dimarts, 30 de juliol del 2013

ÉS FESTA MAJOR


Són molts els pobles de Catalunya que celebren la seva festa major en aquestes dates. El flux d’estiuejants ve a engrossir el nombre d’habitants per metre quadrat i això fa que sigui el moment adient per a la gresca, els concerts a l’aire lliure, un pregó ple de gent i les més diverses activitats que configuren els dies més esperats de l’any.
            En tota vila o petit poble hi trobem els escenaris de la festa major, que no són altres que la plaça, l’església i els seus carrers. Aquests s’engalanen per a l’ocasió i en ells s’hi veuen processons, cercaviles i potser diables i correfoc quan el sol s’amaga per l’horitzó. La festa coincideix, en molts casos, amb el patró de la vila, i és a l’església on s’hi celebra alguna missa especial, aplecs o determinades activitats religioses entorn la figura del sant. Però de tots els espais, potser el més emblemàtic és la plaça major, perquè aquesta acostuma a ser el centre de la vida en comunitat, des dels temps més remots, aquells en què ni tan sols les àvies del poble havien nascut encara. 


És a la plaça on, de dia, s’acostuma a muntar una fira de mostres amb l’artesania local o els productes de la terra; és a la plaça on s’organitzen campionats de tota mena –de ping pong, de cartes, d’escacs...–, o gimcanes, o concursos, o tallers de manualitats per a grans i petits. Allà s’hi ballen sardanes i s’hi fan castells. En aquest espai que és el cor de tota vila, s’hi sol muntar un entarimat que, a la nit, farà la funció d’escenari per a l’orquestra, per al grup de música convidat o fins i tot servirà per a la companyia teatral que ve a presentar espectacle. Sota un cel ple d’estrelles la plaça esdevindrà l’espai indiscutible de la festa, del ball, de la música, de les copes, dels amics i les parelles que per una nit d’estiu s’obliden de tot, absolutament de tot, i es preocupen simplement de passar-s’ho bé –serà una nit recordada per molts durant el llarg i fred hivern!–.
            De vegades també hi trobem un altre escenari, en certs pobles i viles, que és als afores: allà on hi ha una bona esplanada s’hi pot arribar a muntar una fira d’atraccions. Aquesta fa les delícies dels més petits, mentre escura les butxaques dels pares.
            I si el pressupost ho permet, la festa major acabarà amb una nit de focs d’artifici on, aixecant la vista des del nostre lloc a la gespa, a la sorra o sobre l’empedrat, destriarem els millors moments dels dies passats, començant a convertir-los en bons records que guardarem tot l’any.


La festa major d’un poble, ciutat o vila, referma el sentiment de pertinença a una comunitat, a un col·lectiu determinat que ens fa entendre qui som i d’on venim. I de vegades assistim a aquella festa sense ser del poble, perquè algú ens hi ha convidat. És aquest el cas que he viscut el darrer cap de setmana, en el qual gràcies a uns bons amics, la meva família i jo hem pogut assistir a la festa major del poble més petit de Catalunya: Sant Jaume de Frontanyà. Si bé és el més petit en nombre d’habitants, és un poble –us ho puc assegurar– dels més grans de Catalunya quant a autenticitat i bellesa. Un poble d’aquells en què la gent encara treu la taula i les cadires al carrer, convertint-lo en una extensió de la pròpia llar; un poble on els nens encara juguen plegats, siguin petits, mitjans o grans, de pagès o de ciutat en els mesos d’hivern, autòctons o estiuejants; un poble on els carrers empedrats parlen d’història, on els murs de l’església romànica guarden la frescor en la penombra del seu interior; un poble on cada casa té un nom que explica moltes coses, segur.


Al voltant de Sant Jaume de Frontanyà hi creix una vegetació espessa que l’aïlla en certa manera de la resta del món: als seus boscos hi viuen els cérvols i els senglars que només treuen el cap de nit, quan ningú els veu. Les més variades espècies d’ocells fan niu a les copes dels arbres i en les aigües glaçades dels afluents de la riera de Merlès, s’hi esmunyen els peixos quan els habitants i visitants del poble gosen enfonsar el cap a l’aigua.
            Un poble que es vesteix de festa major a l'estiu, com tants d'altres, i que ens recorda el país que tenim i la seva gent, tant autèntica com el propi paisatge. 


BON ESTIU A TOTS I TOTES I FINS A LA TORNADA!


dimarts, 23 de juliol del 2013

EL PODER DE LA LLUM

Està comprovat científicament que la llum influeix de manera determinant en el nostre estat d’ànim. He llegit diversos articles que en parlen, cadascun amb els seus matisos, incidint en estats psicològics de les persones; en tendències a l’optimisme o a la depressió, en funció de les hores de llum al dia en països diversos; en estudis realitzats que indiquen l’índex de suïcidis o de determinades patologies, en funció de l’exposició a la llum solar. Diuen que les persones necessitem la llum com l’aire que respirem, que ens ajuda a sentir-nos vius, a veure-ho tot possible, a somriure, a ser feliços.


