1933: les dones de
casa nostra poden dipositar per primera vegada el seu vot en una urna. La seva
opinió, com a gran novetat, compta igual que la de qualsevol home.
Ens hem de remetre a
la tercera dècada del segle XX, doncs, per assistir al principi del camí de la
igualtat entre els homes i les dones en aquest país. Un dret, tanmateix, que els
seria arrabassat aviat quan, després d’una guerra civil de tres anys, el franquisme
les tornés a situar en el lloc que aquest moviment creia que els corresponia.
Si durant els anys
republicans s’havia encetat el camí, si durant la guerra la dona va adquirir el
rol de cap de família –a manca dels homes–, si ella va ocupar durant el
conflicte els llocs de treball que els homes havien deixat buits per anar al
front –a les fàbriques, al camp, als tallers–, quan els nacionals van entrar a
casa nostra tot això es va acabar.
Als anys quaranta la dona tenia la
majoria d’edat als 23 anys –els homes als 21– i entre els 17 i els 35 anys havia
de fer el “servicio social” si volia trobar una feina, o adquirir un títol, o
simplement obtenir el carnet de conduir. Qualsevol tràmit havia de comptar amb el
consentiment de l’espòs o del pare. L’únic motiu que podia tenir la dona per a
treballar era la pura necessitat econòmica, mai de la vida la vocació o les
ànsies d’emancipació. Si aquesta estava casada, era especialment mal vist que
hagués de treballar, ja que la bona imatge imposada pel Règim sobre la dona era
la de “mare i esposa abnegada”. La Sección Femenina de la Falange predicava
frases com ara aquestes perles:
Que tu vida sea abnegación y sacrificio.
Busca siempre ser el exacto complemento del hombre.
No traiciones tu magnífico destino de mujer, entregándote a funciones
varoniles.
Vaja, que en la
quarta i la cinquena dècada del segle XX el progrés i la igualtat eren el més
semblant a una pel·lícula de ciència ficció. Tot plegat no va millorar gaire
als seixanta, quan a altres països la dona lluitava fervorosament pels seus
drets. Li van fer falta certs esdeveniments, com la mort natural del dictador i
el procés de transició cap a les llibertats democràtiques, per a començar a
treure el cap i demostrar que, a més a més d’esposa i de mare, valia per a un
munt de coses més. I no només per a fer les mateixes feines que l’home, o per a
liderar projectes, recerques científiques, grans empreses i altres iniciatives,
sinó també per a decidir amb total llibertat de quina manera volia ser, què
volia pensar i quin era el futur pel qual volia lluitar. El seu cos i la seva
ment no pertanyien ja a ningú més que a ella mateixa. Res de permisos masculins
ni de l’Estat.
I així arribem a dia d’avui, en què
celebrem que ja queden enrere aquells dies en què les tropes de Franco van
posar els peus a Catalunya. De cop i volta, però, certes iniciatives aixequen
altra vegada les nostres sospites: un nou adoctrinament dels nostres infants a
través de la reforma educativa del sr. Wert... i, ara, una proposta de nova llei que restringeix el dret de la dona a l’avortament fins a cotes escandaloses. Adoctrinament, restricció dels drets... quin serà el següent? Fins a quin punt la societat moderna, lliure, democràtica acceptarà aquest retorn al passat?
 |
| Molt encertada. L'he trobat al Twitter. Un disseny d'Idoia Vallverdú |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada