llarg de la història. Artistes, reporters, dissenyadors, aventurers de tota mena. El fotoperiodisme ha permès donar cara a les guerres, revolucions, ens ha acostat als conflictes i a les misèries més llunyanes que mai hauríem conegut de debò sense una imatge que ens les despullés. Imatges que ajuden a sensibilitzar les persones, a entendre el dolor, la por dels altres, la incertesa, però també l’alegria, les altres cultures, la diferència latent en el planeta terra.


De la fotografia en color i de la instantània, a la fotografia digital, avui possible a través del nostre telèfon mòbil. Del nostre mini o maxi aparell a les xarxes. On està el límit, actualment, en la fotografia? Primer, la feia el fotògraf; després, el pare de família; avui no hi ha membre d’una família que no tingui la seva pròpia càmera –a no ser que tingui menys de cinc anys, gairebé–. Ho fotografiem tot, ho editem al mateix aparell a través de programes o aplicacions, ho compartim tot seguit a través de les xarxes i aleshores esperem aquells “m’agrada” que tothom es dedica a comptar.

            Vas pel carrer i veus la gent fotografiar-ho tot: caminant, comprant, menjant, bevent, ballant... captant la imatge d’un plat, una copa, un cartell, un aparador, qualsevol objecte, qualsevol escena, és susceptible de ser immortalitzat. Estem generant uns arxius d’imatges que van més enllà de tots els límits imaginats. Moments, somriures, experiències de tota mena. I jo em pregunto si, al final, les experiències ens agradarà més fotografiar-les que viure-les.