Jo afegiria una impressió personal i no demostrada científicament, però en la qual m’agrada creure: cadascú de nosaltres té la seva llum del dia favorita. Així doncs, hi ha persones de llum de matí, n’hi ha de mitja tarda i també de llum de capvespre. Us diré que aquesta darrera és la meva llum, la més íntima, la de l’horabaixa, la que m’agrada des de qualsevol punt del planeta on em trobi, sigui un paisatge de mar, de muntanya, el jardí de casa meva o la coberta d’un vaixell.
            Cadascú troba el seu moment d’inspiració, de plenitud, a una determinada hora del dia: aquella estona en la qual penses millor, decideixes millor, afrontes qualsevol tema o situació de manera més favorable, somnies millor. És el teu moment del dia, que va banyat amb la teva llum favorita.


La llum ha estat l’obsessió de molts pintors al llarg de la història, en tota l’edat moderna i contemporània. Només per citar-ne alguns, podríem parlar dels pintors venecians com Carpaccio, Giorgione, Bellini, Tiziano, il Veronese, Tintoretto, Canaletto o Guardi, alguns dels quals van deixar-nos constància, a través de les seves magnífiques obres, de tots els matisos possibles de la llum del sol sobre les aigües d’aquesta misteriosa i encisadora llacuna.


Si busquem un exemple del nord, podríem anar a parar a Vermeer, que acostumava a treballar la incidència de la llum sobre els rostres o alguna figura, una llum nacrada que entrava per una finestra i suavitzava contorns, modelava faccions d’un rostre femení o els detalls d’una mà, d’una roba, d’un objecte, amb aquella precisió d’alguns pintors holandesos del segle XVII.


Van ser els primers impressionistes, a la recerca de la llum i el color, qui van defensar la idea de pintar a plein air, per captar els matisos de la llum natural, l’autèntica, la que donava un aire de realitat de debò a les coses i al paisatge. Monet, Renoir, Bazille, Pissarro, Cézanne i Sisley van dedicar moltes, moltes hores, dies sencers, a estudiar els efectes lumínics que després posaven sobre la tela. En alguns casos, la mateixa escena pintada per més d’un artista; en d’altres, el retrat obsessiu d’una mateixa escena pintada en diferents hores del dia.

Catedral de Rouen, Claude Monet

I si parlem de pintors de la llum és obligat citar el valencià que al final del segle XIX i durant els dos primers decennis del XX va plasmar millor que ningú la llum del nostre mediterrani, una llum blanca, plena, enlluernadora en molts casos i rica en colors en molts altres. Observar les pintures de Joaquín Sorolla és un autèntic plaer per als sentits i una experiència que ajuda a comprendre com n’és d’important aquesta llum mediterrània per a les ànimes que hi viuen a prop.


Pintors d’arreu del món i de totes les èpoques, –Eduard Hoper seria un bon exemple més enllà de l’Atlàntic–, que han buscat i busquen la llum, perquè en aquesta hi veuen el secret de moltes coses, la vida mateixa, nosaltres i el nostre entorn. Una llum que, si deixés de projectar-se sobre el planeta terra, la vida deixaria d’existir.




dimarts, 16 de juliol del 2013

THE LOVE BOAT

Ja que és estiu i les vacances són a tocar –de fet, hi ha gent que ja les practica!–, posem-nos una mica en sintonia i recordem una, només una, de les múltiples formes de viatjar: els vaixells. Gràcies a aquest transport que es desplaça per aigua, sigui en forma de mar, oceà, riu o fins i tot llac, els destins que podem escollir són infinits! També cal remarcar que l’estil de viatge és molt diferent si ens decantem per un creuer gran, o petit i exclusiu, un veler o una llanxa a motor.



Comencem pel primer, aquest que els diaris afirmen que només fa que créixer en volum i freqüència al port de Barcelona: els creuers de les grans companyies italianes, britàniques i nord-americanes, principalment. Jo mateixa en vaig tastar uns quants amb la família sencera durant uns estius, aquells en què tens unes ganes terribles de moure’t, de canviar d’aires per uns dies, de veure món, però alhora has de buscar una manera còmoda de fer-ho amb nens que aixequen poc més de dos pams de terra. Potser al principi ens vam deixar portar per la idea d’aquella sèrie que –qui no l’ha vist?– als anys vuitanta va arribar des dels Estats Units a les nostres pantalles: “Vacaciones en el mar” –traducció absolutament lliure de “The Love Boat””, que potser sonava excessivament sentimental–.


No sé com seria ara mateix veure aquella sèrie que en el seu moment va triomfar, una comèdia lleugera, amb tocs romàntics i sobretot amb un aire de vacances constants que enganxava. Uns personatges arquetípics que tots recordem, com el capità Stubing, el doctor d’a bord Adam Bricker, la Julie, –la directora del creuer–, o l’entranyable figura del barman Isaac, de la mà del qual vam aprendre el nom de determinats còctels. Tots ells eren part de la tripulació i configuraven el repartiment de personatges fixes de la sèrie, mentre que els itineraris de viatge, els passatgers i les històries anaven canviant.
            Em consta que al 1998 es va rodar un remake que no he arribat a veure mai. Només espero que fos una mica millor del que aquests dies es dediquen a emetre per Antena 3 sobre una sèrie també mítica dels vuitanta: “Dallas”.



Pel que fa als creuers fluvials, només he tastat el del Nil, així que la meva experiència esdevé una mica limitada al respecte. A més a més ho vaig fer fa tants anys que poc tenia a veure, em sembla, amb els creuers actuals per aquest riu,  tan ple d’Història Antiga com de volum de masses turístiques. Queda lluny aquella trama misteriosa que Agatha Christie va recrear en les seves aigües: “Mort al Nil”. Un seguit de personatges que, trobant-se de vacances en una embarcació de luxe, es veien sobtadament implicats en l’assassinat d’una rica hereva nord-americana. Mentre el vaixell remuntava les aigües tranquil·les del Nil, el detectiu belga Hercule Poirot anava esbrinant poc a poc la veritat dels fets. Una bona lectura d’estiu, per cert, així com qualsevol de les trames detectivesques d’aquesta dama anglesa anomenada Agatha Christie que va morir de causes naturals.

 


Una experiència que no he assaborit, encara, i de la qual tots aquells amics i familiars que sí que ho han fet me n’han cantat les mil meravelles és la de viatjar en un veler per les aigües del Mediterrani. Grècia, Turquia... poques persones ben avingudes, nits a bord observant les estrelles, bona conversa, bona lectura, aliments de Km O, com s’anomenen ara –peix d’allà mateix, verdures i fruita dels ports propers...– i, suposo, una sensació de vacances i felicitat que duren tot l’any, fins i tot en els mesos d’hivern quan la idea d’estiu amb els seus colors i sabors sembla del tot un miratge.




dilluns, 8 de juliol del 2013

SALVAR ELS MOTS



Tinc una capseta de nacre
Lligada amb un llaç sedós.
Hi guardo sospirs de l’aire,
Perfum, estels i frescors.

Entre paraules boniques
I l’amor dels meus amics.
Ai!, si perdés la capseta
Amb aquests tresors tan rics!

(La Capseta. Pinzellades en vers, Joana Raspall)

Eren els anys més foscos del franquisme. Ella estimava la llengua que ara li prohibien parlar, llegir, escriure... Ella va agafar una capsa de sabates i, en un desig de salvar els mots, la va començar a omplir de fitxes. Cada fitxa, una paraula. El conjunt de totes, tres diccionaris que havien de fer perdurar la llengua, a pesar dels seus botxins.


El passat dia 1 de juliol la Joana Raspall va complir cent anys. Al Palau de la Generalitat li van organitzar un acte commemoratiu al qual no va poder assistir –l’edat té les seves coses...–, però això no treu que aquest sigui el seu any i que tots plegats devem un homenatge a una dona que, a més de salvar els mots en una capsa de sabates, ha estimat sempre els infants d’aquest país i a ells els ha dedicat la gran majoria dels seus versos perquè, com ella mateixa ha explicat, “aquesta canalla nostra no sabia versos en català!, així que em vaig posar a escriure’n un darrere l’altre”.  
Amb una delicadesa pròpia de les ànimes sensibles, els seus poemes parlen de les petites coses quotidianes que ens envolten i que, massa sovint, ens oblidem d’observar i admirar. Potser sou de la generació que ja els va començar a memoritzar a l’escola, o potser us heu trobat que els vostres fills, nebots o fillols us han recitat en més d’una ocasió un poema de la Joana Raspall. Són fàcils de reconèixer, perquè desprenen aquella senzillesa i aquella frescor de les coses autèntiques, com la pròpia autora.


Ahir, una noia jove que lluitava per la llengua i la cultura catalanes; avui, una àvia –i besàvia!– centenària que ens sorprèn a través dels seus versos per a infants i joves, però també a través dels seus haikús que en un temps va conrear per a adults, i que tenen la innegable modernitat de les paraules ben dites, els sentiments ben expressats i les idees prou clares que traspassen temps, generacions, dictadures i agressions de tota mena.

Gràcies, Joana, per tota una vida salvant els nostres mots!


dilluns, 1 de juliol del 2013

MALALTA D'AMOR PEL MEU PAÍS


Barcelona, Camp Nou, dissabte a la tarda. El sol es manté damunt l’horitzó resistint-se a afluixar els raigs en un dia com aquest.
Un formigueig de gent circula pel barri de les Corts, es dirigeixen poc a poc cap al recinte blaugrana però no, aquesta vegada no hi ha motius futbolístics. El Barça avui no jugarà perquè la gespa del Camp Nou està completament ocupada per cadires i gent. Hi han muntat també un escenari, amb escales que pugen cap al cel. Aviat s’ompliran les graderies, fins a dalt de tot, quan el formigueig de gent abandoni les paradetes d’entitats que s’han repartit l’espai exterior del recinte.
   Un avi amb una corbata que representa una estelada; tres adolescents lluint un “Keep calm and speak catalan” en vermell i blanc; banderes –moltes!–  lligades a les espatlles, mocadors, barrets, davantals i un nombre inacabable de complements que homes, dones i nens porten a sobre amb la il·lusió i l’orgull de saber ben bé el que volen.


El Concert per la Llibertat, organitzat per Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, amb més de 400 artistes a l’escenari i 90.000 persones entre la gespa i les graderies, ha estat un èxit, es miri per on es miri. I no només per la nombrosa assistència –caldria afegir els més de 700.000 espectadors que ho van seguir per TV3– i l’entusiasme latent, sinó pel seu tarannà integrador i respectuós.

I jo dic, com la cançó d’en Llach, que és així com m’agrada a mi, el meu país.

El poeta Enric Casasses recitant Joan Salvat-Papasseit, Sopa de Cabra cantant “Camins”, un “Boig per tu” interpretat per Dyango i Pep Sala, la rumba catalana a mans dels gitanos Sabor de Gràcia i també en Peret i el seu “Catalunya té molt poder”, la Carulla recitant Sagarra, en Paco Ibañez compartint nit amb altres històrics com Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, o el mateix Lluís Llach, en Cesc Freixas i en Pau Abalajos cantant “Al vent”, i la Dharma, com sempre, fent aixecar tothom de la cadira per saltar a ritme de “La presó del rei de França”. “El meu poble i jo” d’Espriu en boca de Núria Feliu, la veu poderosa d’en Lluís Soler , la veu sensual i contundent de la Sílvia Bel i la de l'Anna Sahun, en Joel Joan i la seva samarreta-primícia per a la cadena humana del proper setembre, el nostre metge del son Estivill que confessa que aquesta nit no dormirà, en Màrius Serra i les nostres maneres de dir nosaltres, els Amics de les Arts, la Lídia Pujol, en Joan Dausà, la gallega Mercedes Peón, en Gorka Knörr cantant en euskera, en Fermín Muguruza, el músic alemany Theo versionant la seva “Louisiana” convertida avui en “Catalonia”, l’italià Alessio Lega, Pastora, Gossos,  l’Orfeó Català i la Cobla de Cambra de Catalunya interpretant “Els segadors” i tothom alçat, mosaic en mà i cantant a ple pulmó. A estones se’m talla la veu, obro molt els ulls i miro per l’escletxa que queda entre el meu paper groc i els del meu costat. Llegeixo clarament “Freedom Catalonia 2014” i sento que el meu país m’agrada, que és així.


En Titot dels Brams ens fa notar que “tenim un exèrcit. Un exèrcit que fa tres-cents anys que ens defensa i que gràcies a ell no hem estat destruïts com a poble. I aquest exèrcit es diu cultura i els nostres soldats són mestres, actors, escriptors, científics, investigadors, i els milers de milicians de la cultura popular de cada poble i de cada barri”. Malgrat que no m'agradin els exèrcits, malgrat que pugui sonar massa cursi, us diré que el cor gairebé se’m surt del pit.

Acabarem aquesta nit d’emocions amb un tres de nou dels castellers de Vilafranca i amb molts més músics que m’he deixat de mencionar, com un Ramoncín que per ser un demòcrata i respectar el dret a decidir del poble català tindrà ferotges crítiques, com tants altres. Primer “L’estaca”, després el “Tossudament alçats”, tots els artistes a l’escenari i el públic esgotat però feliç d’una nit com aquesta.


A mig concert, una Muriel Casals secundada per Forcadell i una bona representació d’aquest moviment civil que trepitja fort, ens deixarà anar: “No perseguim un somni, nosaltres som el somni”. Quanta raó, Muriel!

EN EL CONCERT DEL 1981